LA GRAN ARTISTA I LES PAPALLONES I

"Les papallones ens fan recordar que en la vida tot es transforma"

Aquesta frase que parla de les papallones en serveix per emmarcar la història de la meva existència. Sempre des de petita m’han agradat les papallones, sobretot perseguir-les pels camps i prats del meu país natal. Amb la meva àvia les guardàvem en petites gàbies transparents i observaven com ràpidament es morien. Em deia l’àvia que la seva vida és curta, però els seus múltiples colors alegren les nostres mirades. Aleshores, les més boniques, les guardàvem dins d’unes làmines per a papallones. Però ja no era el mateix, malgrat conservessin els colors, la manca de vida feia que només semblessin guardades en un taüt formós. Sempre, damunt el paper, hi quedava un polsim de colors esvaïts.

Poc temps van durar les meves estades amb l’àvia. La meva mare va opinar que una noia tan bonica com jo, no podia quedar-se en un poble perdut de les muntanyes. Va portar-me a viure amb ella i el seu “novio”, a la capital. Aquí, la meva vida va iniciar la seva primera gran transformació.

De veritat, he de reconèixer que a la meva edat jo era una noieta molt bonica i desenvolupada físicament. Al mateix temps delicada com una flor, però amb cara d’entremaliada. La mare va opinar, amb la aquiescència interessada de la seva parella, que m’havia de introduir en el món de la publicitat. Vam començar a visitar fotògrafs per fer-me  un àlbum de presentació per a càsting. Vam pujar i baixar escales, fer antesales, mil cansades proves i, finalment vaig fer tota una sèrie d’anuncis publicitaris.

Una vegada ja més gran, (devia tenir uns, no arribava als quinze anys) la mare va acompanyar-me fins la porta d’un despatx i va dir-me. Per aconseguir la fama, (n’havien parlat moltes vegades de l’èxit) s’han de fer alguns petits sacrificis, no del tot morals, ni legals. Com que ja ets gran suposo que sabràs comportar-te i fer el que et diguin.

Va obrir la porta i donant-me una lleugera empenta, va fer-me entrar i va tancar. Dins de la sala havia un home i una dona que amb diverses excuses van anar despullant-me fins a deixar-me ben nua. Aleshores, els dos, van mostrar-me totes les possibles posicions de practicar sexe en trio. Aquesta va ser la meva primera gran experiència sexual. No l’única, després van seguir-ne moltes més i més complicades. Però aquella, la primera, va ser com arrancar la crisàlide del seu innocent son i encara amb les ales trèmules, llançar-la al món.

Al sortir avergonyida pel que m’havia succeït vaig voler comentar-lo amb la mare. Em va respondre que a la vida, com a les autopistes, sempre s’ha de pagar un peatge. Vaig recordar-me de l’àvia i les papallones. Sí, és veritat, la crua realitat d’aquest món ens transforma.

Donant voltes i voltes, visitant despatxos i luxoses habitacions d’hotel, vaig aconseguir els primers papers en el món del cinema. La meva experiència sexual em va fer dura, ja era sàvia al màxim, del món carnal. Havia après a aconseguir el màxim plaer meu i del “partenaire” ocasional. Ja farta de la mare, i les seves recomanacions me’n vaig desempallegar. Amb el temps vaig saber que vivia sola, va perdre el “novio” al no poder remenar cap dels meus diners. Per guanyar-se la vida reomplia els prestatges en un supermercat.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

PLACA RECORDATORI ESTADA ANTONI GAUDÍ A PUIGCERDÀ

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MUNTANYA VERS PATINET

Taller d’escriptura ràpida.

Aquest matí verdaderament m’he cansat. El camí era suau, no puc dir que la pujada hagi estat gaire forta. Mes sincerament el pes, no solament el pes dels quilos, d’aquests déu n'hi do, sé que em sobren uns quants. No d’aquests no vull parlar-ne. Jo vull dir, del pes dels anys acumulat damunt de cadascuna de les meves cames.

He aconseguit l’objectiu, arribar al cim de la muntanya de la il·lusió. D’una il·lusió marcada pel pensament. Aquest, malgrat els anys, continua essent jove, o s’ho pensa.

Quan davallava per la pista m’ha passat lleuger com una daina un jove muntat en un patinet. Altra il·lusió això de les daines, poques m’escoltarien malgrat el pensament jove. Ai, frena’t que les il·lusions generen posteriorment desil·lusions.

Deia, ha davallat un noi muntat en un patinet. Àgil com un corser enamorat. Ara això de l’enamorat d’on m’ha sortit de la ment, del cervell o del pensament. Qualsevol d’ells pot ser el culpable.

Allunyem estranyes filosofies. Reflexionem, prenem amb força els bastons per aguantar l’equilibri  i poc a poc arribaren a port.

Miquel Pujol Mur

PERQUÈ PLORA EL PIPO

El Pipo és la seu llit dormint per descansar del seu jugar diari. El Pipo té cinc anys i encara que és petit és un nano entremaliat a més no poder.

Abans d’anar a dormir ha estat veien unes pel·lícules per la televisió. Els pares no volen que vegi aquestes pel·lícules de por. Però avui els pares han anat a una festa de l’empresa on treballa el pare. Un rotllo, però una obligació ineludible al mateix temps.

Han cridat a la veïna, una noieta jove, per què vetlli del seu fill. Mes quan els pares han marxat ha fet acta de presència el xicot de la mossa.

Entre petó i petó, al noi, la cullera del sopar entrava a la boca del nen. El pitet ha quedat tot brut de sopa ja que la noia no estava, ben bé, pel que feia.

Després han posat el televisor. Feien una pel·lícula en blanc i negre  del Dràcula. De l’home vampir i els altres seus acompanyants. El Pipo amb els ulls esbatanats ha quedat encisat de les revolades, carreres i demés afers dels personatges de por. Mentrestant la parelleta veient-lo tan absort asseguts al sofà han aprofitats per qüestions més plaents.

Però tot té el seu fi. S’ha acabat les pel·lícules de por i de cop i volta sense adonar-se han tocat les dotze. A corre cuita la noia ha posat a dormir el Pipo. Una estona abans s’havia anat el seu xicot. Cap a les dues han vingut els pares i la mainadera també s’ha marxat.

Sigui el soroll de la porta, la llum del passadís a l’entrar la mare a veure si el nen estava ben acotxat ha trencat el fil de son. Aleshores ha despertat hi ha mirat per la finestra. La lluna plena lluïa resplendent en el firmament. Ha passat un ocell que ha contrastat en negre damunt la lluna. El crit ha estat esgarrifós i els plors han fet tremolar la casa:

¾     No! No! A mi no!

Miquel Pujol Mur

VITRALL SANTA MARIA DE CERVERA. SEGARRA

Santa Maria de Cervera és una església gòtica amb elements romànics. És una obra declarada Bé Cultural d'Interès.

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL PERFUM

Aquest matí en sortir de casa, damunt la catifa, he trobat un objecte inesperat. Inesperat per diferents motius. El primer, no esperava cap regal. Segon, he mirat a dreta i esquerra i no hi havia ningú al carrer.

Bé, convençuda que no podia ser per ningú més, per què visc en una casa unifamiliar de baix “standing”. Per que negar-ho, sóc bastant somnia-truites, vull dir que d’unifamiliar com s’entén ara, res de res, una planta baixa vella i xacrosa. Però d’il·lusió també es viu.

He mirat l’ampolla i finalment curiosa he tret el tap. Aleshores ha començat el meu infortuni. Com portada per un somni m’he trobat en un harem. Anava ben vestida amb tuls transparents. Joies en tots dos canells, fins i tot el braços. Tot de collars de mil pedres precioses em rodejaven el coll. Mai a la meva vida d’humil mestressa de casa havia imaginat lluir tantes joies. Un suau olor a llessamí omplia amb notes embriagadores l’aire. Ben bé, com el perfum del flascó. Veia altres dones en diferents i luxosos apartaments. Criatures que es banyaven en un llac artificial. Esclaus, suposo que esclaus, que em recordaven a mi mateixa com esclava de casa, que amb grans banús orejaven l’aire.

Flors d’aromes encisadors, aigua, flors i plantes, igual o millor que l’Edèn. Em aquestes se m’apropa un gros senyor que se’m presenta com l’eunuc principal del rajà. Em sento volar com en un somni. Mai he viscut un moment tan idíl·lic. Jo una simple i vulgar dona cridada per un rajà. Per què? Que li podia jo oferir.

L’eunuc m’agafa amb suma delicadesa del braç i amb gran cerimònia m’escolta fins a la cambra reial. S’obrí la porta. El rajà m’esperava enmig d’un llit immens cobert de pètals de rosa. Vaig mirar-lo a la cara.

De seguida vaig cridar esparverada:

¾     No!!! El meu home. No!!!

Miquel Pujol Mur

FORMES DE TROBAR PARELLA

Em dic UK, i soc un ancestre vostre, ara ens anomeneu cromanyons, per tant penso que aquesta pregunta és capciosa i està carregada de molt mala intenció. Que s’ha de fer per tenir "nòvia", companya o parella. El meu pare m’ho va explicar força bé. Em va dir:

¾     Sincerament fill, jo a la teva mare un dia la vaig veure que venia de cercar aigua del pou. Vaig adonar-me que era forta i, a més somreia bé, tenia tota les dents ben posades, per tant era jove i podia arrossegar la galleda d’aigua i moltes més coses. Que la vida és molt soferta, pels humans. Aleshores em vaig dir, aquesta és la meva. Vaig apropar-me i li vaig dir:

¾     Noia! Tu, meva.

Em va mirar sorpresa i no va dir res. La vaig agafar de la mà i me la vaig emportar a casa i ja està. Ja tenia companya.

Jo vaig picar-me el pit i vaig preguntar-li

¾     Els seus pares, què?

¾   Com que el seu pare en tenia moltes, de filles, i no tantes, de galledes, l’endemà va venir a reclamar-me-la.

¾     A la mare?- vaig inquirir, preocupat per un malentès familiar.

¾     Nooo! La galleda.

Em vaig començar a preocupar això no podia ser així, tan fàcil. Jo mateix m'ho deia, mentre em rascava el cap i cercava alguna puça de sota el cabell i de sota les aixelles. Sabia que la mare protestava alguna vegada però, com que coneixia suficientment al pare, quan aquest s’aixecava i agafava la vara, la mare sempre callava.

Però jo estic molt, però molt amoïnat. A mi m’agrada una mossa d’aquests de la tribu dels que anomeneu neandertal. És maca i ferma, una mica més alta que les nostres xicotes. Tinc dubtes si serà tan soferta i tan treballadora però, com que encara en aquest temps la podré atiar un xic, crec que ho serà i servirà. Però, el seu pare em fa por. Me’l vaig trobar un dia i em va cridar per dir-me

¾     Veig que t’interessa la UE. Bona femella i complidora. Bona companya. Però tu ja saps, que ets dels altres.

¾     Què vol dir? Jo soc tan mascle com qualsevol dels vostres homes.

¾     Ja ho sé! Sinó ara, no en parlaríem. Però has pensat en el dot que m’has de donar.

¾     Dot? De quina ximpleria em parleu.

¾     Ui nano! Que vens de l’hort! Veig que ets molt dels altres. El dot és el que m’has de donar a canvi de la filla. I et torno a dir, que és una bona femella que et donarà fills bons i forts. Mira t'ho posaré fàcil, en vull una dotzena de cavalls. I afanya’t, que si no, en tinc un altre que també la vol.

Malparit sogre, encara em vol vendre la filla tan cara, com si fos una truja i a més em dona presses. Aquest vespre quan la trobi pel camí l’agafo pel cabell i me l’emporto lluny. Que de terra n'hi ha molta a recórrer encara en aquest món.  

Aleshores què em parleu vosaltres, descendents meus, de nuviatge, de regals, d’hipoteques, de cotxes i d’anells o joies.

Esteu tan carregats de romanços, com el meu sogre demanant-me cavalls per al dot.

Per sort els temps han canviat força i més que han de canviar.

Miquel Pujol Mur

POBLAT IBER “EL MOLÍ D’ESPÍGOL” TORNABOUS

Portats per la curiositat de conèixer el nostre país i la nostra gent  vam anar fins a Tornabous a visitar el poblat iber anomenat “El Molí d’Espígol”. Va ser un matí forçà agradable i van gaudir de les explicacions d’un bon guia. Una bona experiència que considerem convé fer.

El poble iber dels ilergets té al municipi urgellenc de Tornabous un dels principals exponents del seu potencial polític, comercial i econòmic abans de l’arribada dels romans.

Cronològicament les dades serien:

·         Segle VII aC. Va edificar-se la muralla fortalesa, S’han localitzat part de la muralla amb tres torres de defensa i restes d’habitacions.

·         Segona meitat segle VI aC. La fortalesa creix i s’amplia amb una nova muralla.

·         Inicis del segle IV aC. Esdevé un autèntica ciutat amb carrers, places i barris. Es construeix una nova muralla (tercera) amb un ample fossat.

·         Vers l’any 200 aC. La ciutat és abandonada,. Segurament en l’època de les revoltes dels ilergets contra Roma.

·         Hi va haver una posterior reocupació fins al seu abandó total a mitjans del segle I aC.

El jaciment del Molí d’Espígol forma part de la Ruta dels Ibers.

Durant l’explicació s’anomenen molts noms coneguts de la Història.

Aníbal Barca (general cartaginès), Escipió (general romà), Indíbil i Mandoni, (cabdills ilergets).  Potser, amb moltes dubtes, que sigui Atanagrum, la capital del poble ilerget.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ALGUNA COSA NO ÉS EL QUE ÉS

Mossèn Ricard com cada dia és a la llibreria comprant el diari. És una costum establerta i inamovible, S’aixeca a les set i fa missa a les vuit. Després va comprar el diari i a esmorzar.

Mai trenca aquesta rutina faci fred o calor. El llibreter quan el veu entrar a la botiga sap que són puntualment tres quarts de nou. Sempre fan algun petit comentari del temps o del futbol. El mossèn és un aficionat força moderat. En alguna ocasió comenten que a la missa de vuit van poques persones. El mossèn sempre a de donar-li la raó. De veritat, per cinc a sis dones velles que hi van, és un sacrifici aixecar-se tan aviat.

Mentre enraonen entra un altre home, el Mateu, el germà gran del mossèn. Si el capellà és moderat, en les seves expressions, el Mateu és tot el contrari. Són fills dels amos del mas més gran de la contrada. Seguint la llei catalana de l’hereu, al Mateu va tocar-li tota l’herència familiar. Els pares van entendre aviat que tot dos junts no podrien conviure al mas. Per tant van aconsellar o empènyer al Ricard a elegir, entre religiós o militar.  Com les armes no eren de la seva predilecció, va triar el seminari. Segurament aconsellat per mossèn Riba, rector del poble, i professor de religió en el col·legi, que veia en aquell noi uns modals que no tenien els altres.

Va acabar el seminari i malgrat tenir dubtes va decidir continuar la seva carrera religiosa. Una de les causes d’aquesta decisió podia ser, tot hi ha que dir-lo, que mentrestant el seu germà s’havia casat amb la Mónica, una companya seva de classe, que sempre li havia agradat.

Mossèn Riba, ja secretari del bisbe, va decidir en contra les opinions del noi, que volia anar a evangelitzar a terres llunyanes, donar-li com a parròquia la del seu mateix poble. Mossèn Riba, va opinar que al seu redós, aquell noi de excel·lent parlar, podia fer carrera dins el bisbat. Ell en tindria cura del seu esdevenidor. Hi ha molt treball i molta diplomàcia fina a la vida moderna.

En veure’l el Mateu, de seguida va atacar, com sempre al seu germà i no precisament amb veu agradable. Si ja era brusc de nen, ara poderós senyor d’un gran mas, encara ho era més.

¾     Que galifardeu? Quin merder teniu a l’església. Us surten nans per tot arreu. Ja l’heu fet bona durant tots aquests anys.

¾     Home Mateu, no hi ha que posar-se així algun capella potser s’ha extralimitat i ha fet patir algun jove. Però no tots som d’aquest tarannà. Ja has llegit que el papa Francisco ha demanat perdó a les possibles víctimes i obrirà els convenients expedients per saber tota la veritat.

¾     Ho! Ho! Ho! Tu ho veus molt fàcil. Tu creus anima beneita.

¾     Jo m’ho miraria amb més bona voluntat, germà.

¾     Què n’ets de sapastre, Ricard, tu t’ho creus tot. Estigueu-vos de  bajanades i accepteu la realitat, Que sou uns carques que no deixeu viure a ningú, no siguis imbècil.

¾     Germà Mateu, jo mai té parlat d’aquesta forma. Que et passa?

¾     La Mónica que està carregada de romanços. Que sí el pecat. Que sí el sexe és per tenir fills. Però no és la principal causa de la vida matrimonial. Com resulta, segons el metge, que no pot tenir-ne cada dia fa més l’estreta. Ahir vaig donar-li una bufa i és va posar a plorar com si l’hagués matat. Fins i tot, va dir-me mal home. A mi, amo i senyor de la casa i els diners. I la culpa és teva! Ja m’agradaria saber quines recomanacions li fas al confessionari. Ets un carallot, malparit germà. No sé d’on et van treure els pares. Adéu, llepa hòsties.

Agafa el diari esportiu de males maneres. Llença, quasi a la cara els diners al llibreter. Surt de l’establiment donant un fort cop de porta.

¾     Mai entendre com sou germans- digué l’amo de la botiga- Sou tan diferents. Vostè és una ànima bondadosa. Una persona educada, refinada i cortès. El seu germà, es guanya l’animadversió de tothom on va. Sempre amb aquest vocabulari de dèspota.

¾     Que li anem a fer. Sempre ha estat així i no canviarà mai.  

¾     No sé com l’aguanta la Mónica, pobre noia. També era molt educada.

¾     Sí. Déu ens dóna la creu quan pensa que tenim força per sostenir-la. Adéu fins demà. El Senyor sigui amb tu.

Mossèn Ricard surt de la botiga i quan arriba a la cantonada treu el mòbil i truca:

¾     Hola Mónica com estàs. M’ha dit el Mateu que ...

¾     Va ser poca cosa, no em va fer cap senyal. Ja saps l’animal que és.

¾     Com ho tens.

¾     Bé, ha marxat de fira i trigarà quatre o cinc dies. Ja trobarà alguna bordegassa per calmar els seus ànims.

¾     Fabulós! A dos quarts de cinc a la sagristia?

¾     D’acord!

¾     Ah! No portis roba interior, que en tinc una de pensada en el confessionari, que ens posarà a cent.

¾     Ja em tremolen les cames. En penses cada una. I desprès?

¾     Després hem de passar el rosari amb les beates.

¾     Però després, què?

¾     Em treure la sotana i anirem a ballar. Per cert on ha anat el Mateu?

¾     Per què ho vols saber, Ricard meu.

¾     Per anar en direcció contraria.

¾     Amor meu, conto els segons per veure’ns.

L’amor terrè salta moltes barreres per fer-se realitat.

Miquel Pujol Mur

DALI I HAMLET

La sala etèria, del no res, és envoltada de suaus bromes de colors grisos i blancs. Enmig de la sala hi ha una taula d’un blanc fluorescent amb dues cadires del mateix color. Dos personatges, sorgits de la no existència, caminen fent cercles. Finalment, coincideixen prop del centre. Aleshores, mirant-se als ulls, i amb un signe mutu d’aquiescència, s’asseuen.

Un és jove i va vestit de blanc, la seva cara es demacrada, però els seus ulls són enfosquits per mil pensaments tèrbols. Porta a les mans com si fos una part del seu propi cos una calavera, també de blanc color. De quan en quan l’acarona com si fos la joia més preuada del món.

L’altre, és un home estrany, amb un gran bigoti envoltat per alguna mosca que ell aparta com si fossin les seves amigues immortals. Es mou amb aires de grandesa i porta un bastó. Es mira al jove amb menyspreu i dirigint-li la paraula, com si fos un subordinat seu, li pregunta amb condescendència:

¾     I vos jove, tan blanc i frígid com un bacallà, qui sou?

¾     Jo, senyor, sóc Hamlet.

¾     Hamlet? Aah! Sí. Avui, de veritat, em trobeu de bones, no sé com us heu, com us heu, atrevit a dir-me senyor. M’heu ofès.

¾     Per què, senyor?

¾     Altre cop, senyor. A mi m’heu de dir magnífic. Millor dit: magnifíssim.

¾     Magnifíssim! Per què? No us conec.

¾     Bé, bé, ignorant jove, us perdono! Sí, perdono la vostra incultura, ja que sou una simple creació escrita per un anglès. Vos, només sou un ectoplasma perdut en el temps.

¾     Senyor, perdó, magnifíssim! Jo, sóc conegut mundialment.

¾     Bah! Bah! Només per quatre lletraferits que no saben en que perdre el temps. Finalment, que sou, simplement un personatge de l’obra del vostre, diguem-ne, escriptor. Un llibre que, per quatre rals, es pot comprar en qualsevol llibreria de segona mà.

¾     Senyor, em maltracteu.

L’home del llarg mostatxo, pica de peus a terra i exclama enfadat:

¾     Magnifíssim! Recoi! Magnifíssim!

¾     Bé com vulgueu, magnifíssim. Què heu fet vos en la vostra vida terrena.

¾     Els meus quadres omplen galeries d’art, i se’n paguen milions. Contra més vells, aquests beneits del món vital, més en paguen. I ara em permetreu alguna pregunta.

¾     Digueu senyor?

¾     No hi ha res a fer. Altre cop, senyor. Com aquests nòrdics són tant freds semblen tanmateix tinguin glaçat també l’enteniment. A veure vostè Hamlet, aquesta mossa l’Ofèlia, la que es va ofegar...

¾     Ofegar dieu? Va caure d’una pomera i ... Pobra mossa!!!

¾     Sí això és el que diu la vostra mare. Va caure d’una pomera i es va ofegar en un pam d’aigua.

¾     Tractareu de mentidera a la meva mare.

¾     Ull! Mentidera i alguna cosa més! No m’ho negueu, per això és pel què vos aneu cremat. Va morir el vostre pare i de seguida va canviar-se al llit calent del vostre tiet.

Aleshores el jove Hamlet dirigint-se a la calavera li diu:

¾     Ho sentiu pare, aquest embrutidor de teles, com parla de la Gertrude, la vostra muller, la meva mare.

¾     Jo! Ho! Que innocent! Escolta, si em deixessis aquesta calavera la podria incloure en un quadre de rellotges tous. Tan blanca, destacaria tota tova, damunt la terra vermella del meu país. I no perdem de vista a l’Ofèlia, aquesta mossa m’agradaria llogar-la com a musa.

¾     Però, vos esteu casat.

¾     Supina ignorància la del vostre pobre intel·lecte. Mentre Gala es tanca a Púbol i rep al seus amics, per què aquesta noieta no ve a conèixer la meva terra de Cadaqués, plena de sol i mar. Crec que faríem bones “migas” . Alguna de les altres joves que m’envolten també serien amigues seves. N’hi ha una, l’Amanda, que segons diuen serveix per complaure home i dona. Per què vos, amic meu, sou tan animat, com un peix espasa.

¾     Sou un poca vergonya! Senyor Dalí!

¾     Magnifíssim! No us oblideu! Com m’adono que no sou del meu tarannà, més val que ho deixem. Aneu a passejar, vos i la calavera del vostre pare. Tal per qual! Més valdria que se us emportes la tramuntana.

Quan s’aixequen Hamlet acarona una vegada més la calavera paterna i mirant les buides orbites pronúncia les mítiques paraules:

¾     Ser o no ser, aquesta és la qüestió.

Els dos homes, ombres humanes, s’aixequen i marxen cadascú pel seu cantó. Però, Hamlet no pot evitar rebre un cop del bastó d’en Dalí. Aquest, entremaliat fa un saltiró, com si balles una sardana.

La dansa més bella de totes les danses que es fan i desfan.

Miquel Pujol Mur

FONT A FIGUEROLA D’ORCAU. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ.

Raja! Raja! Raja font! Què la terra erma és, mancada d’aigua.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA MÀ D’UN PICAPORTA

He comprat un picaporta que he trobat en una botiga de segona mà. M’ha encantat només de veure’l. Sense donar-me temps per reflexionar l’he comprat i el mateix botiguer s’ha ofert a posar-me’l. L’operari ha estat ràpid en el seu treball. Ja està posada i llueix el seus tons de coure brillant i suau, i també gravat, combinats  en el seu dors.

Sento la clàssica trucada. Aquella d’un pic i repicó, que tan volia escoltar per excloure tots aquests estris electrònics que només fan soroll.

He obert la porta i era allí, present i sense afectació de cap tipus. He notat la seva mà que m’acaronava la galta com a senyal d’agraïment per la meva rebuda. He respost a les seves carícies amb les meves. Passem, i en el passadís les nostres mans es recolzen en les nostres espatlles com reafirmant-nos la mútua presència. 

Caminem l’un al costat de l’altre i ens agafem afectuosament per la cintura. A la sala tot és diferent. Ens mirem cara a cara i la seva mà acarona les meves temples, com jo les seves. Només és un preàmbul per fer  fugir aquell instant de dubte que sempre antecedeix a les paraules enamorades. Els dits de les nostres mans juguen amb el nostres cabells fent-los eriçar de pur desig.

Poc desprès  ens passem recíprocament per damunt les nostres celles els dits de les nostres mans  per cobrir com a flors els nostres ulls.

Amb els nostres dits juguem respectivament  entre nosaltres. Notem les carícies que ens omplen d’amor. Les nostres mans manyagues fan aflorar els sentiments enamorats.

Poc a poc la seva mà em recorre els cos com la meva el seu buscant els llocs on l’amor encén els sentits. Lentament els botons abandonen els traus com còmplices del nostre gaudí. Les cremalleres amb un suau crec-crec deixen el camí lliure per a les nostres mans.

Mans que juguen, mans que senten, mans que incendien i mans que complauen els sentits.

Tot és finit. Les mans descansen complagudes. Els cossos també. Les seves mans s’acomiaden de les meves. Repetim gest per gest el que érem conscients d’haver fet. Les nostres mans parlen tristes del comiat. Un petó i els dits acaronen els llavis de cadascú. Instants després les mans com al principi ens acaronen les galtes.

Només un adeu. Al tancar la porta, per la mateixa inèrcia, ha fet que el picaporta fes un breu clic com dient: Fins ara mateix, no t’oblido.

Miquel Pujol Mur

MOMENTS ENAMORATS

“Son tus perjumenes mujer los que me sulibellan”

Aquest relat podria començar-lo amb d’aquesta cançó. Si afegeixo la resta de la lletra de la cançoneta, hauria acabat el meu treball. Però aleshores, seria criticat per ser massa fàcil. Que hi puc fer? Intentar escriure alguna cosa més.

Sempre t’he sentit a prop meu. Pensar en tu, no sé quin record em porta a creure que ets al meu costat. Ja ho sé que la distància ens separa, però per la ment no hi ha llunyania possible, quan dos s’estimen de debò.

Una simple fulla portada pel vent em recorda la lleugeresa del teu caminar. Observar el niu d’uns ocells en fa pensar en el nostre refugi d’amor. Poso amor, perquè l’amor és el que ens va unir, malgrat les nostres diferències.

Escoltar el refilar d’un ocell, d’una mallerenga, em recorda la teva veu quan em deies que m’estimaves.

Camino com sempre, cap  a la vulgaritat de la feina. Al passar prop del jardí, on es trobàvem, l’olor a mare-selva em retorna als moments en que tu i jo érem un únic i feliç ésser. Un ens, que estimava el bo i el dolent de l’altre, fins a formar un sol pensament.

Una rialla en el vagó del metro m’evoca el teu alegre riure. La teva presència és constant al meu costat.

L’ombra vaporosa d’una dona, només l’ombra, em recorda la suavitat del teu cos.

Déu meu, quina desesperança em domina només de pensar en tu. Notar la teva presència, en cada detall de la meva existència. No poder reviure la realitat de qualsevol dels moments viscuts junts, em demostra la idea de la nostra estimació.

Mira, és tal el meu desfici, sembla ben bé, com si estigués a la porta de l’avern. Aleshores, sentiria el flaire del teu alè fresc i perfumat, entre tots el dels condemnats, i em capbussaria al paorós lloc de la perdició sense pensar-m’ho gens. Per trobar-te, per estimar-te i gaudir del foc de la passió entre les flames de l’infern.

Llavors, junts els nostres esperits voldria escoltar, amb el ulls oberts a l’amor, la mort. 

Miquel Pujol Mur