Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 23 de desembre del 2020

BON NADAL I ANY NOU

 

Apreciats amics. 

Primer de tot, Bon Nadal i fortes benaurances pel 2021 

Aquests darrers dies, tota una sèrie de petits problemes tècnics han obstalitzat les meves connexions. Alguns d’ells encara perduren. 

Això, les properes festes i la incertesa d’aquesta pandèmia que fa molts dies ens acompanya m’ha decidit, encara més que altres anys, a estar durant un petit lapsus de temps sense publicar res, en: 

ESCRIT AL BERGUEDÀ

INDRETS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ 

Espero el proper dia 12 de gener del 2021 tornar a ser amb vosaltres. 

M. Rosa Planell Grau i Miquel Pujol Mur us desitgem, de tot cor, unes Bones Festes de Nadal i Any Nou amb força salut, malgrat que confinats.

 

divendres, 18 de desembre del 2020

PER QUÈ A MI

 L’home és assegut en un banc a la plaça. Malgrat que va ben vestit, com a mostra de temps millors, es nota amb ell, una certa recança pel seu futur. Fa dies que busca feina i malgrat les seves bones referències no aconsegueix trobar-ne. Potser, segons algun entrevistador, l’edat influeix molt, malgrat l’experiència; que ha estat molt de temps fora del país; que ara es necessita gent jove ambiciosa i amb estudis més moderns;  aquests són tota la mena d’excuses que rep en les diferents entrevistes. 

Segurament haurà d’agafar un treball de menys categoria del seu status social i posició.  Mentre pensa, es frega les mans, tant per una mica de fred, com per poder reflexionar la seva circumstància. 

En aquest moment s’asseu al seu costat una altre home. Al poc temps li veu caure grossos llagrimots. El nou home és pica amb força el pit amb desesperació. I exclama contínuament.

¾     Per què a mi? Per què a mi, ara? Que en soc de desgraciat! Mira que passar-me tot això i de cop! Quina desgràcia! Per què a mi? 

L’home que cerca treball al veure la desesperança del seu company de banc no pot més que sentir compassió per la seva angoixa.

¾     Què us passa, mestre? No ploreu així! La vida porta mals moments  però, amb una mica de coratge pot anar-se endavant. Em feu pena i sento el vostre dolor en el meu interior. Ajuntant la vostra angúnia amb la meva,  em pesa el viure. Quina es la vostra pena?

¾     No us ho podreu creure. És dolorós i esgarrifant. Tot de cop.

¾     Potser la senyora s’ha posat malalta? Hi ha tantes infermetats estranyes actualment! No us haurà posat banyes? No sé que més dir!

¾     No la meva dona no està malalta, ni m’ha fet el salt.

¾     Aleshores?

¾     Mireu ahir el BMW se li va trencar la bomba de l’aigua. Aquest matí la piscina s’ha posat a vessar per una escletxa. L’hauré de buidar i fer venir els paletes. I per acabar-ho d’adobar m’acaba de telefonar la dona per a dir-me que ni la rentadora ni el televisor funcionen. Jo que havia de veure el partit del Barça aquesta nit. Encara hauré d’anar al camp. En voleu més.   

L’home que busca feina s’aixeca i mira al seu company de banc i no més pot dir una paraula que li explota dins el pit.

¾     Desgraciat!!! 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 16 de desembre del 2020

MONUMENT ALS TERRISSERS DE CATALUNYA. SANT JOAN DE VILATORTA. OSONA

 POBLE DE TERRISERS 

Durant la nostra visita a Sant Joan de Vilatorta ens va agradar trobar aquest monument dedicat a un dels antics oficis. 

Em sorprenia la paraula terrisser, però consultat el diccionari, em dona ambivalència amb la de terrissaire. Segurament particularitats de l’idioma segons el lloc.

 Un cartell ens informava del següent: 

La fabricació d’objectes de terrissa va constituir, des del segle XVI, una de les activitats més característiques i important del poble. 

Per això era conegut popularment amb el nom de “Sant Julià de les Olles”. 

En aquella època a Sant Julià de Vilatorta hi havia 32 obradors i 27 forns. 

L’any 2008 ca morir Joan Capdevila Boixassa, l’últim terrisser de Sant Julià de Vilatorta. 

Sant Julià de Vilatorta. Fira del Tupí. maig 2016 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 11 de desembre del 2020

COMENÇA A FER FRESQUETA II

 La Gemma fa un esguard ple de coqueteria i fa com si se les sospeses abans s de respondre: 

¾     Dona! Una ha de ser moderna i una bones antenes criden al més pintat. Veritat que em queden bé? M’ho va fer un metge molt bo.

¾     Sí noia, perfectes, sembles una artista. - Girant- se diu- Ho veus Oriol no tot és or el que llueix. És com els bolets, són molt gustosos però n’hi ha que són verinosos.

¾     Escolta Nicol tu has de vigilar la teva peça del teler.- parla el Joaquim amb ganes d’empixonar-la i amb un somriure punyeter.

¾     Jo! Peça? Teler? Noi, no t’entenc!

¾     Sí, dona, el teu home! El Jaume! Aquest sí que se li van els ulls rere les mosses joves. 

La Nicol dona tal cop de palmell a la taula, que les llaunes de begudes fan un salt i, mirant-se emprenyada al Joaquim, li contesta.

¾     La peça del meu home s’alça i s’aixeca quan jo vull! Ja me’n cuido jo! No n’has de fer res! A què ve aquest comentari malintencionat?

¾     Home, el teu home quan passa la Carmeta sempre li fa la mitja rialla. També els he trobat al passadís, fent broma i sempre s’acomiaden amb un petonet. Ja em diràs què vol dir això. Et deu fer el salt! Està bona, la Carmeta!

¾     Desgraciat! Mal pensat! Carallot! Mira la teva mare era molt bona dona, però tu, no  has sortit pas a ella! Tu no saps que la Carme i el Jaume són germans? 

Abans que el Joaquim, molest pels improperis de la dona doni cap resposta, sona el xiulet de la fàbrica, com a senyal per tornar a emprendre el treball. Marxen junts, però una mica distants. Per a més inri, la Nicol i el Joaquim treballen junts en la mateixa màquina. 

El Joan camina el darrer, mentre pensa.

¾     Tot aquest merder! Jo només he dit que sembla que comença a fer fresqueta. 

Però no penseu que tot acaba així. El Jaume, en arribar a casa, no s’esperava les raons i frases que li va dedicar la Nicol. El va rebre amb el nas arrufat i la boca mig torçada.

¾     Què et passa Nicol, sembles enfadada.

¾     Sí, i molt! En lloc de perdre tant el temps fent xerrades amb la teva germana més valdria que em vinguessis a veure. Al cap i a la fi jo soc la teva dona, no te’n oblidis! 

És que el canvi d’estació produeix forces onades i canvis d’humor. Tant a l’estiu com a la tardor. El Jaume va haver de fer servir moltes paraules per calmar la seva dona. Sort que la fresqueta ... 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 9 de desembre del 2020

COMENÇA A FER FRESQUETA I

 La nau és gran i està decorada amb anuncis de begudes i també dels diferents elements que fabrica l’empresa. En un costat hi ha una màquina expenedora de begudes sense alcohol (previsió empresarial i del comitè de seguretat laboral) i també una cafetera industrial. 

En una taula d’aquest menjador està esmorzant un grupet de treballadors.  Cadascú té davant seu l’entrepà, mig mossegat, i les llaunes de begudes. 

Són companys de torn en una de les naus. Aprofiten els temps d’oci per fer una mica de tertúlia. Com sempre en la conversa es barregen multitud de coses, més d’una vegada moltes d’elles queden sense contesta. La majoria dels temes són les tafaneries pròpies d’una gran fàbrica i s’hi afegeixen les del poble veí, on la majoria conviu. Com que són molts els empleats  hi ha força comentaris a fer, infundats o no, de la majoria de les persones del centre. 

El Joan és el més jove de tots ells, té uns vint anys i fa poc que ha entrat a treballar. 

La Nicol és més gran, uns trenta anys ben fets, i està casada amb el Jaume que treballa en una altra secció. Fica cullerada en totes les conversacions i mai té la boca tancada. Sigui quin sigui el tema, domina totes les tafaneries. 

El Joaquim, el més gran de tots, trenta cinc anys complerts, esportista, busca-raons  i una mica fantasma. Ho sap tot de tothom. 

L’Oriol, ja té trenta dos anys, solter, callat, però d’ulls vius que s’assabenten de tots els gestos i mirades dels companys. És molt tafaner, però mai surt de la seva boca una frase més forta que una altra. 

I la darrera del grupet, la Gemma, vint-i-tres anyets i de caire modern. Porta uns vestits cridaners, tant pels colors, com per allò de tant ajustats o curts que són. Sempre escolta, però mai sol intervenir, malgrat saber que moltes vegades, subliminarment, els comentaris són referents a ella. Li agrada cridar l’atenció i tant li fa el que diuen les males llengües, que són moltes i llargues. 

El Joan comenta:

¾     Sembla que comença a fer fresqueta.

¾     Ull! Ja m’ho deia la meva àvia, la fresqueta el ninot engresca!- contesta el Joaquim mirant a la Nicol, tot esperant que immediatament solti alguna de les seves frases per contradir-lo.

¾     Ai, nano! Aquesta dita és de tota la vida, però a casa meva, s’alça tant a l’estiu com a l’hivern. No hem d’esperar la fresqueta.

¾     Quina sort que tens, altres passen gana.

¾     Tu! Oriol deixa de mirar l’escot de la Gemma – crida la Nicol- ja ho sé que és obert i mostra fins el dia del naixement. Tu, noia, ja eren així, te’ls has fet operar, o estàs embarassada? 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

divendres, 4 de desembre del 2020

EL SOMNI I LA REALITAT DEL SENYOR PHILLIPS

 Un dilluns al matí, el senyor Phillips es despertà d’un somni eròtic que el qualifica de set adei, s’aixeca del llit on la senyora Phillips continuà dormint, es vesteix per anant a la feina i agafa el tren de sempre. 

Però amb el tren en marxa el senyor Phillips s’adona que s’ha deixat a casa els exàmens dels seus alumnes. Hi ha que dir que el Senyor Phillips ensenya Art i Cultura Dramàtica, a la Universitat d’Oxford. 

Esparverat s’aixeca i corrent salta a l’andana a la la propera estació. Es tan el seu neguit que al baixar s’ensopega amb una senyora bastant plena. A punt de caure se n’agafa fortament i la cara se li emmotlla en els dos formidables coixins de la senyora. 

El xiscle de la dama va escoltar-se a tota l’estació i el consegüent mastegot encara més. Demanant perdó reiterativament va escapolir-se com va poder en el tren de retorn. 

Al poble, encara sobresaltat i amb la cara coent-li, va entrar en una cafeteria. Va anar al lavabo i va emmirallar-se. La mà de la Senyora mostrava encara els cinc dits a la seva galta. 

Quan va tornar a la barra li va sorprendre no trobar a la cambrera que despatxava rere el taulell. Va mirar estranyat a dreta i esquerra. No havia ningú a la sala. 

De sobte va escoltar uns gemecs al lavabo de dones. Poc després sortia la noia del quartet amb la cara vermella. I un somriure satisfet. Rere seu un noi amb un somriure d’orella a orella. 

El Senyor Phillips va esclatar amb una sonora rialla. En passar per una floristeria va comprar un ram de flors. Va decidir tornar-se al llit amb la senyora Phillips. 

Una vegada a la cambra, va aixecar els llençols i donant una lleugera empenta a la seva esposa se submergí en la calidesa del llit. 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 2 de desembre del 2020

EL MEU PRIMER VIATGE EN COTXE

 El miro i no puc estar-me d’admirar tots el seus detalls. El meu primer cotxe! Tan diferent del cotxe gros i negre del pare. No, aquell trasto, no! El meu és un esportiu de dues places i d’un color, potser una mica  estrident, però que m’agrada. És el meu propi cotxe i ningú me’l prendrà mai. Tampoc el deixaré a ningú, ni tocar el volant! Encara menys asseure’s en el seient del conductor! Com a màxim convidaré a viatjar alguna de les meves joves amiguetes. 

Després d’esmorzar i acomiadar-me de tots he pujat al meu cotxe. L’he posat en marxa. Al principi m’era difícil però, a la poca estona dominava tots els seus comandaments. He alçat la mà per saludar-los tothom i, tots han correspost al meu gest. 

El volant, els intermitents i els llums els movia com si sempre, no com si sempre, com si hagués nascut ja manejant-los des del ventre matern. 

De tant en tant mirava el quadre de control, “tablier” sempre l’he sentit anomenar,  el seu color, els seus rellotges  i els seus  llums m’enardien i em feien córrer un xic més. Sobretot aquella olor de nou del meu cotxe. 

El xiscle de les rodes damunt el paviment em frissava de goig. Un viratge, un lleu cop de volant. Un sotrac,  una lleugera reducció de la velocitat. 

Vaig observar, altre cop, el tom-tom: em marcava perfectament la carretera. No com el del pare que, de tant en tant, el deixava sense connexió. Vaig posar la ràdio i vaig començar a cantar, a tota veu, la meva cançó preferida seguint-la al ritme del soroll del motor. 

Un gat a la carretera, un cop de fre i un gir del volant ràpid per esquivar-lo. Perquè atropellar els animals és perillós. Un gos, perill! Un cop de volant no, ja que em faria sortir de la carretera. Freno sobtadament i el bitxo passa pel meu costat i m’ensenya la llengua. Desvergonyit! Fer-me això a mi, a un conductor hàbil i acostumat a conduir com jo. 

Continuo la meva ruta i uns forts sotracs em fan perdre el control. Al final de l’escala de la porta, bolco. El parabrises trencat. Una roda malmesa. Un far també ha petat i el meu pobre cotxe nou de color carabassa ha quedat guenyo. Del meu cap sobresurt un nyanyo, clar, no m’he posat el casc. 

Però el pitjor ha estat el crit de la mare. El gerro xinès que ens va regalar l’àvia fet miques. La mama, ni m’ha mirat mentre recollia els trossets de porcellana per veure si el podrà refer. No l’hauria de haver posat enmig del passadís. 

Ai! Quins records tinc del meu primer viatge amb cotxe   

Miquel Pujol Mur