La
nau és gran i està decorada amb anuncis de begudes i també dels diferents elements
que fabrica l’empresa. En un costat hi ha una màquina expenedora de begudes
sense alcohol (previsió empresarial i del comitè de seguretat laboral) i també
una cafetera industrial.
En
una taula d’aquest menjador està esmorzant un grupet de treballadors. Cadascú té davant seu l’entrepà, mig mossegat,
i les llaunes de begudes.
Són
companys de torn en una de les naus. Aprofiten els temps d’oci per fer una mica
de tertúlia. Com sempre en la conversa es barregen multitud de coses, més d’una
vegada moltes d’elles queden sense contesta. La majoria dels temes són les
tafaneries pròpies d’una gran fàbrica i s’hi afegeixen les del poble veí, on la
majoria conviu. Com que són molts els empleats
hi ha força comentaris a fer, infundats o no, de la majoria de les
persones del centre.
El
Joan és el més jove de tots ells, té uns vint anys i fa poc que ha entrat a
treballar.
La
Nicol és més gran, uns trenta anys ben fets, i està casada amb el Jaume que
treballa en una altra secció. Fica cullerada en totes les conversacions i mai
té la boca tancada. Sigui quin sigui el tema, domina totes les tafaneries.
El
Joaquim, el més gran de tots, trenta cinc anys complerts, esportista, busca-raons
i una mica fantasma. Ho sap tot de tothom.
L’Oriol,
ja té trenta dos anys, solter, callat, però d’ulls vius que s’assabenten de
tots els gestos i mirades dels companys. És molt tafaner, però mai surt de la
seva boca una frase més forta que una altra.
I
la darrera del grupet, la Gemma, vint-i-tres anyets i de caire modern. Porta
uns vestits cridaners, tant pels colors, com per allò de tant ajustats o curts
que són. Sempre escolta, però mai sol intervenir, malgrat saber que moltes
vegades, subliminarment, els comentaris són referents a ella. Li agrada cridar
l’atenció i tant li fa el que diuen les males llengües, que són moltes i
llargues.
El
Joan comenta:
¾
Sembla
que comença a fer fresqueta.
¾
Ull!
Ja m’ho deia la meva àvia, la fresqueta el ninot engresca!- contesta el Joaquim
mirant a la Nicol, tot esperant que immediatament solti alguna de les seves
frases per contradir-lo.
¾
Ai,
nano! Aquesta dita és de tota la vida, però a casa meva, s’alça tant a l’estiu
com a l’hivern. No hem d’esperar la fresqueta.
¾
Quina
sort que tens, altres passen gana.
¾
Tu!
Oriol deixa de mirar l’escot de la Gemma – crida la Nicol- ja ho sé que és
obert i mostra fins el dia del naixement. Tu, noia, ja eren així, te’ls has fet
operar, o estàs embarassada?
Continuarà
...
Miquel
Pujol Mur
