A PAGÈS O A CIUTAT

Vaig decidir fer un retir espiritual, ben bé, espiritual potser no, però si una època de descans envers la meva vida ciutadana.  El primer dia vaig respirar l’aire fresc i pur de la muntanya. Els meus pulmons viciats de la pol·lució ambiental de la ciutat es van obrir al nou aire, ple d’oxigen, immediatament vaig començat a tossir.

Sincerament, m’ofegava al notar aquella puresa entremig de les mucositats negres del fum del tabac i dels tubs d’escapament del cotxes. Els meus taponats pulmons no podien absorbir  tanta bellesa. Era el mateix que quan un llec és posat davant d’un quadre meravellós, malgrat sigui la Monalisa de Leonard de Vinci. No sap apreciar ni els colors ni els traços del genial pintor.

Bé, però això, no va ser tot. En arribar l’hora del dinar em van posar davant les millors verdures acabades de collir de l’hort de la casa, unes patates finíssimes i un conillet guisat que era “bocato de cardinale”. Daurat, sucós, acompanyat de bolets, per a sucar-hi pa. Mes, quina tarda que vaig passar. El bon vi em pujava esòfag amunt, i el gust dels bolets i el conill era un constant a la meva boca.

El meu estomac enyorava el ketchup i els frankfurts amb gust a fumat. Em faltaven les empentes i els crits dels que es volien colar. Tant silenci, tanta pau, em regiràvem l’enteniment.

Vaig sortir a fer una volta. Com devíem notar la finesa de la meva pell els mosquits van aprofitar-se i em van crivellar de picades. Fins i tot, un tàvec em va veure indefens, i s’hi va aprofitar. Un bony a la cama,  “de padre y muy señor mio”, i com picava el maleït.

I no va ser tot, mentre em rascava, no em vaig fixar i  vaig posar els peus en una tifarada de vaca, acabada de cagar. Quina pudor! Quina merda! Quina empastifada! Fins el turmell em va pujar la porqueria. 

En arribar a la casa el pagès em va dir: això als pixapins us passa molt sovint, fins que n’apreneu una mica, al cap dels anys. De veritat, sou una mica negats. Noi, a mi els cotxes a la ciutat també m’esparveren.

Aleshores amb tota la bona intenció em van convidar a berenar. Embotits, xocolata, pa torrat i un traguet d’aquell vinet que passava tan bé, però després m’enterbolia el cap. Va què jugarem a la cau, mentre la mestressa fa el sopar: va dir el masover. Jo, no em sabia gaire i em va fotre els diners.  Ja n’ha aprendràs. em deia el malparit mentre s’embutxacava els meus calers.

Ara un bon sopar i ha dormir. Escudella, una truita, fruita, uns carquinyolis i un bol de cafè amb llet que sempre ajuda a passar la nit. Després, amb els budells ben plens, a dormir. Caram i la tele! I les pel·lícules de vampirs i de zombis. Com podia dormir sense el Seagal o el Van Damne.

A dos quarts d’onze a dormir. El pagès roncava d’una forma que trepidaven els murs de pedra. El meu llit era alt, quasi l’havia d’escalar i m’enfonsava com si fos a la mar.

A les sis del matí, quan surten les vaques a pasturar, jo un senzill ciutadà d’això, de ciutat, fugia pels camps entremig de la boira matutina en recerca del meu habitat de sempre. Visca la capital. Necessito la fosca pol·lució de cada matinada i el seu soroll.

Miquel Pujol Mur

EL PI DE VILADRIC. CASTELLAR DE LA RIBERA. SOLSONÈS

En el nostre deambular per les carreteres del Solsonès, intentant saber del nostre entorn, en una cruïlla de camins veiem aquest arbre monumental.

El Pi de Viladric, també conegut com a Pi de la Bàscula i Pi Gros, és una de les pinasses notables del Solsonès, una comarca tradicionalment forestal i que té una gran quantitat d’arbres d’anomenada.

Espècie: Pinus Nigra Subs. salzmanni

Mesures:
Alçària  total        = 12,5 m

Capçada mitjana  = 19,3 m

Aquest exemplar, situat sobre una carena, ha hagut de lluitar contra les ventades i per això té un tronc curt i rabassut, ben diferent del port habitual de les pinasses: alt i prim. El Pi que es recaragola en sí mateix, presenta unes formes sinuoses d'una grandària espectacular. L'any 2008 li caigué una branca que s'ha deixat com a mostra al mateix peu de l'arbre.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LLIGAR PARAULES

L’exercici era construir un relat breu utilitzant les paraules indicades:

Correcta,  estrictament, alegre, disfressa, ambaixada, avaria, arrencar, Empordà, resplendent, rancor.

L’ambaixada era molt correcta amb el tracte als visitants. Però això sí, controlava el pas de les persones molt estrictament. Cap disfressa, ni cap persona massa alegre, eren admeses al seu interior. Malgrat tot, no se’ls havia de  guardar cap rancor. Ho deixava ben clar un cartell: No es permet l’entrada a persones begudes ni disfressades. El nostre és un país amable, però ser cortès no treu de ser educat, ni valent.

Ho recordo perfectament, quan una vegada vaig anar a conèixer l’Empordà. Una terra resplendent sota el sol de primavera, plena d’alegria i de benestar. Vaig sofrir una avaria al cotxe. A l’arrencar el motor, la bateria va fer “figa” i no hi va haver forma d’engegar-lo, ni empenyent-lo.

Vaig telefonar a l’asseguradora, tal vegada massa content per haver-me enamorat de la terra, del vi i el bon menjar. A l’explicar eufòricament el meu problema una veu em va contestar molt molesta, amb aquestes paraules:

¾     Senyor, moderi el seu enraonar. No estem en cap bullanga popular.

Ves per on,em va donar per riure i em va sortir un petit rot de satisfacció. Immediatament vaig escoltar el clic del telèfon que tancava la conversació.

Miquel Pujol Mur

NOTRE DAME DE MÉNÉ. SOURNIA. LA FENOLLEDA. CATALUNYA NORD

En una de les nostres rutes pel sud de France, pel nostre record Catalunya Nord, ens sorprenia a prop del poble de Sournia aquesta gruta al peu de la carretera. Segons dades trobades a internet - gran medi per saber dades- hem trobat la següent explicació.

Aquesta caverna va ser transformada en capella l’any 1874 pel capellà de Sournia, Mn. Mir  Sembla ser que Notre Dame de Menier o Méné, con resa la oració a l’entrada, és remunta al segle XI

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

UNA ESTRELLA EN EL JARDÍ II

Han passat força anys i he conegut noves estrelles que han caigut novament en el jardí. Les causes han esta moltes, per ambdues parts, elles i jo. La incomprensió, altres amors, i la banalitat de l’ànima humana. Totes aquestes vivències m’han causat moltes ferides que, poc a poc, han anat estroncant-se, deixant el meu cor endurit i curull de fondes cicatrius.

La vida i l’amor són una turbulència plena de sensacions, però finalment en fracassar deixa un solatge amarg difícil d’oblidar.

Ara després de tants anys sense saber res del meu primer amor m’ha arribat una carta. Solament un sobre blanc amb una adreça escrita. Només  al veure la lletra, el meu cor ha fet una estranya palpitació. He reconegut, sense gens de dubte, la seva lletra. Una missiva, al cap dels anys, quan la meva ment havia mig oblidat la seva presència.

Obro neguitós el sobre i delerós llegeixo les frases escrites:

·    Em diu que ha viscut molt i en llocs força llunyans. Que ha viatjat i ha conegut molta gent, ha tingut diverses experiències i ha après què és la vida. Però, en el seu fur intern mai no ha pogut allunyar la meva presència, ni en els moments més apassionats. El seu cor sempre ha mantingut encesa la flama de la nostra estimació. Vol tornar amb mi i col·locar altre cop en el cel aquella estrella nostra. Aviat ens veurem, és el seu acomiadament final.

Quedo sense esmà, el meu cor batega fortament només al recordar-la. Tampoc he pogut mai lliurar-me’n. Enardit busco pel racons de les casa l’estrella caiguda. Finalment, la trobo esbarriada entremig dels àlbums de les fotografies.

Ha perdut la lluïssor d’abans. La seva brillantor ha quedat esmorteïda pel pas dels anys. La tendresa dels seus raigs també mostra la seva vellesa. Potser com ella, i jo; tampoc som els mateixos.

Un regust amarg em torna a la boca i una antiga cançó, suposo que un tango argentí ressona a les meves oïdes.

“Vieja pendeja que quiere volver al hogar”

Malgrat tot, els meus pensaments no troben què dir.  El cor em bat més fort al pensar en el seu retorn. 

Miquel Pujol Mur

UNA ESTRELLA EN EL JARDÍ I

Hi ha una estrella caiguda sota l’om del jardí. Per què ara, quan ja fa dies que m’has deixat, trobo una estrella abandonada damunt la gespa? Recordo amb enyorança, sota la brancada de l’arbre, els moments apassionats del nostre amor. El meu cor s’encongeix de tristesa i no sé si algun dia seré capaç de superar la nostra separació.

Cerco en els llibres de poesia, per endevinar el moment en què no vaig ser capaç de dir-te formoses paraules que entendrissin el teu cor. Mes les inspirades rimes del poetes no són capaces de fer-me obviar el record de la teva presència.

Remoc els calaixos cercant les fotografies dels instants enamorats de la nostra vida. La teva cara, me n’adono ara, té els ulls plens d’espurnes que mostren que demanes alguna cosa més que el nostre amor. Tal vegada el desig d’experimentar noves sensacions. Si fos així, perdona’m no vaig ser capaç d’endevinar-ho, encegat per la meva felicitat.

Recordo enfebrat, les teves paraules:

·         Et deixo, i no sé si ho faig bé, però lliure com un ocell, vull volar i conèixer noves coses, nous països. Sé que et faig mal, però vull créixer interiorment, i sé que al teu costat no em serà possible. També sé que al dir-t’ho et sacsejo l’ànim i et causo dolor però no et vull enganyar. Tanmateix en poques paraules aconseguiria la teva companyia, però sé que series un llast molt pesat en la meva trajectòria. Tu, una vida de rodamon ets incapaç d’entendre-la. Series tan infeliç, aleshores, com ho soc jo ara tancada en la gàbia dorada que has forjat per a mi amb el teu amor. Tu em parles d’amor, d’estimació i jo, d’aventura, dues coses enfrontades.

·         Tampoc et vull enganyar i que després hagis de donar explicacions de com ha estat, amb cara sorpresa. Marxo amb un altre home, al que no estimo com a tu, però m’ofereix nous reptes, nous horitzons. Si algú et preguntés alguna cosa digues que soc com un au, que vola pel món sense trobar el lloc on fer un niu.

Després de les seves paraules i la seva absència, he caigut en una profunda depressió. Deambulo com un fantasma, sense cadenes, per la casa que ha estat fins ara el nostre refugi d’amor. Cada racó em fa recordar tants instants viscuts, que ploro sense adonar-me’n. Enfebrat, he guardat llit sense necessitat de res, tal és la meva desesperança. I ara quan començo a sortir del meu ensopiment trobo la nostra estrella caiguda en el jardí.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

CREU GÒTICA DE SANT PERE DE MADRONA. PINELL DEL SOLSONÈS

Al maig del 2011, fou col·locada una rèplica de l’original creu de terme al camí ral que connecta el castell de Madrona amb la nova església parroquial  del segle XVIII.

La creu de Madrona original és una creu de terme d’origen gòtic flamíger, del segle XV. Força degradada que serà exposada a la església nova de Madrona. El conjunt de la creu constava d’un fust octogonal amb representacions, probablement de vuit apòstols ubicats dins d’unes fornícules.

Damunt d’aquest capitell s’alça la creu on hi ha Jesucrist clavat a la creu. Només porta el vel de puresa, té els braços separats i els peus, clavats l’un sobre l’altre.   Damunt el colom eucarístic, i al revers, la figura de la Verge i a sobre l’àliga de l’evangeli de Sant Joan. En aquesta època el crucifix representa un sentiment d’humanitat i de sofriment personal.

Tota l’estructura descansava damunt d’un sòcol esglaonat de pedra amb tres graons, a sobre del qual hi havia una base quadrada de pedra i formada per dos blocs monolítics.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

TOT VA COMENÇAR FA MOLTS ANYS IV

Aquest relat, mig en castellà, mig en català, va néixer d'un repte proposat per una de les companyes: Escriure en l'idioma que ens van fer aprendre de petits a col·legi.

Abans d’abandonar el vehicle, el Rafael agafa a la Cristina i li pregunta.

¾     Veritat que això no ha esta foc d’un dia? Hi tornarem, nina dels meus ulls.

¾   Sí, sempre tornarem a ser uns nens que corrien junts i alegres. Mai he pogut oblidar aquell nen gitano del poble.

¾     Quants anys passats i no poder mai oblidar-nos

¾ Sí, Avui ha estat somni que ha capgirat la meva vida. Recordes les paraules de Mario Benedetti: “Quan crèiem que teníem totes les respostes, van canviar totes les preguntes”

¾     No t’entenc! No recordo aquestes paraules.

¾   Segurament per a tu tot ha estat molt diferent però jo tenia una vida establerta, tenia totes les respostes, una vida tranquil·la. Barallant-me amb el senders força coneguts d’aquesta gent i d’aquesta ciutat. Potser no feliç del tot, però assaborint de certa posició i reconeixement social. Ara haig de repensar-ho tot, però una part meva, el meu cor està amb tu. Adeu, estimat Rafael.

Poc després el que havia de succeir va passar. L’escultor va divorciar-se de la Margot, sabent que era ella mateixa qui havia propiciat la trobada. Amb el Pere no hi va haver cap problema, precisament aquells dies estava subjugat per una doctora en pràctiques. Els fills de la Cristina vivien en un món diferent i alguna cosa sospitaven de la vida matrimonial del seus pares.

La Cristina i el Rafael van tornar a viure junts en un poble de cases de parets blanques. Un poble on el soroll del proper mar bressolava les seves relacions amoroses. Un poble somniat per l’escultor que cercava grans espais i la llum de sol  per continuar la seva obra.

Miquel Pujol Mur

TOT VA COMENÇAR FA MOLTS ANYS III

Aquest relat, mig en castellà, mig en català, va néixer d'un repte proposat per una de les companyes: Escriure en l'idioma que ens van fer aprendre de petits a col·legi.

El Rafael la mira insistentemente, también la ha reconocido. Cuando se acabo la presentación i después de haber saludado a todo el mundo, el hombre se le acerca  i solament pronuncia una palabra:

¾     ¿Cristina?

¾  Sí!- contesta escuetamente, pero, a continuación pregunta- ¿ y ese apellido?

¾     Es el de ella, pensamos que un Jimenez tendría más difícil ser escuchado en su país.

¾     Pero, estais casados de verdad

¾  Sí, pero actualmente solamente nos une el negocio. El dinero. Margot tiene veinticinco anys más que yo y me permite alguna aventura con chicas. Muchas veces me repite: tu te tendrías que buscar una chica de tu edad, que te acompañara en tus viajes. A mi me comienza a molestar ir de un lugar a otro. Mis huesos están ya cansados y maltrechos.

En esto se acerca el Pere que està muy divertido con un grupo de amigos y conocidos, saluda amablemente al escultor y le dice a la Cristina:

¾     Hemos montado un grup para ir de farra, nos acompañas.

¾     No!- responde- el día ha sido duro y estoy muy cansada. Estaré un rato más  y al salir cogeré un taxi.

¾     Bien, como quieras. De acuerdo. Nos vemos después.

¾     No me despiertes cuando llegues. Necesito dormir. - El Pere marcha con el animado grupo formado por hombres y mujeres.

Rafael coge la mano de la Cristina y poco después se funden en un fuerte abrazo. Sienten una extraña sensación, parece como si no hubiera pasado el tiempo y volvieran  a ser los dos chiquillos que corrían a la vera del río. La sensació continua intensamente. La electricidad sexual chispea entre los dos. Miran y observan que mucha gente ha marchado. Margot los mira con una mueca alegre y se retira con la mujer del embajador, saludando amablemente a la pareja.

Ella ya había sentido hablar de una chiquilla llamada Cristina en los sueños de su esposo. Había averiguado donde vivía, su vida y había propiciado el encuentro. Después pasó lo que pasó. Leña y yesca, solamente tienen un único destino.

El Rafael coge a la Cristina del brazo i la lleva a un almacén en la misma sala. La mujer no opone ninguna resistencia. Los besos y las caricias inician el ritual del amor. Ja no son dos ninos inocentes, ahora ja son dos adultos con muchas vivencias.

Cae parte de la ropa, la pasión és completa, besos, arrumacos. Finalment la ropa es un estorbo y semidesnudos copulan encima de un cartón. No se cansan de estar el uno al lado del otro, acariándose, besándose, mordiéndose con un deseo desenfrenado.  En el almacén hace frío pero es tal su fuegor interior que no notan ni el paso del tiempo ni el frío. Ya, tras el último esfuerzo, la última pulsación, se levantan y como personajes desmadejados de una funció, se visten y salen del inhòspit escenari de su amor.  Él la coge de la cintura y juntos buscan un taxi para ir a sus hogares.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

TOT VA COMENÇAR FA MOLTS ANYS II

Aquest relat, mig en castellà, mig en català, va néixer d'un repte proposat per una de les companyes: Escriure en l'idioma que ens van fer aprendre de petits a col·legi.

La Cristina ja no és aquella criatura del principi. Ara és una senyora, advocada de Dret Mercantil, casada feliçment amb un metge traumatòleg de certa fama. Tenen dos fills que ja s’han emancipat i han marxat a estudiar i treballar als Estats Units.  

La felicitat i la sexualitat, com a moltes parelles, al pas del anys ha anat variant. Ella sap que el Pere, de tant en tant, té alguna que altra distracció amb alguna persona del seu entorn. Al principi  la va molestar i van discutir-se, però finalment l’estima personal, una espècie de camaraderia pels anys viscuts junts, i també la posició social, van anar minvant l’orgull ferit. Com a contrapartida,  la Cristina també va buscar-se els seus rotllets. Si ell sortia amb una, ella se’n cercava un altre. Sense cap odi ni cap gelosia.

Aquesta nit els han convidat a una important Galeria d’Art on es presenta l’obra del escultor R Swartz. Malgrat estar cansada, el Pere ha insistit tant dient-li que era un esdeveniment a nivell mundial, que ha accedit encuriosida. Per primera vegada l’obra d’aquest home s’exposava fora de la seva nació. Hi haurà la “crem de la crem”, a nivell de tot el país. Presentarà l’obra, la dona de l’autor una coneguda crítica, de renom mundial. Finalment sap, que es trobarà amb totes les seves amigues i conegudes. Pot ser una vetllada força agradable. Tal vegada una nit de posar-se al dia del tots els xafardejos que circulen per la ciutat.

Només entrar, un ajudant els ha portat a conèixer els amfitrions. La senyora és una dona ja gran, amb un cert somriure que demostra  que la vida no li ha d’ensenyar res de nou. L’escultor és un home més jove, molt agradable, que es nota que respecta molt l’opinió de la seva dona i mentora.

Parlant amb les amistats, esperant l presentació oficial, algú comenta a la Cristina que el cognom d’ell no és Swartz, sinó que és el cognom d’ella, més coneguda en el seu país. Es van casar i ha estat la mecenes de l’obra del seu marit. Ara, el nom d’ell ja és un clàssic ben pagat i reconegut,  dins l’art de l’escultura a nivell mundial.

Mentre parla amb les amigues gira la cara per mirar l’home. Es alt i fort amb unes mans expressives i grans a causa del seu treball. La cara de pell morena, un nas una mica ganxut i una gran cabellera negra, amb les polseres i, alguns cabells blancs que mostraven la seva cinquantena d’anys.

Observant-lo s’adonar que ell també la mira detingudament. Per què, es  pregunta, si no es coneixien de res. Però fa un gest amb la cara que la  sobta, va ser com si fantasmes del passat ja oblidats, tornessin a la vida. Aquell home, ella el coneix, però el cognom emboirava el seu pensament.

Llavors la dona i manager es dirigeix al públic per inaugurar l’exposició i va pronunciar amb el seu accent alemany el nom Rafel. Una llum s’obre en la seva ment. Sí, Rafael, Rafaelillo, dels seus somnis infantils. És com si el teló d’un teatre s’aixequés per principiar la funció. Els actors són dos, una noieta molt jove, una nena i un, també nen, que corren i alegren l’aire amb els seus crits de joia.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

TOT VA COMENÇAR FA MOLTS ANYS I

Aquest relat, mig en castellà, mig en català, va néixer d'un repte proposat per una de les companyes: Escriure en l'idioma que ens van fer aprendre de petits a col·legi.

Esta historia se inicia en un pequeño pueblo andaluz de casas con paredes enjalbegadas y callejones tortuosos. Es la caída de la tarde, en aquella hora que hay que aprovechar las primeras sombras, que alivian del fuerte sol del dia. Dos mujeres, dos comadres, están sentadas en el banco de una plazuela. Una fuente en el centro, deja caer un grato chorro de agua que refresca el ambiente. Una de les dos mujeres, podría ser la más joven se dirige a la otra y le pregunta curiosa.

¾     Pero María, quilla.

¾     ¿Qué quieres, Rosarillo?

¾     Yo, no más una preguntita. Si no te molesta, oye.

¾     Ya eres curiosa ya, comadre.

¾     Verás… ¿Cómo es que la Cristinilla sale a las tardes corriendo como si la llevara el viento? Cuando va calle abajo los pies no le tocan ni en el suelo.

¾     ¿Ay comadre! Eso, es el amor.

¾     ¿El amor? Tú estás loca! Pero si tu hija es una cría. ¿Qué tiene? Siete años. ¿Y el noviete?

¾     Solo ocho.

¾     ¿Solo ocho? ¡Paisana!!!

¾     Si hija, pero qué quieres que le haga, como son así. Yo me digo que total qué pue pasar, qué! Ni chicha ni limoná.

¾     Ay Dios, que comienza pronto la criatura. Y total pa qué?

¾     Mujer! Yo tengo unos hijos majísimos.

¾     Anda ya! Pero yo hija.  Na de na!

¾     Qué le vamos a hacer Rosarillo? Tu hombre le da mucho a la botella y a la noche es que no ve ni las esquinas. Yo no dormiría con semejante verraco.

¾     Si solo durmiera!

¾     Dale agua, a lo mejor se calma.

¾     ¿Pa qué?  Entonces no hay quien lo aguante, más vale que duerma. Se pone de un cafre que no hay quien pare sano.

¾     Hija, que mal te veo!

¾     ¿Y que lo digas! Hasta telarañas tengo de no usarlo.

¾     ¡Pobre Rosarillo!

¾     No te preocupes, jardín que unos no cuidan, otros lo aprovechan.

¾     María, por Dios!

Como ha pasado en muchas ocasiones esta manera de vivir se ve trastocada por la realidad. Poco tiempo después las dos familias de los críos enamorados emigraron en busca de un mundo mejor para educar a sus hijos.

Les padres del niño caló emigraron, primero a Francia, i después a Alemania donde se establecieron definitivament. La familia de la Cristina emigró a Catalunya.

Ha pasado muchos años y la distancia ha separado a las dos criaturas que han emprendido diferentes caminos. La realidad de la vida ha marginado el conato de amor infantil.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

LA ROCA D’ALBERA. ROSELLÓ CATALUNYA NORD

Fa dies que aquest rètol, fotografiat en aquesta bonica població de la Catalunya Nord, voltava pels nostres arxius.

Parla del sol, astre lluminós que il·lumina el nostre país i tot el món.

Voldria que aquest sol amb la seva força, així com la començada primavera, en guarissin d’aquesta malaltia que persegueix a tants habitants a nivell mundial.

No voldria deixar apart a la fe posada en les diferents religions, malgrat que el dolor de vegades ens les faci oblidar.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

UNA VALL DE LLEGENDA. BOLDÍS JUSSÀ. PALLARS SOBIRÀ

Vam visitar Boldís Jussà i en un rètol informatiu a l’entrada del poble vam trobar aquesta llegenda. Malgrat aquest conte o llegenda no va acabar tan bé com el de la “Caputxeta vermella”, ens ha agradat incloure’l en aquesta pàgina

·         Boldís és l’escenari del conte de la “Nena de Boldís”, que s’explicava als nens que no volien creure als pares. El conte explica que una nena de casa Jaume, de Boldís Jussà, malgrat que la seva mare li hagués dit que no sortís fora de casa, va baixar de nit al carrer, llavors un llop se la va emportar amb el morro com si fos un cadell. Com que nevava i no s’hi veia res , els pares van la cridar. Per  on passes,  nena? Filla! I ella va respondre : “Som al prat de Canerilla”.

·         Un cop al prat només van veure les traces damunt la neu i van cridar: Ja venim. Et trobés bé?”. La veu de la nena se sentia lluny, darrera d’una cortina de volves, que deia: Puiem per l’Estergasser ...”. Però cada cop que els pares arribaven a l’indret, el llop i la nena havien canviat de lloc.

·         Els pares la cridaven i la nena responia que és trobaven en un altre lloc i així, pares, nena i llop, van recórrer tots els indrets del terme de Boldís sense trobar-la.

·         I amb la nena i el llop darrera el serrat, vet aquí que el conte s’ha acabat.

Pròleg i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia de l’original: M. Rosa Planell Grau