Un és jove i va vestit de blanc, la
seva cara es demacrada, però els seus ulls són enfosquits per mil pensaments tèrbols.
Porta a les mans com si fos una part del seu propi cos una calavera, també de
blanc color. De quan en quan l’acarona com si fos la joia més preuada del món.
L’altre, és un home estrany, amb un
gran bigoti envoltat per alguna mosca que ell aparta com si fossin les seves
amigues immortals. Es mou amb aires de grandesa i porta un bastó. Es mira al
jove amb menyspreu i dirigint-li la paraula, com si fos un subordinat seu, li
pregunta amb condescendència:
¾
I
vos jove, tan blanc i frígid com un bacallà, qui sou?
¾
Jo,
senyor, sóc Hamlet.
¾
Hamlet?
Aah! Sí. Avui, de veritat, em trobeu de bones, no sé com us heu, com us heu,
atrevit a dir-me senyor. M’heu ofès.
¾
Per
què, senyor?
¾
Altre
cop, senyor. A mi m’heu de dir magnífic. Millor dit: magnifíssim.
¾
Magnifíssim!
Per què? No us conec.
¾
Bé,
bé, ignorant jove, us perdono! Sí, perdono la vostra incultura, ja que sou una
simple creació escrita per un anglès. Vos, només sou un ectoplasma perdut en el
temps.
¾
Senyor,
perdó, magnifíssim! Jo, sóc conegut mundialment.
¾
Bah!
Bah! Només per quatre lletraferits que no saben en que perdre el temps. Finalment,
que sou, simplement un personatge de l’obra del vostre, diguem-ne, escriptor.
Un llibre que, per quatre rals, es pot comprar en qualsevol llibreria de segona
mà.
¾
Senyor,
em maltracteu.
L’home del llarg mostatxo, pica de
peus a terra i exclama enfadat:
¾
Magnifíssim!
Recoi! Magnifíssim!
¾
Bé
com vulgueu, magnifíssim. Què heu fet vos en la vostra vida terrena.
¾
Els
meus quadres omplen galeries d’art, i se’n paguen milions. Contra més vells,
aquests beneits del món vital, més en paguen. I ara em permetreu alguna
pregunta.
¾
Digueu
senyor?
¾
No
hi ha res a fer. Altre cop, senyor. Com aquests nòrdics són tant freds semblen tanmateix
tinguin glaçat també l’enteniment. A veure vostè Hamlet, aquesta mossa
l’Ofèlia, la que es va ofegar...
¾
Ofegar
dieu? Va caure d’una pomera i ... Pobra mossa!!!
¾
Sí
això és el que diu la vostra mare. Va caure d’una pomera i es va ofegar en un
pam d’aigua.
¾
Tractareu
de mentidera a la meva mare.
¾
Ull!
Mentidera i alguna cosa més! No m’ho negueu, per això és pel què vos aneu
cremat. Va morir el vostre pare i de seguida va canviar-se al llit calent del
vostre tiet.
Aleshores el jove Hamlet dirigint-se
a la calavera li diu:
¾
Ho
sentiu pare, aquest embrutidor de teles, com parla de la Gertrude, la vostra
muller, la meva mare.
¾
Jo!
Ho! Que innocent! Escolta, si em deixessis aquesta calavera la podria incloure
en un quadre de rellotges tous. Tan blanca, destacaria tota tova, damunt la
terra vermella del meu país. I no perdem de vista a l’Ofèlia, aquesta mossa
m’agradaria llogar-la com a musa.
¾
Però,
vos esteu casat.
¾
Supina
ignorància la del vostre pobre intel·lecte. Mentre Gala es tanca a Púbol i rep
al seus amics, per què aquesta noieta no ve a conèixer la meva terra de
Cadaqués, plena de sol i mar. Crec que faríem bones “migas” . Alguna de les
altres joves que m’envolten també serien amigues seves. N’hi ha una, l’Amanda,
que segons diuen serveix per complaure home i dona. Per què vos, amic meu, sou
tan animat, com un peix espasa.
¾
Sou
un poca vergonya! Senyor Dalí!
¾
Magnifíssim!
No us oblideu! Com m’adono que no sou del meu tarannà, més val que ho deixem.
Aneu a passejar, vos i la calavera del vostre pare. Tal per qual! Més valdria
que se us emportes la tramuntana.
Quan s’aixequen Hamlet acarona una
vegada més la calavera paterna i mirant les buides orbites pronúncia les
mítiques paraules:
¾
Ser
o no ser, aquesta és la qüestió.
Els dos homes, ombres humanes,
s’aixequen i marxen cadascú pel seu cantó. Però, Hamlet no pot evitar rebre un
cop del bastó d’en Dalí. Aquest, entremaliat fa un saltiró, com si balles una
sardana.
La dansa més bella de totes les
danses que es fan i desfan.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada