El miro i no puc estar-me d’admirar tots el seus detalls. El meu primer cotxe! Tan diferent del cotxe gros i negre del pare. No, aquell trasto, no! El meu és un esportiu de dues places i d’un color, potser una mica estrident, però que m’agrada. És el meu propi cotxe i ningú me’l prendrà mai. Tampoc el deixaré a ningú, ni tocar el volant! Encara menys asseure’s en el seient del conductor! Com a màxim convidaré a viatjar alguna de les meves joves amiguetes.
Després d’esmorzar i acomiadar-me de tots he pujat al meu cotxe. L’he posat en marxa. Al principi m’era difícil però, a la poca estona dominava tots els seus comandaments. He alçat la mà per saludar-los tothom i, tots han correspost al meu gest.
El volant, els intermitents i els llums els movia com si sempre, no com si sempre, com si hagués nascut ja manejant-los des del ventre matern.
De tant en tant mirava el quadre de control, “tablier” sempre l’he sentit anomenar, el seu color, els seus rellotges i els seus llums m’enardien i em feien córrer un xic més. Sobretot aquella olor de nou del meu cotxe.
El xiscle de les rodes damunt el paviment em frissava de goig. Un viratge, un lleu cop de volant. Un sotrac, una lleugera reducció de la velocitat.
Vaig observar, altre cop, el tom-tom: em marcava perfectament la carretera. No com el del pare que, de tant en tant, el deixava sense connexió. Vaig posar la ràdio i vaig començar a cantar, a tota veu, la meva cançó preferida seguint-la al ritme del soroll del motor.
Un gat a la carretera, un cop de fre i un gir del volant ràpid per esquivar-lo. Perquè atropellar els animals és perillós. Un gos, perill! Un cop de volant no, ja que em faria sortir de la carretera. Freno sobtadament i el bitxo passa pel meu costat i m’ensenya la llengua. Desvergonyit! Fer-me això a mi, a un conductor hàbil i acostumat a conduir com jo.
Continuo la meva ruta i uns forts sotracs em fan perdre el control. Al final de l’escala de la porta, bolco. El parabrises trencat. Una roda malmesa. Un far també ha petat i el meu pobre cotxe nou de color carabassa ha quedat guenyo. Del meu cap sobresurt un nyanyo, clar, no m’he posat el casc.
Però el pitjor ha estat el crit de la mare. El gerro xinès que ens va regalar l’àvia fet miques. La mama, ni m’ha mirat mentre recollia els trossets de porcellana per veure si el podrà refer. No l’hauria de haver posat enmig del passadís.
Ai! Quins records tinc del meu primer viatge amb cotxe
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada