no són, per descomptat,
els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls
que ahir ens miraven.
Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014)
Quan la Maria va sortir, el
senyor Joan va aixecar-se, agafà el quadre en una revolada i el llençà a la
llar de foc. L’anell també va reunir-se-li en les enceses brases. La pintura va
crepitar per l’acció del foc. Primer unes llengües vermelles van llepar el
quadre lentament, després les flames van devorar ràpidament la tela i el marc.
El darrer tros visible de la tela mentre es retorçava i flamejava eren els
bells ulls, però ara ja sense cap expressió.
El senyor Joan mirà les
cendres i veié escampades, boletes d’or. El pensament li vola, aferma els llavis
i un sanglot li escapa del seu interior. Mirà les boletes, restes perdudes de
l’anell, i pensà:
¾
Ni tan sols els sentiments perduren més que
l’or.
Surt de l’habitació, demana el
cotxe i marxa a fer quilometres i airejar les idees. Abans de marxar dóna
ordres que netegin la llar de foc i cerquin un quadre de la seva mare per
suplir el cremat.
Ha passat un any. La vida continua igual sense cap pena ni
gloria. La casa funciona com sempre, potser millor que mai. La Maria, ara sense
senyora que doni ordres, (la Raquel, els darrers temps tampoc hi tenia cura) es
cuida de tot.
La Maria havia vingut de
donzella, quan era una noia jove, de la Isabel. Era filla de la majordoma de
casa dels pares. Sempre ha estat una empleada model, tant amb la Isabel com
últimament amb la Raquel.
El senyor Joan una vegada més
ha sortit amb el cotxe. Des de la mort de la Raquel en moltes ocasions
necessita evadir-se de la casa i marxa a fer quilòmetre rere quilòmetre. Ha
parat en un racó de la carretera i observa la caiguda de la tarda. Li agrada observar el cel en
aquella hora quan el sol s’amaga entre les muntanyes i els seus reflexos donen
al paisatge una gran sensació de pau. Manté els ulls semi tancats, escolta el
silenci que poc a poc envaeix l’indret. Poc a poc torna a veure aquells ulls
que tan havia admirat.
Però la imatge es deforma. La
cara ja no és la de la Raquel, tampoc la de la Isabel. Una nova fisonomia es
comença a mostrar. Aquells ulls que tan el van embogir, que tant va idolatrar,
s’adona que pertanyen a una persona més propera.
De cop veu aquella noia jove,
que acompanyava a la Isabel. Una noia que sempre era al seu costat, tant per
servir a la senyora com per atendre al senyor. Sempre servicial, sempre
disposada i dòcil, sense reclamar mai res.
Va acompanyar la primera
senyora fins el darrer moment sense negar-se a fer qualsevol treball per ingrat
que fos. Després de la mort de la senyora, mai el va importunar amb la seva
presència. Sempre fidel i disposada a treballar, va acceptar la Raquel, sense
protestar per la suplantació de la Isabel.
Quan desesperat per la traïció
de la seva muller li va demanar auxili, va exposar-se per trobar l’home per
executar la venjança. Va encarregar-se de fer cuidar la dona tetraplègica
fins que va morir. Mai va sol·licitar cap compensació pel seu silenci. Sense
protestar, sempre servicial i discreta l’atenia coneixent els seus costums.
Aleshores el senyor Joan s'adona que els ulls que tant havia admirat en la Raquel, només eren un
miratge de la mirada enamorada de la Maria. Comprèn que acostumat com està
a la seva presència constant no havia fet cas de la persona que sempre l’havia
estimat i admirat no com a senyor sinó com a home.
Agafant el cotxe torna
enrere mentre el cel es va enfosquint. Parlen els dos, cara a cara i
sense vergonya sense amagar-se de cap qüestió. Setmanes després marxaven de viatge
a llunyanes terres.
Va ser una volta al món lenta,
entretenint-se i parant quan els hi venia de gust. Quan van tornar ningú va
reconèixer en aquella dona de ulls resplendents, mirada segura i que sabia
manar, quan corresponia fer-ho, a l’antiga Maria.
Tothom va acceptar-la i van
felicitar al senyor Joan per la nova joia que havia trobat per ser feliç al seu
costat.
Miquel Pujol Mur.
