UNA ESTRELLA EN EL JARDÍ I

Hi ha una estrella caiguda sota l’om del jardí. Per què ara, quan ja fa dies que m’has deixat, trobo una estrella abandonada damunt la gespa? Recordo amb enyorança, sota la brancada de l’arbre, els moments apassionats del nostre amor. El meu cor s’encongeix de tristesa i no sé si algun dia seré capaç de superar la nostra separació.

Cerco en els llibres de poesia, per endevinar el moment en què no vaig ser capaç de dir-te formoses paraules que entendrissin el teu cor. Mes les inspirades rimes del poetes no són capaces de fer-me obviar el record de la teva presència.

Remoc els calaixos cercant les fotografies dels instants enamorats de la nostra vida. La teva cara, me n’adono ara, té els ulls plens d’espurnes que mostren que demanes alguna cosa més que el nostre amor. Tal vegada el desig d’experimentar noves sensacions. Si fos així, perdona’m no vaig ser capaç d’endevinar-ho, encegat per la meva felicitat.

Recordo enfebrat, les teves paraules:

·         Et deixo, i no sé si ho faig bé, però lliure com un ocell, vull volar i conèixer noves coses, nous països. Sé que et faig mal, però vull créixer interiorment, i sé que al teu costat no em serà possible. També sé que al dir-t’ho et sacsejo l’ànim i et causo dolor però no et vull enganyar. Tanmateix en poques paraules aconseguiria la teva companyia, però sé que series un llast molt pesat en la meva trajectòria. Tu, una vida de rodamon ets incapaç d’entendre-la. Series tan infeliç, aleshores, com ho soc jo ara tancada en la gàbia dorada que has forjat per a mi amb el teu amor. Tu em parles d’amor, d’estimació i jo, d’aventura, dues coses enfrontades.

·         Tampoc et vull enganyar i que després hagis de donar explicacions de com ha estat, amb cara sorpresa. Marxo amb un altre home, al que no estimo com a tu, però m’ofereix nous reptes, nous horitzons. Si algú et preguntés alguna cosa digues que soc com un au, que vola pel món sense trobar el lloc on fer un niu.

Després de les seves paraules i la seva absència, he caigut en una profunda depressió. Deambulo com un fantasma, sense cadenes, per la casa que ha estat fins ara el nostre refugi d’amor. Cada racó em fa recordar tants instants viscuts, que ploro sense adonar-me’n. Enfebrat, he guardat llit sense necessitat de res, tal és la meva desesperança. I ara quan començo a sortir del meu ensopiment trobo la nostra estrella caiguda en el jardí.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur