Aquest matí verdaderament m’he
cansat. El camí era suau, no puc dir que la pujada hagi estat gaire forta. Mes
sincerament el pes, no solament el pes dels quilos, d’aquests déu n'hi do, sé que em sobren uns quants. No
d’aquests no vull parlar-ne. Jo vull dir, del pes dels anys acumulat damunt de
cadascuna de les meves cames.
He aconseguit l’objectiu, arribar al
cim de la muntanya de la il·lusió. D’una il·lusió marcada pel pensament.
Aquest, malgrat els anys, continua essent jove, o s’ho pensa.
Quan davallava per la pista m’ha
passat lleuger com una daina un jove muntat en un patinet. Altra il·lusió això
de les daines, poques m’escoltarien malgrat el pensament jove. Ai, frena’t que
les il·lusions generen posteriorment desil·lusions.
Deia, ha davallat un noi muntat en
un patinet. Àgil com un corser enamorat. Ara això de l’enamorat d’on m’ha
sortit de la ment, del cervell o del pensament. Qualsevol d’ells pot ser el
culpable.
Allunyem estranyes filosofies.
Reflexionem, prenem amb força els bastons per aguantar l’equilibri i poc a poc arribaren a port.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada