ELS NÍNXOLS. OSOR. LA SELVA

 

La seva construcció fou en els anys 50 del segle xx, quan es va arranjar la carretera que porta a Sant Hilari de Sacalm. 

Els Nínxols els trobem ubicats just a la sortida del poble, en direcció Sant Hilari Sacalm. Els Nínxols s'aixequen en el congost de la carretera que uns metres més endavant es desdobla en dues - una que ens porta a St. Hilari seguint tot recte, i l'altra que ens porta al Santuari de la Mare de Déu del Coll, travessant el Pont dels Soldats. 

Els Nínxols van ser construïts amb el propòsit d'evitar els despreniments i esllavissades de roques, procedents de la muntanya. Els Nínxols s'han traduït físicament a la pràctica en dues fileres d'arcades superposades d'uns 100 metres d'allargada aproximadament, de silueta no plana sinó semicircular adaptant-se així a la morfologia de la muntanya, amb la part central sensiblement repujada. 

Els Nínxols es troben estructurats en dues fileres perfectament diferenciades: en la filera de baix la sageta (alçada) prima per sobre la llum (amplada), mentre que en la filera superior succeeix tot el contrari, ja que els arcs s'han fet més robustos guanyant en amplitud, però tanmateix perdent en alçada. 

Pel que fa al tema dels materials prima per sobre de tot dos: per una banda la pedra present en tot l'esquelet o bastida. Mentre que per l'altra el ciment, present en les arcades i en les voltes. 

Els Nínxols d’Osor és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FRASES COM INICI RELAT CREATIU

 “Dins l’oci immens de la tarda”

Et contemplo dolça nina dels meus pensaments enamorats

Tu sempre has estat la part essencial de la meva existència.

Com un somni constant, mai no et vull deixar dins l’oblit del passat.

 

“Sabates de pell o tosques espardenyes”

Tant em fan les unes com les altres, mentre calcin els teus peus alats.

Airosa nimfa ets amb les primeres o, alegre dansaire amb les segones

No és el calçat el que importa, ets tu, formosa entre les formoses

 

“Tinc una pedreta blanca”

No solament una de blanca, sinó moltes i de mil colors, com les espurnes de llum que brillen en els teus ulls.

Si la pedreta blanca és senyal de reconeixement del meu amor, i la teva aquiescència,  el món per a mi es un prat primaveral curull de flors.

Pedres blanques, pedres grises, pedres negres, són el cúmul de la meva estimació, ja que en la vida no tot és del mateix color.

 

“L’engruna de la tristesa”

Quin pot ser el resum d’unes paraules que ens parlen de tristesa, sinó la teva absència.

Aïllo l’engruna, de la tristesa, perquè admirant la teva perfecció no existeix aquesta darrera paraula.

Una engruna de tristesa omple el meu cor. Aquest inici d’engruna és  el principi de la meva enyorança.

 

“Però aquest és el preu del que és profund”

Però sí, la tristesa és el car preu a pagar pel meu profund amor.

Com més profund és el meu estimar, més a prop noto la teva presència.

L’amor no té preu, és la companya eterna que ens fa estimar.

 

“Suau plovia sobre el bosc tendríssim”

La fina pluja i una aroma virginal omple els racons del nostre Edèn particular.

Cau la pluja, suau, fina, excitant,  com tendra catifa pel teu cos adorat.

Entre plugim, boirines suaus i perfum de flors et segueixo en el teu joc d’enamorats.

 

Collons! Tantes paraules enamorades i tendres m’han produït mal de cap.

Miquel Pujol Mur

COMODITAT VERSUS CREATIVITAT II

 La presentadora visiblement contrariada no pot per menys d’intentar apaivagar el més possible la molesta situació.

¾    Home! – exclama- No s’ho prengui així, són les normes. El protocol del funcionament del programa i d’altres programes d’interès al públic. A més fumar i beure alcohol és mal vist, en l’actualitat, i menys de cara al públic.

¾    Bé deixem-ho! Veu el meu germà, no el mínim interès per la conversació. Està més interessat amb l’organització, en els llums, en el muntatge, en les càmeres i tot aquest maremàgnum, que no en res més. Vol aprendre de noves experiències, per això és un artista. Jo, al contrari, responc a les seves preguntes perquè, per a ell, no tenen cap importància. Sempre ha estat així, per tant haig de dir que som complementaris des del naixement, l’un de l’altre. Som dues parts del mateix jo, escindides. Ell nota inconscientment les meves reaccions, per tant, mira i es belluga inquiet. Perquè percep la meva incomoditat.

¾    Però vostè, vol dir que vostè també té una part artística...

¾    Sí! Però menys important artísticament i més ben remunerada. Jo organitzo la nostra vida, des de la meva comoditat parlo amb els representants, amb el compradors de la seva (nostra) obra i, procuro que no li manqui mai res pel seu treball.

¾    I vostè, Pere, que n’opina?

¾    Aquells focus estan mal posats.– Assenyalant-los- El seu maquillatge,  no és correcte, li fa els ulls petits. Aquesta faldilla li queda malament, la fa semblar grossa. La tauleta està mal posada. Miri, jo, sense el meu bessó  no seria feliç. A mi m’agrada crear i que tot sigui precís. Les formes, les mides han de tenir una certa aura per agradar l’intel·lecte. Dels diners, se’n cuida el meu germà. Tu, Joan, digues-li d’una vegada. 

¾    El què? - pregunta desconcertada la presentadora.

¾    A veure, el Pere, vol dir que si canviessin el format i les mides dels envasos d’aigua millorarien les vendes. Precisament tenim el model que els seria molt encertat i pujarien un vint-i-dos per cent el resultats dels seus comptes de beneficis. Se n’adona del meu treball? Convèncer al món que el meu germà, l’artista, és això un gran artista. Per fer-ho jo necessito més comoditat, més bon viure, per saber com negociar la part artística del nostre negoci.

¾    Joan, quan marxem? He vist unes coses i una matèria, que serien importants per un disseny que em porta de cap. 

¾    Ho veu com som complementaris, senyora, i prengui nota dels consells del meu germà per millorar la seva imatge, prou interessant, però millorable.  Ah! Allò de les arracades i de les seves orelles de què li he parlat abans no és cap falòrnia, és tan veritat com tot el dit pel meu germà.

¾    Gràcies pels seus afalacs. - contesta mig somrient- però ens hem apartat del guió.

¾    Amics televidents- s’encara, de sobte el Joan a una càmera- el guió no és el més interessant. La vida, sí.  

S’aixequen el dos germans i marxem de l’escenari mentre la presentadora fent un somriure professional acomiada el programa.  Moments més tard s’escolta, amb la pantalla en negre, una bronca de la dona amb els estilistes, les maquilladores i el modista. 

Miquel Pujol Mur

COMODITAT VERSUS CREATIVITAT I

 En un dels estudis de televisió, de la cadena “Pataff”, és prepara tot per gravar un nou programa d’entrevistes. Es volen presentar les grans diferències entre dues activitats antagòniques o, de dues formes de pensar. En el dia d’avui es presenten com a contertulians dos germans bessons: el Joan i el Pere. El temari parla sobre: “La comoditat és el gran enemic de la creativitat” 

L’espai central l’ocupa una butaca per asseure’s la presentadora i un sofà per als dos germans. Enmig de l’espai en una tauleta més o menys centrada  hi ha una florera amb roses, uns gots i un grup d’ampolles d’aigua de la marca patrocinadora del programa. 

Els personatges entren xerrant amigablement entre ells. La presentadora com la majoria de les de la cadena és un dona eixerida i ben vestida, també força loquaç i desimbolta, com no podia ser de cap altra manera, en el seu ofici. Els dos homes ningú endevinaria el fet que fossin bessons. L’un, el Pere,  és prim i nerviós. L’altre, el Joan, més rodanxó, fa tot el posat d’un panxa contenta. 

S’asseuen en els llocs determinats, s’escolta dels fons una veu que diu: “gravant” i comença la filmació amb un espot de la marca de l’aigua. 

Mentre la presentadora fa l’exposició dels fets de cadascun dels germans, el Pere neguitós, mira a tot arreu, les càmeres, els llums indirectes i els focus que il·luminen a cadascú. La forta llum mostra les arrugues que la vida els ha produït, ben visibles en cada una de les cares. La de la dona, molt menys, ja que la gran quantitat de maquillatge les ha tamisat. Comença el torn de preguntes.

¾    A veure, senyor Joan, ha arribat a les meves orelles, que el seu germà, amb les seves obres artístiques manté totes les despeses de la casa, i vostè no fa ni brot.

¾    Oi! Estimada senyora, a les seves orelles; molt boniques per cert, i que amb aquestes arracades que porta, lliguen perfectament amb la seva fisonomia; les notícies li han arribat fortament capgirades.- contesta educadament però una mica molest- Escolti, ara ja parlant així com a vells coneguts, ja que vostè ha estat la primera a trencar el glaç, insultant-me i no li vull tenir en compte. – Gira el cap d’un cantó a l’altre com qui cerca un cosa que no troba- Què no hi ha cendrers en aquesta sala? Jo voldria encendre un havà i aleshores  parlaríem col·loquialment? Així d’amic a amic. Em diu, no, amb el cap! Oh, que  malament ho passaré! Tal vegada no tenen ni una mica de whisky o de conyac? Perquè, aigua per fer la xerradeta queda molt trista, no anima  la conversació.

¾    Senyor Joan! – respon la presentadora emprenyada per què s’adona que la conversació pot emprendre un rumb inadequat.- Ens hem de cenyir  a les preguntes de l’entrevista, del guió preestablert. Això no és cap bar o taverna de les que li deuen agradar a vostè.

¾    Bé senyora, no he vingut a aquesta entrevista amb ganes de discussió, malgrat que la seva enemistat m’enutgi. Ja que no es pot fumar ni beure, seré el més ràpid possible en la nostra visita. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

DOBLE PENSAMENTS (RELAT GORE)

Soc assegut enmig de la sala. Estic sol i completament nu.  En la mà dreta un ganivet ensangonat de fulla ampla i afilada. Al terra observo un bassal de sang que degota de la meva mà esquerra. Enmig el meu dit gros és tallat. La sang poc a poc s’estén pel terra brut.

Ho miro detingudament i penso:

¾    Perquè ho has fet? 

La resposta és immediata

¾    Perquè és un pecador

¾    Pecador? Jo! – exclamo.

¾    Sí! I a mes  en tot cas, has de tallar tota la mà.¾     

Aquests dos personatges  en lluita constat sempre són dins el meu pensament.

¾    M’ha agradat notar la fredor de la fulla del ganivet  quan tallava la carn.

¾    Que dius? Amb el mal que en feia!

¾    A tu només? A mi el mal em feia fruir!

¾    Em tindré que embenar i potser a l’hospital me’l cosiran.

¾    Quina bona idea! Així un altre dia podem gaudir de tallar-lo de nou. 

Gaudir! Fruir! Patir! Quines sensacions més contradictòries dins el meu propi ser. Vertaderament no sé què fer. Alçant el ulls al Déu crucificat aixeco les mans  mostrant la meva ofrena i  preguntant-li:

¾    Senyor que he de fer? 

Clavat a la creu em dedica un somriu beatífic i em contesta:

¾    Jo ja em vaig immolar per a tots vosaltres. 

L’altre jo, em burxa de cop i m’inquireix:

¾    Aquest li ofereixes el teu sacrifici? Més cal que ho facis al dimoni! Segurament ens oferirà riquesa en aquest món. 

Desesperat. Neguitós. Frissant. Finalment m’aixeco i amb la boca tota oberta crido:

¾    Déu o dimoni. Qui m’escolta!! 

Crido fins caure a terra i poc a poc em dessagno:

¾    Qui m’acollirà?   

Miquel Pujol Mur 

TAL VEGADA UN PRÓXIM MÓN

L’estranya i convulsa ciutat està formada per restes d’edificacions malmeses i enrunades. Tot és capgirat i caòtic. Pels carrers només hi ha munts i munts de pedruscall dels habitatges caiguts. Tot es silenci i no es veu a ningú pels carrers. Els cotxes, i tots els altres vehicles, són cremats i mig tapats per les runes que ho envaeixen tot. Poques plantes es veuen reverberar entre les escletxes. Tot sembla cremat i desarrelat per una fúria caiguda del cel. Una destrucció total ha assolat tot el paisatge urbà. Entremig d’aquesta desolació es veu un home demacrat i malgirbat que camina molt lentament recolzant-se en unes crosses. Va pensant en tot aquest cataclisme produït per la saviesa humana, això creient que els homes i les dones siguin els savis d’una humanitat boja.

És un home gran, ja vell, de blanca barba i es cobreix el cap amb un barret de palla, també malgirbat. Ha parat una estona i s’ha assegut esbufegant, en un banc mig trencat. El seient s’aguanta, pel poc pes de l’home, sinó s’hauria trencat de tant vell, corcat i recremat com és. Tant l’home, com el banc, són els supervivents d’una ràpida guerra d’anys enrere. En aquestes s’acosta i saluda amb respecte una altra persona, menys feixuga de moviments, però no gaire més forta. L’home la saluda content de trobar amb qui enraonar.

      ¾    Hola Caldorífic! Què has trobat avui?

¾    Poca cosa, l’abocador cada dia està més pobre. Van quedant menys deixalles aprofitables. Des d’abans d’aquell temps, quan la imbecil·litat dels  governants del països poderosos, ho van cremar tot. Estimat Catòptric, això cada cop està més fotut. 

¾    Ai! Encara hauré de moure les meves desastroses cames per acompanyar-te. Malgrat m’hagi d’arrossegar pel pedregar. Ja sé que aquella desgràcia et va perjudicar la vista. Potser els meus ulls i les teves cames ens ajudin a tots dos. No hauràs perdut aquella caixa de llaunes de curdulina.

¾    Mestre, jo cada cop hi veig menys, però vostè se n’oblida de tot. No sap que ens les vam acabar amb el papil·liturit fregit. Vostè, deia que era carn, però a mi això del papil em va semblar cartró. Les curdulines, tal vegada en alguna ocasió havien estat bolets però, ara després de la deflagració atòmica semblaven, ben bé, trossets de carbó. A més eren negres i gelatinoses. Miri encara se’m remou l’estómac, al pensar-hi.

¾    Tu ves dient mentre caminem, però la salsa Antaviana, sí que te la vas cruspir sense protestar.

¾    Era dolça. I el dolç m’agradava força. Ara quasi no em recordo quin sabor tenia.

¾    Goita, goita.

¾    Goita! Qué vol dir?

¾    Va, no siguis curt. Se m’entropessa la llengua. Guaita

¾    Guaita, què?

¾    Zeus! Déu meu! Cada cop hi veus menys. La porrona, home, la porrona.

¾    Això de vidre verd, vols dir. Li vaig donar un cop de peu l’altre dia. Jo buscava unes ulleres. Ja sap, de vidre, el plàstic va cremar en un dit-i-fet amb totes les altres coses. Fins i tot, va cremar l’orgull dels ximples. Aquells anys d’ans. Allò era viure!

¾    No me’n parlis! Llavors jo sojornava a París, la ville Lúmiere. L’Olimpo dels homes i les dones! Allò era vida! Molin Rouge! Can-can! Les Tulleries! Montmartre!  Montparnasse! Ai! Quin mal em fa el pit, en recordar-me’n. I tu, Caldorífic, què feies abans?

¾    Jo era monja de clausura.

¾    Monja!!! Ara no m’ho sembles pas, una dona. Deu ser que els meus ulls, amb la radioactivitat també comencen a no veure-hi.

¾    Cap dels dos, perquè en aquest món no resta ningú més, no semblem gens al que érem.

¾    Tens raó. Jo no era pas aquesta desferra, que necessita Déu i ajuda, per caminar quatre passes.

¾    Jo em deia Sor Eugènia. Vivia en un país meravellós ple d’aigua i de verdor. Les illes Reunió. Tothom anava rere meu perquè els ajudés. Sor Eugènia! Sor Eugènia! Cantaven els nens de l’orfenat al veure’m. Ja ho veu, una visita a la congregació  i tot aquesta desfeta.

¾    Que diferent era aquell món de tot això que ens queda.

¾    Imagina’t, de ser una persona estimada a haver de recercar entre les despulles d’un món malmès i a les acaballes, per alimentar a un home vell. Més que res, per poder parlar amb algú. Sinó, crec que em tornaria boja de solitud.

¾    Oh! Que veuen els meus ulls! L’estàtua eqüestre d’en Napoleó muntat en un cavall sense cames.

¾    Un d’aquells que volien dominar el món. Un que també perseguia quimeres. Així ha acabat tot, fet una merda.

¾    Madre! Disbarats no! 

Miquel Pujol Mur