Ha
passat cert temps, potser mig any, d’aquells fets. L’Oriol ocupa els despatx
del Cap. L’anterior director per tapar l’afer de les despeses abusives ha
arribat a un acord amb gerència i s’ha jubilat anticipadament. L’Oriol ha pujat
d’escalafó i és el nou director de la sucursal.
La Marta i la Isabel són en un despatx adjunt i comenten entre elles. Hi
ha una nova recepcionista.
La
Marta ensenya el dit anular a la Isabel, on llueix un anell força vistós.
¾
Mira
Isabel em caso amb l’Oriol. Després de tantes proves hem decidit casar-nos.
¾
Me
n’alegro perquè les vau passar morades amb el llibre.
¾
Sí,
malgrat tot, va ser una benedicció. Gràcies a ell vam salvar-nos de ser
acomiadats. I també el teu ajut en el tema de les despeses.
¾
El
llibre, us va salvar?
¾
Sí.
No saps la morterada que ens en van donar, era un dels originals més buscats.
¾
Caram!
Mai m’ho hauria imaginat, em semblava més aviat una cosa de broma.
¾
Què
dius! Amb el que ens van pagar vam
comprar accions de l’empresa, un petit xalet i ara, ens casarem.
¾
Quina
enveja que em feu. I tot per un llibrot vell i atrotinat.
¾
Tu
no saps el que explicava. Ai, Isabel, amiga, com va el teu matrimoni?
¾
Millor!
Finalment, al meu home se li han passat les dèries i, encara que endeutats, anem
bé. Com que no em vas deixar el llibre!
¾
Mira
Isabel, et passo unes fotocòpies que vaig fer pensant amb tu. – Diu la Marta, tot
donant-li una carpeta. - Aneu amb compte, és perillós. I a més és engrescador.
Seny!
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada