A PAGÈS O A CIUTAT

Vaig decidir fer un retir espiritual, ben bé, espiritual potser no, però si una època de descans envers la meva vida ciutadana.  El primer dia vaig respirar l’aire fresc i pur de la muntanya. Els meus pulmons viciats de la pol·lució ambiental de la ciutat es van obrir al nou aire, ple d’oxigen, immediatament vaig començat a tossir.

Sincerament, m’ofegava al notar aquella puresa entremig de les mucositats negres del fum del tabac i dels tubs d’escapament del cotxes. Els meus taponats pulmons no podien absorbir  tanta bellesa. Era el mateix que quan un llec és posat davant d’un quadre meravellós, malgrat sigui la Monalisa de Leonard de Vinci. No sap apreciar ni els colors ni els traços del genial pintor.

Bé, però això, no va ser tot. En arribar l’hora del dinar em van posar davant les millors verdures acabades de collir de l’hort de la casa, unes patates finíssimes i un conillet guisat que era “bocato de cardinale”. Daurat, sucós, acompanyat de bolets, per a sucar-hi pa. Mes, quina tarda que vaig passar. El bon vi em pujava esòfag amunt, i el gust dels bolets i el conill era un constant a la meva boca.

El meu estomac enyorava el ketchup i els frankfurts amb gust a fumat. Em faltaven les empentes i els crits dels que es volien colar. Tant silenci, tanta pau, em regiràvem l’enteniment.

Vaig sortir a fer una volta. Com devíem notar la finesa de la meva pell els mosquits van aprofitar-se i em van crivellar de picades. Fins i tot, un tàvec em va veure indefens, i s’hi va aprofitar. Un bony a la cama,  “de padre y muy señor mio”, i com picava el maleït.

I no va ser tot, mentre em rascava, no em vaig fixar i  vaig posar els peus en una tifarada de vaca, acabada de cagar. Quina pudor! Quina merda! Quina empastifada! Fins el turmell em va pujar la porqueria. 

En arribar a la casa el pagès em va dir: això als pixapins us passa molt sovint, fins que n’apreneu una mica, al cap dels anys. De veritat, sou una mica negats. Noi, a mi els cotxes a la ciutat també m’esparveren.

Aleshores amb tota la bona intenció em van convidar a berenar. Embotits, xocolata, pa torrat i un traguet d’aquell vinet que passava tan bé, però després m’enterbolia el cap. Va què jugarem a la cau, mentre la mestressa fa el sopar: va dir el masover. Jo, no em sabia gaire i em va fotre els diners.  Ja n’ha aprendràs. em deia el malparit mentre s’embutxacava els meus calers.

Ara un bon sopar i ha dormir. Escudella, una truita, fruita, uns carquinyolis i un bol de cafè amb llet que sempre ajuda a passar la nit. Després, amb els budells ben plens, a dormir. Caram i la tele! I les pel·lícules de vampirs i de zombis. Com podia dormir sense el Seagal o el Van Damne.

A dos quarts d’onze a dormir. El pagès roncava d’una forma que trepidaven els murs de pedra. El meu llit era alt, quasi l’havia d’escalar i m’enfonsava com si fos a la mar.

A les sis del matí, quan surten les vaques a pasturar, jo un senzill ciutadà d’això, de ciutat, fugia pels camps entremig de la boira matutina en recerca del meu habitat de sempre. Visca la capital. Necessito la fosca pol·lució de cada matinada i el seu soroll.

Miquel Pujol Mur