La
Isabel veu entrar la Marta una mica capcota. Li vol ensenyar un paper que ha
retallat d’una revista. Quan la Marta
s’ha tret la jaqueta i l’ha penjada se li apropa i li diu;
¾
Éreu
vosaltres., oi? Que us va passar?
¾
Ai,
senyor! Quines coses ens van succeir. Mira provant i provant noves posicions,
ja anàvem per la cinc-cents. Sí, la cinc-cents. Hem portat uns dies molt
enfeinats. No et fixaves la cara que feia als matins a venir a treballar? Tu no
saps el que esgota. Ara dreta, ara ajupida, ara de costat. Ens ho vam agafar
seriosament, com si volguéssim batre un rècord. A més jo pensava en tu, per
deixar-te’l, tal com vam quedar.
¾
Continua,
continua, ja sé que ets una bona amiga.
¾
Doncs
estàvem en plena feina, braços i cames entortolligats per aprofundir més, quan
de sobte a l’Oriol li va agafar una forta lumbàlgia. De tan difícil que era la
posició.
¾
Pobre
Oriol!
¾
Pobre
Oriol i pobre de mi. No havia forma de sortir-nos del nostre nus. Ell cridava de dolor, jo suportant
la incòmoda posició i el seu pes. Vam estar quasi dues hores intentant deslligar-nos,
però no va hi va haver solució.
En
aquest punt de la conversa entre l’Oriol a l’oficina. Camina recolzat amb un
bastó i amb aires d’esgotament. Les dues dones se li apropen. La Marta li acarona
la galta. La Isabel li porta una butaca.
S’asseu amb aire de dolor i deixa anar un petit gemec. Mossegant-se els llavis,
calla. Llavors la Isabel pregunta:
¾
Aleshores?
¾
Aleshores?-
repeteix l’Oriol- Quan desesperats ja no podíem més, jo ja plorava de tant mal
i ella somicava avergonyida pensant com ho faríem per en sortir-nos-en. Cada
cop que ens movíem semblava, ben bé, com si ens trenquéssim. Finalment vam
poder agafar el telèfon i demanar ajut. Els del motel ho van veure tan difícil
que varen trucar a urgències.
¾
Llavors
ha vingut l’ambulància amb tots els llums encesos i algun malparit deu haver
avisat a algun fotògraf. A l’hospital tampoc sabien com desfer-ho. Un provava
per un costat i, un altre per un altre. Imagina’t la situació: despullats
damunt una llitera i que et vagin remenant allò tan íntim.
¾
Jo,
em moria de vergonya.- Afegeix la Marta
¾
Coi,
i jo! Que creus que pel fet de ser home m’agrada ensenyar els atributs a
tothom.
¾
Havíeu
pres alguna cosa. - pregunta la Isabel.
¾
Un
reforçant per animar-nos. Feia tants dies que practicàvem tan repetidament. – puntualitza la Marta.
L’Oriol
continua el seu relat.
¾
Al
cap d’una estona que se’ns va fer llarguíssima va venir el ginecòleg de guàrdia,
s’ho va mirar. Molt ben mirat certament, tal vegada massa. Ens va posar una
injecció a tots dos. Ens va ruixar amb un esprai oliós i ...
¾
I,
què? - pregunta ansiosa la Isabel.
¾
Va
semblar ben bé com si s’hagués destapat una ampolla de cava.
¾
Una
ampolla de cava? No ho entenc? Què voleu dir?
¾
Va
fer “pam” i vam quedar lliures.
¾
Ostres,
quina aventura!
¾
Jo
ho pots ben dir- responen a l’uníson la Marta i l’Oriol.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada