Els ulls més dolços
no són, per descomptat,
els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls
no són, per descomptat,
els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls
que ahir ens miraven.
Gerard Vergés (Tortosa
1931-2014)
Sense donar cap senyal de
l’orgull ferit va fer espiar i seguir la seva muller. Fins i tot, va desitjar
que podia haver estat un perdonable moment d’ofuscació a causa d’un insospitat
desig. Volia creure que només seria una cosa baladí sense continuïtat. Però els
informes van ser concloents. El pintor i la Raquel aprofitaven qualsevol
circumstància, qualsevol oportunitat, per trobar-se i estimar-se.
La venjança ha de servir-se
freda, és una màxima que forma part de l’ideari del senyor Joan. Mai i amb ningú
val la pena escridassar-se ni barallar-se malgrat que el motiu sigui important.
Va deixar passar el temps.
La Raquel no va sospitar res.
Ni el senyor Joan va fer cap referència
a les seves absències. Tampoc, a la manca d’interès personal entre ells.
La dona va descuidar l’administració i l’embelliment del gran edifici on
vivien. La Raquel volava com un ocell lliure i cada cop era menys discreta en
el seu afer.
El senyor Joan per mitjà de la
Maria, la minyona, va contactar amb un home que volia emigrar del país. A canvi
de diners va planejar la seva venjança. Un capvespre que anaven el pintor i la
Raquel en cotxe, un gran camió va estavellar-se contra el vehicle en què
viatjaven. Com sempre cercaven llocs recòndits i solitaris pels seus encontres,
ningú va escoltar ni veure res. El xofer, l’home contractat, va marxar deixant
el gros vehicle encastat contra el de la parella. Aquella mateixa nit embarcava
en vaixell que salpava de matinada a un país on pensava trobar la terra de
promissió.
Quan finalment van auxiliar la parella, l’home era mort i la Raquel molt mal ferida. A causa del
traumatisme va quedar tetraplègica i de
l’ensurt va perdre la veu. Només els ulls mostraven la seva pena i el seu
dolor. El senyor Joan no la va abandonar. Quan en l’hospital ,van dir-li que no
podien fer res més per la seva salut la va portar a la mansió. Aleshores la va
recloure en una gran i formosa habitació. Mai li va mancar res. Va tenir sempre
suficients infermeres per a que la cuidessin. Poca cosa li era necessari, tancada
en sí mateixa, immòbil, sense poder enraonar, només els ulls tenien vida, quan
no estaven plorosos.
El senyor Joan entrava a
l’habitació en alguna que altra ocasió i sempre, hipòcritament, es planyia del
pèssim estat de la seva dona. Ningú, per discreció, va voler esbrinar com i on
havia estat trobada ni en quina companyia. Aleshores el senyor Joan va
comprendre que molts dels coneguts que
els sovintejaven, coneixien de sobres l’aventura de la seva muller.
El senyor Joan, mentre fuma
l’havà, contempla el quadre de la formosa dona, tan diferent a la reclosa a
l’habitació. En aquestes entra de nou la Maria, acota el cap i li diu:
¾
La senyora acaba de morir. Cridarem el metge pel
certificat de defunció. La vol veure per darrera vegada? Tingui l’anell de
casament, li ha caigut del dit a l’expirar.
¾
No vull veure-la. Vaig anar-hi ahir. Que se’n
cuidi l’administrador. Que no li manqui res. Que la dipositin al costat de la senyora.
Que hi posin força flors.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada