TOT VA COMENÇAR FA MOLTS ANYS II

Aquest relat, mig en castellà, mig en català, va néixer d'un repte proposat per una de les companyes: Escriure en l'idioma que ens van fer aprendre de petits a col·legi.

La Cristina ja no és aquella criatura del principi. Ara és una senyora, advocada de Dret Mercantil, casada feliçment amb un metge traumatòleg de certa fama. Tenen dos fills que ja s’han emancipat i han marxat a estudiar i treballar als Estats Units.  

La felicitat i la sexualitat, com a moltes parelles, al pas del anys ha anat variant. Ella sap que el Pere, de tant en tant, té alguna que altra distracció amb alguna persona del seu entorn. Al principi  la va molestar i van discutir-se, però finalment l’estima personal, una espècie de camaraderia pels anys viscuts junts, i també la posició social, van anar minvant l’orgull ferit. Com a contrapartida,  la Cristina també va buscar-se els seus rotllets. Si ell sortia amb una, ella se’n cercava un altre. Sense cap odi ni cap gelosia.

Aquesta nit els han convidat a una important Galeria d’Art on es presenta l’obra del escultor R Swartz. Malgrat estar cansada, el Pere ha insistit tant dient-li que era un esdeveniment a nivell mundial, que ha accedit encuriosida. Per primera vegada l’obra d’aquest home s’exposava fora de la seva nació. Hi haurà la “crem de la crem”, a nivell de tot el país. Presentarà l’obra, la dona de l’autor una coneguda crítica, de renom mundial. Finalment sap, que es trobarà amb totes les seves amigues i conegudes. Pot ser una vetllada força agradable. Tal vegada una nit de posar-se al dia del tots els xafardejos que circulen per la ciutat.

Només entrar, un ajudant els ha portat a conèixer els amfitrions. La senyora és una dona ja gran, amb un cert somriure que demostra  que la vida no li ha d’ensenyar res de nou. L’escultor és un home més jove, molt agradable, que es nota que respecta molt l’opinió de la seva dona i mentora.

Parlant amb les amistats, esperant l presentació oficial, algú comenta a la Cristina que el cognom d’ell no és Swartz, sinó que és el cognom d’ella, més coneguda en el seu país. Es van casar i ha estat la mecenes de l’obra del seu marit. Ara, el nom d’ell ja és un clàssic ben pagat i reconegut,  dins l’art de l’escultura a nivell mundial.

Mentre parla amb les amigues gira la cara per mirar l’home. Es alt i fort amb unes mans expressives i grans a causa del seu treball. La cara de pell morena, un nas una mica ganxut i una gran cabellera negra, amb les polseres i, alguns cabells blancs que mostraven la seva cinquantena d’anys.

Observant-lo s’adonar que ell també la mira detingudament. Per què, es  pregunta, si no es coneixien de res. Però fa un gest amb la cara que la  sobta, va ser com si fantasmes del passat ja oblidats, tornessin a la vida. Aquell home, ella el coneix, però el cognom emboirava el seu pensament.

Llavors la dona i manager es dirigeix al públic per inaugurar l’exposició i va pronunciar amb el seu accent alemany el nom Rafel. Una llum s’obre en la seva ment. Sí, Rafael, Rafaelillo, dels seus somnis infantils. És com si el teló d’un teatre s’aixequés per principiar la funció. Els actors són dos, una noieta molt jove, una nena i un, també nen, que corren i alegren l’aire amb els seus crits de joia.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur