Abans
d’abandonar el vehicle, el Rafael agafa a la Cristina i li pregunta.
¾
Veritat
que això no ha esta foc d’un dia? Hi tornarem, nina dels meus ulls.
¾ Sí,
sempre tornarem a ser uns nens que corrien junts i alegres. Mai he pogut
oblidar aquell nen gitano del poble.
¾
Quants
anys passats i no poder mai oblidar-nos
¾ Sí,
Avui ha estat somni que ha capgirat la meva vida. Recordes les paraules de
Mario Benedetti: “Quan crèiem que teníem totes les respostes, van canviar totes
les preguntes”
¾
No
t’entenc! No recordo aquestes paraules.
¾ Segurament
per a tu tot ha estat molt diferent però jo tenia una vida establerta, tenia
totes les respostes, una vida tranquil·la. Barallant-me amb el senders força
coneguts d’aquesta gent i d’aquesta ciutat. Potser no feliç del tot, però
assaborint de certa posició i reconeixement social. Ara haig de repensar-ho
tot, però una part meva, el meu cor està amb tu. Adeu, estimat Rafael.
Poc
després el que havia de succeir va passar. L’escultor va divorciar-se de la
Margot, sabent que era ella mateixa qui havia propiciat la trobada. Amb el Pere
no hi va haver cap problema, precisament aquells dies estava subjugat per una
doctora en pràctiques. Els fills de la Cristina vivien en un món diferent i
alguna cosa sospitaven de la vida matrimonial del seus pares.
La
Cristina i el Rafael van tornar a viure junts en un poble de cases de parets
blanques. Un poble on el soroll del proper mar bressolava les seves relacions
amoroses. Un poble somniat per l’escultor que cercava grans espais i la llum de
sol per continuar la seva obra.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada