FORMES DE TROBAR PARELLA

Em dic UK, i soc un ancestre vostre, ara ens anomeneu cromanyons, per tant penso que aquesta pregunta és capciosa i està carregada de molt mala intenció. Que s’ha de fer per tenir "nòvia", companya o parella. El meu pare m’ho va explicar força bé. Em va dir:

¾     Sincerament fill, jo a la teva mare un dia la vaig veure que venia de cercar aigua del pou. Vaig adonar-me que era forta i, a més somreia bé, tenia tota les dents ben posades, per tant era jove i podia arrossegar la galleda d’aigua i moltes més coses. Que la vida és molt soferta, pels humans. Aleshores em vaig dir, aquesta és la meva. Vaig apropar-me i li vaig dir:

¾     Noia! Tu, meva.

Em va mirar sorpresa i no va dir res. La vaig agafar de la mà i me la vaig emportar a casa i ja està. Ja tenia companya.

Jo vaig picar-me el pit i vaig preguntar-li

¾     Els seus pares, què?

¾   Com que el seu pare en tenia moltes, de filles, i no tantes, de galledes, l’endemà va venir a reclamar-me-la.

¾     A la mare?- vaig inquirir, preocupat per un malentès familiar.

¾     Nooo! La galleda.

Em vaig començar a preocupar això no podia ser així, tan fàcil. Jo mateix m'ho deia, mentre em rascava el cap i cercava alguna puça de sota el cabell i de sota les aixelles. Sabia que la mare protestava alguna vegada però, com que coneixia suficientment al pare, quan aquest s’aixecava i agafava la vara, la mare sempre callava.

Però jo estic molt, però molt amoïnat. A mi m’agrada una mossa d’aquests de la tribu dels que anomeneu neandertal. És maca i ferma, una mica més alta que les nostres xicotes. Tinc dubtes si serà tan soferta i tan treballadora però, com que encara en aquest temps la podré atiar un xic, crec que ho serà i servirà. Però, el seu pare em fa por. Me’l vaig trobar un dia i em va cridar per dir-me

¾     Veig que t’interessa la UE. Bona femella i complidora. Bona companya. Però tu ja saps, que ets dels altres.

¾     Què vol dir? Jo soc tan mascle com qualsevol dels vostres homes.

¾     Ja ho sé! Sinó ara, no en parlaríem. Però has pensat en el dot que m’has de donar.

¾     Dot? De quina ximpleria em parleu.

¾     Ui nano! Que vens de l’hort! Veig que ets molt dels altres. El dot és el que m’has de donar a canvi de la filla. I et torno a dir, que és una bona femella que et donarà fills bons i forts. Mira t'ho posaré fàcil, en vull una dotzena de cavalls. I afanya’t, que si no, en tinc un altre que també la vol.

Malparit sogre, encara em vol vendre la filla tan cara, com si fos una truja i a més em dona presses. Aquest vespre quan la trobi pel camí l’agafo pel cabell i me l’emporto lluny. Que de terra n'hi ha molta a recórrer encara en aquest món.  

Aleshores què em parleu vosaltres, descendents meus, de nuviatge, de regals, d’hipoteques, de cotxes i d’anells o joies.

Esteu tan carregats de romanços, com el meu sogre demanant-me cavalls per al dot.

Per sort els temps han canviat força i més que han de canviar.

Miquel Pujol Mur