ULLS DE DONA. I

Els ulls més dolços
no són, per descomptat,

els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls
que ahir ens miraven.

Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014)

El senyor Joan és assegut en el saló de la seva mansió. La minyona, la fidel Maria, fa una estona li ha portat la safata amb el cafè, l’ampolla de conyac i el cigar del dia. Ja fa cert temps que el doctor va recomanar-li que deixes de fumar. Però ell s’ha receptat  la seva pròpia dosi: un havà al dia no fa mal a ningú.

 

La habitació té els cortinatges mig tancats per impedir que la llum solar  esclati amb força en l’espai interior. Assegut a la butaca, embolcallat pel fum del cigar, mira embadalit un quadre que ocupa la paret principal. 

El senyor Joan, observa amb especial atenció la cara de la dona, d’una gran bellesa. Però els seus ulls no es fixen en  la figura femenina, molt sensual, coberta per tuls d’organdí que tapen el bell tors a la mirada de les persones púdiques i el mostren segons la  impudícia de l’observador. Es tracta d’un bon quadre pintat per un bon pintor de moda. El senyor Joan té la mirada clavada en els ulls de la jove dama. Uns ulls lluminosos, dolços, acaronadors i desitjosos de fruir de la vida i dels plaers. Tanca els seus recordant la història d’un amor absurd. Va ser mesos després d’haver enviudat de la seva primera esposa.  

El casament amb la Isabel, la seva primera dona i una gran senyora, havia estat acordat pels pares d’ambdós. Sense gaire amor ni desig, van saber viure conjuntament una vida feliç i confortable.  

Va ser simplement un matrimoni pactat per conveniència. Un home jove amb un títol de noblesa, guanyat per un antecessor no gaire estimat a la seva època, però lloat gloriosament pels seus descendents.  

Ella, la Isabel, una noia jove, però en aquella edat on ja no podia competir amb la irrupció en societat d’altres de més novelles. Els seus avis havien iniciat del no res una petita industria, que amb molts sacrificis van saber engrandir. El fill, va ser suficientment treballador i hàbil per multiplicar les rendes del negoci. Invertint i comprant va saber crear un holding que fabricava quasi de tot. La seva fortuna era incalculable.  

La dot que van posar els pares de la Isabel com a compromís de boda va ser suficient per a què poguessin viure, la parella i els seus descendents, sense necessitats de cap mena. Als pares els hi feia molta il·lusió ajuntar els diners guanyats en un treball honorable i títol de noblesa, malgrat que sense gaires diners, pels seus possibles néts. Anys més tard, al veure que tenir fills no era el principal interès del ja no tan jove matrimoni, van vendre tot el negoci. La fortuna encara va ser més gran per a la parella. Com que era filla única, ho va heretar tot. 

Desgraciadament en un dels molts viatges que feien per plaer i per conèixer el món, la Isabel va emmalaltir. Va ser a Indonèsia, on la dona va agafar una estranya malaltia tropical i malgrat els mitjans econòmics gastats, no va guarir mai. 

A causa de la malaltia van estar molts anys tancats a la gran casa. El senyor Joan no va abandonar mai la seva esposa. Sense que hi hagués cap enamorament, la camaraderia, l’amistat i el bon tracte havia fet que el matrimoni fos força sòlid.  

Finalment el cos i l’ànima de l’esposa van abandonar la constant lluita. El senyor Joan va plorar al costat del cadàver de la seva Isabel. L’enterrament i els funerals van ser força comentats en tota la contrada per la pompa desplegada. Tothom va recordar el sepeli com la mostra del gran amor d’un home a una dona. Com que no hi havia cap parent que pogués reclamar la més petita quantitat de l’herència de la Isabel, tota la fortuna va raure en el senyor Joan.  

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.