LA PRIMERA CARTA

 La sala menjador de la casa està completament desordenada.  Si miréssim,  a un costat i a l’altre, veuríem el caòtic i destructiu moment que l’home està passant, en la seva vida.  Els caixons són oberts i algun d’ells caigut, mostra el seu contingut escampat per terra. Els quadres han estat remoguts, com si volgués trobar alguna cosa al seu darrere. Una pintura, que representa la cara formosa d’una dona, és tallada de dalt a baix. El contingut de la vitrina demostra que ha estat revoltat, en un esforç inimaginable de castigar els records del seu interior. 

Alguna de les cadires és també caiguda. L’home s’hi ensopega constantment  i, els dona puntades de peu com per obrir-se pas en el sender de la seva ira. El marc d’un retrat mostra el vidre tancat i la fotografia mostrant les cares somrients d’una parella, és esquinçada a terra. Damunt la taula es mantenen en precari equilibri el got i una ampolla d’ambarí color. 

En les seves passejades, amunt i avall, com un gos rabiós tancat en una gàbia, en arribar a les parets no pot menys de donar-les cops de puny.  En el paroxisme màxim de la desraó total, tanca la porta del passadís amb una forta empenta que trenca el vidre. Un dels trossos li fereix la mà però, no hi fa cas, simplement sagna. Hi ha un gros martell i miques de serradures òssies al seu voltant, com si hagués esmicolat algun objecte. A la mà esquerra porta un paper arrugat que devia haver estat una carta. Un sobre és caigut al terra i, al passar en la seva bogeria, el trepitja intensament. 

La seva cara mostra el seu estat d’ànim. Els cabells, desordenats i tibats, en més d’una ocasió. La pell del rostre li canvia constantment de color. Passa d’un blanc apergaminat, a un vermell encès. Els ulls, desorbitats i de sanguini color mostren l’abús de l’alcohol. Es mossega els llavis i, una mostra de sang marca la crueltat de la seva bogeria. 

Mira, més aviat prem la carta entre els seus ulls i crida: 

Falsa més que falsa! Com podies escriure’m aquesta carta mentre eres als braços d’un altre. No d’un de sol, sinó més. Quasi tots els meus amics s’han rebolcat entre els llençols del teu llit. Ara comprenc els seus somriures mofetes i les seves paraules d’ambigu significat. Lladres! M’heu robat el que jo més estimava. I tu pèrfida muller, has pres la meva innocència com un fàcil amagatall, per dissimular la teva perversió. 

I jo, ruc de rucs! He cregut en tu sempre. Malgrat veus sibil·lines m’avisàven del teu desvari carnal. Fins i tot, la meva mare i les meves germanes, m’ho van insinuar, però jo immensament encegat no els vaig fer cas. Pures xafarderies de gent de ment estreta.- vaig respondre. 

Jo treballant per donar-te el millor del millor. Que poguessis lluir joies ostentoses i robes sense parangó.  Després les utilitzaves  per envoltar amb elles els rastres d’altres homes en la teva pell. 

La teva pell estimada! El teu cos perfecte que vaig adorar, com només s’idolatra la santedat dels deus. Els teus llavis, meravellosos i absorbents. Els teus ulls, on jo veia el moviment amorós de les ones del desig. 

Fins avui, he cregut en tu. Aquest matí no hi havia rastre teu. Has desaparegut amb totes les meves ofrenes. Només una missiva curta que diu: Et deixo perquè he trobat un altre home que em plau més. Adeu! 

He cercat aquella primera carta d’amor, aquesta que esquinço ara amb els meus dits. El meu món s’ha enfonsat, tot és negror. No hi ha cap llum. La ràbia m’ofega. Només l’alcohol m’ajuda a sobreviure. A maleir la manca de la teva presència i somicar. 

Ho he destruït, a cops i de martell plorant el ridícul de la meva vida. Ara entenc el seu significat. M’ho vas comprar a Segòvia, per vacances. Un record, vas dir. Una premonició, o una burla més, per riure amb els teus amants. Desgraciats!! 

Unes banyes de cérvol, com a senyal de les meves. 

L’home cau a terra. Tremola. Riu, sense consciència de la seva amargor. Inconscientment es posa en posició fetal com si volgués néixer de nou. Plora, mentre mastega aquella primera carta d’amor. 

Miquel Pujol Mur

A UN AMIC JORDI CAMPS I DOMÈNECH

 Què puc dir d’en Jordi? No em vull estendre gaire. Els sentiments m’ho impedeixen. 

Simplement el Jordi era un bon home, de tracte agradable i lleial. 

Amant de la seva família i la seva pàtria. 

Sempre obert a altres persones. 

Els records d’infantesa eren sempre presents en la seva memòria: Pares, avis, Cal Pascual, el seu lloc de naixença i, el poble de Sagàs. 

La seva passió de gran: la bicicleta i l’esport. 

Aficionat a escriure i llegir. Poc abans de la malaltia va acabar les seves memòries.

Han passat aproximadament disset anys des del dia que ens vam conèixer. Anàvem a classes de català, al Casal i, em va animar a escriure relats, amb una professora de Gironella, precisament. 

Hem conviscut moltes hores omplint fulls en blanc. 

Poca cosa sé de la seva vida política ja que el nostre coneixement va ser posterior. Però les referències escoltades em demostren el seu gran grau d’honradesa. 

Me’n recordo sempre, en parlar de política d’unes seves paraules:“Tu no voldràs saber res de política, però finalment la política entrarà a casa teva”. 

Els anys m’han mostrat la seva veritat. 

No m’anima gens parlar d’un amic perdut, prefereixo recordar-lo sempre. 

Miquel Pujol Mur

UNA ALTRA LÍDIA DE CADAQUÈS IV

 La Lídia fa un pas endavant i, plena d’ira, crida rabiosa, encarant-se amb l’home:

¾    Poc et va durar el viatge, Francesc! De seguida va calmar-se la teva necessitat de conèixer món. Segur! Aquesta xinesa, perdoni si no és ben bé la seva raça, deu tenir força diners! Desgraciat, què vols fer ara? Malgrat els anys i la barba que t’has deixat, segurament per semblar més respectable, no reconeixes en el Ricard la teva mateixa cara. 

El Francesc queda bocabadat. Ha reconegut a la Lídia. Mira el noi i s’adona que el que afirma la dona, és veritat. La seva mateixa estampa vint-i-cinc anys més jove. Emmudeix. La Raquel somica. Els Puigverd són aturats i es miren estorats, els uns i els altres.

¾    Lídia, ets tu?- S’atreveix a dir el Francesc mentre la seva dona l’agafa pel braç- Aquest noi, és teu i meu?

¾    Ho sabies ben bé que em deixaves embarassada quan vas marxar. Mira-te’l sou iguals. 

L’home s’amaga la cara entre les mans. La Lídia es gira cap a la seva mare dient-li:

¾    I tu, que ho saps tot, no te’n vas adonar? O vas preferir callar i crear dos desgraciats més. Va! Mare, tu has propiciat aquesta trobada. Més val que sigui real la teva malaltia i aviat no te’n recordis més de mi. Nois, ja ho sabeu no us podeu casar, sou germanastres, per part d’un cabró de pare. Ni tenir fills. Sou fills tots dos del Francesc, l’home que em va arruïnar la vida. Adéu, ja us ho fareu com pugueu!

 

Agafa la porta i sense acomiadar-se, marxa  cap a la sortida. Mentre camina cap al cotxe nota una lleu opressió al cor. Respira lleugerament intentant treure’s el neguit angoixant dels moments anteriors. Calmada, somriu amb llàgrimes als ulls. Recorda una frase escoltada moltes vegades. La venjança és un plat que servit fred, costa molt de pair. 

Dies després estant en el taller puja una dependenta que li anuncia que hi ha una noia que la vol veure. Baixa, estranyada i troba asseguda en una cadira de la tenda, la Sílvia. Pensa: És bonica, atrevida i elegant, la noia.

¾    Què vols?  Qui t’envia?

¾    Ningú. Escolti vull ser modista. He pensat què em podria ajudar. 

No sap per quina raó afirma amb el ca. Agafa la mà de la noia i la porta al seu despatx perquè han de parlar de moltes coses. 

Mentre puja les escales en el seu revoltat pensament brolla una idea. No vaig poder cuidar del meu fill i ara seré la mestra de la filla del pare dels dos.

Miquel Pujol Mur

UNA ALTRA LÍDIA DE CADAQUÈS III

 La dona postrada encara més al llit con si es volgués amagar dels retrets de la filla. Poc a poc, treu un mocador se sota el coixí per eixugar-se les llàgrimes i, assenteix. La Sílvia, continua el relat de la seva vida, amb una veu amarga, que li surt de dins el cor.

¾    Una dona de la protectora de la germandat un dia va dir-me: Tens bona figura i, aquesta maldestra bata et cau força bé. L’has arreglat, no? Vaig contestar que sí i, em va oferir feina al cosidor del seu taller de costura. Dormia allà mateix en un racó i menjava a la cuina. Tota la meva vida era dins les quatre parets del local. Vaig aprendre a cosir, encara més. La meva protectora al veure el meus treballs va dir: Malaguanyada! Em va recomanar a un modista amic seu. Vaig cosir i cosir, milions de puntades van fer, els meus dits. Fins que un dia el mestre va veure un dibuix meu. Va mirar-lo detingudament i va dir-me: Deixa de cosir que hi ha una feina millor per al teu art. Vaig passar a tallar roba, a emprovar-la, a dibuixar nous models. fins, que monsiuer Henri, com es feia anomenar, em va fer ser la seva dissenyadora. Ell i jo, colze a colze, durant hores i dies interminables, vam idear nous models, nous dissenys, noves formes i nous teixits. 

Veient un cert somriure en els llavis del seu fill, s’hi va encarar per reprovar-li:

¾    No somriguis mal pensat. Entre aquell home i jo no hi va haver ni una mica de sexe. Mai no m’ho va proposar, ni jo vaig oferir-li. 

Tranquil·litzant-se un xic va continuar:

¾    Fa uns anys va anunciar-me la seva decisió de jubilar-se. Em va comentar: tinc prou diners i vull descansar. Tu, ara vals més que jo. Vam acordar un preu i unes condicions i, vaig ser la seva sòcia. Fins que va morir; aleshores en va deixar el negoci, com a herència. 

Una mica més calmada i amb veu més fluixa, segui el seu discurs.

¾    A això, creus que li puc dir vida. Em vaig casar amb la feina. Els homes van ser oblidats, per un treball absorbent. Vostè ho sap força bé, senyor Puigverd. Sempre l’he exigit les millors teles i sempre l’he pagat religiosament. Ara què em vols retreure, Ricard? Que m’hagi oblidat d’un ésser que ni vaig conèixer, al que ni tan sols em van deixar tocar? Reclama-li a la teva mainadera. Digues-li que et va robar la mare. Mare, Raquel què ho escoltes? Vas ser tu, qui ens vas separar per sempre.   

¾    Però , mare. – comença a parlar el Ricard, entristit per la història de la seva progenitora. 

En aquest moment s’obre la porta i entra un matrimoni amb una jove. La Sílvia retrocedeix i es tapa la boca amb la mà. La seva presència queda mig tapada per unes cortines. La seva cara, expressa por i sorpresa.

¾    Hola, Ricard!- diu alegrement la noia. Deu tenir uns vint-i- dos anys, és fina i esvelta. La seva cara un xic oriental mostra la barreja de la seva sang. 

L’home nouvingut, es mou amb un aire un xic fatxenda per l’habitació i comenta clicant una mica un ull.

¾    Ricard! La Sílvia volia la companyia del seu xicot. Aquesta noia enamorada, no sap viure sense estar al teu costat.  Ai! L’amor, somni de joventut!

 Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur 

UNA ALTRA LÍDIA DE CADAQUÈS II

Encuriosida, entra en l’habitació. La mare és al llit, asseguda. Hi ha també un matrimoni. Coneix a l’home: el senyor Puigverd, un fabricant de teixits, a qui compra sovint per la qualitat del seu gènere. Quan, de tant en tant, la visita per presentar-li les novetats de l’any, ella sempre li pregunta per alguna cosa del poble, però sense allargar gaire la conversació. 

Dret, a la capçalera del llit, hi ha un home d’uns vint-i-cinc anys. Al veure-li la cara, les cames li tremolen un xic; és el viu retrat del Cesc. El xicot de qui es va enamorar al quinze anys. El noi que xiuxiuejava a les seves oïdes una munió de paraules tendres i romàntiques. Fins que un dia la va deixar embarassada. Aleshores va marxar, quasi a corre cuita, segons deia, portat per la quimera de conèixer el món. Malgrat tot, es manté dreta i erecta. La mare la mira, com si no haguessin passat tots aquells anys sense veure’s i, assenyalant-li diu:

¾    Mira Lídia, el teu fill! Veritat que és tot un home? 

En aquell moment s’hauria volgut fondre i desaparèixer. Potser, era una darrera jugada de la seva mare, com a retret de no haver-la visitat mai més. Només ha sabut respondre:

¾    Ah! Bé! 

El fill se la mira. No sap, ben bé, si en la mirada hi ha una barreja d’admiració, tendresa, despit o odi. Les seves paraules, són plenes de menyspreu:

¾    Vostè! Quan elegant és la mare que em va abandonar només néixer. Sort que la seva mare em va donar a uns bons pares. A més, va ser la meva mainadera durant molts anys. 

El senyor Josep Puigverd, se la mira també amb cara sorpresa. La coneixia com a una bona clienta i, sabia del seu interès pel fets que succeïen en el poble, però mai s’hauria imaginat que fos la filla de la Raquel i la mare biològica del seu fill. 

El retret la molesta. Primerament una espècie d’amargor, després un sentiment de ràbia. Sent les llàgrimes que entelen els seus ulls. Amb veu amarga replica a les paraules de aquell fill desconegut, producte del seu amor, quasi infantil.

¾    Escolti jove, o com vostè diu, el meu fill. La meva mare que em va foragitar, com si fos una leprosa, com si hagués comès algun crim contra natura, també m’ho confirma. M’alegra molt veure’l tan eixerit. Però la vida per a mi no ha estat un bany de roses, no s’ho cregui. En arribar a Barcelona a casa dels parents que m’havien de cuidar, no em van fer cap benvinguda. Al cap de quinze dies em van dir que havia de marxar-ne. Vaig anar com única solució a una casa d’acollida de dones perdudes. En aquest lloc m’hauria estat molt fàcil caure en la prostitució, com la majoria de les companyes. Era prou jove i bonica. Però una ànima bondadosa, al veure’m innocent de la vida em va protegir. - Somriu amargament.-  Em va protegir a canvi de netejar, fregar i fer tota la feina bruta i dura de la casa. La meva mare, que ara sembla que tant em vol, mai va preocupar-se per saber on era, ni que feia. Veritat, mare? 

La Raquel esquiva la mirada, molt avergonyida. Però la Lídia, frissada, insisteix:

¾    Veritat, mare? Vas cuidar molt al teu net. Però de la teva filla, te’n vas oblidar. Veritat, mare?

 Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

UNA ALTRA LÍDIA DE CADAQUÈS I

 La Lídia Serarols ha aparcat el cotxe a la rampa del passeig. Des de la pujada observa, amb ulls sorpresos, el poble de Cadaqués. Tanmateix s’estén com si fos un plànol al seus peus. Sí, el port i, la blanca vila vella d’un poble de pescadors. I a més, tot aquell escreix de construccions noves. Com ha crescut el meu petit país, rememora.

¾    Clar ha passat més de vint-i-cinc anys.- Es respon a ella mateixa. 

Mentre davalla lentament cap a la residència observa l’escultura de la Lídia, una infortunada muller que creia que havia inspirat “La ben plantada”. Aleshores reflexiona:

¾    Pobre dona, una altra que portada per la rauxa del nostre vent – la tramuntana- també va creure en l’amor d’un home. 

Torna al poble perquè de la residència l’han avisat que la mare està força greu. De la mare, poques notícies n’ha sabut en tots aquests anys, i sempre per estranys.

¾    Ho va fer bé, la mare?- Es pregunta. 

Només acabat el part, sense ni ensenyar-li el fill la va fer marxar del poble. Deia que era el millor. No cridar al descrèdit familiar perquè una noia de setze anys hagi parit una criatura, sense pare. Vergonya o descrèdit de qui? De la noia, de la mare o de la família? Segur que el seu pare ni se’n va assabentar, sempre amoïnat per la pesca, la barca o, a la taverna. En tot aquest temps transcorregut, va morir sense ni tornar-lo a veure. Fa anys que aquesta idea li remou la consciència. 

La Lídia actual, no se sembla gens a la noieta que va fugir del poble. Ara és una dona ja passada la quarantena. Alta i prima, segura d’ella mateixa  i, que es mou amb la desimboltura de qui gaudeix d’una bona posició econòmica. Vesteix amb elegància, sense estridències. 

Però, la salabror de l’aire marí li recorda aquella noia que amb una simple maleta de cartró, un abric llarg i negre, cinc-centes  pessetes, moltes llàgrimes de desesperança, vers un avenir ignorat, i una adreça a la butxaca va prendre el tren en direcció a Barcelona. 

El dia abans havia tingut la criatura, un nen. La seva mare, sense ni deixar-li veure el va embolcallar amb una flassada i, el va treure de casa per entregar-lo a un matrimoni sense fills. L’únic que va dir–li, va ser:

¾    No et preocupis, estarà ben atès. Serà com si fossin els seus pares de veritat. 

Mentre baixa per la vorera del passeig reconeix algun antic amic o amiga, companys d’anys infantils. Però per les cares s’adona que ells admiren més la seva figura, però no saben, ben bé, qui és. A elles, se’ls marca en la cara algun rictus d’amarga enveja.  

Obre la porta de la residència. S’apropa al mostrador i pregunta per la senyora Raquel. La noia de recepció l’indica el número de l’habitació i amb la mà, li assenyala el passadís corresponen. Es veu en la necessitat de preguntar per la salut de la dona ingressada. La contestació és una mica ambigua.

¾    Per la seva edat!– La noieta va un encongiment d’espatlles.- No és tan vella, una seixantena llarga d’anys, més o menys. Però, psicològicament, se li ha ficat al cap la idea que té Alzheimer. Li fa angoixa el no poder acomiadar-se de tothom abans de perdre la memòria. Vostè és la seva filla, veritat? Sempre n’està parlant. Fa la sensació que vol presentar-li algú. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

VALL D’ORDESA. SOBRARB. OSCA

Durant molts anys vaig guardar el desig de visitar el Sobrarb. Segurament la causa era una persona, molt respectable, que sempre em parlava enamorat de la seva terra. No devien ser anys fàcils, quan ell hi va créixer i viure però, el record del seu lloc de naixença era viu en el seu cor. Han passat forces anys i, ja no hi és en aquest món. Ara, quan els anys em pesen i les forces em comencen a mancar, he volgut fer un humil tribut a la seva memòria. Gràcies Ramon!

La nostra visita a la vall d’Ordesa ens va deixar també, enamorats dels seus paisatges d’alta muntanya i vull exposar a les vostres mirades unes fotografies, com a record dels paratges i també de la tardor amb els canviants colors de la vegetació.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA SORT NO ÉS ...

 " La sort no és altre cosa que l'habilitat d'aprofitar les ocasions favorables"

                                                    (Orison Sweet) 

El Manel i el Josep han assistit a una conferència que ha fet una persona que s’anomena a sí mateix com l’alumne predilecte d’Orison Sweet. 

El Manel li pregunta al seu amic:

¾    No creus que per anomenar-se com alumne del mestre l’orador no era massa jove. Han passat, ben bé, quasi 90 anys de la mort del seu mestre. En tot cas el que podia haver dit era que l’aprenent, amb sort, havia d’haver estat el seu avi.

¾    Ep, noi! No m’escalfis el cap. Tu ja saps que vinc a aquestes xerrades per ordre del meu pare.

¾    Bé, però has presenciat tota la conferència. Alguna cosa hauràs sentit d’interessant. Alguna idea t’haurà fer pensar.

¾    Sí, que els seients eren força còmodes. He pogut fer una bona becaina.

¾    Però al principi ha dit coses interessants, i ...

¾    Uf! Ets paparra, eh! Quan ha pronunciat la primera frase que no he entès, he desconnectat del tot.

¾    I com li explicaràs al teu pare, de què ha parlat?

¾    Buscaré per internet quatre frases del professor Orison, li engaltaré amb aire de suficiència i pensarà que en treure alguna cosa de profit.

¾    Però et farà pensar alguna cosa i potser t’ajudarà en el teu problema.

¾    Jo problema, quin? Només necessito que el vell afluixi la mosca sovint i, a viure De coses sense solucionar n’hi ja moltes en aquest món. El que penso és que per molt que faci anar el cervellet jo no les solucionaré mai. Saps què? L’Orison, amb els seus llibres d’auto-ajuda tampoc va solucionar res i, explicant-los, va viure sense esforçar-se gens. Només parlar i fer pensar als altres, que ja tenien prou feina.

¾    Ets un incrèdul. Tot pensament té una reflexió que ens pot ajudar a ser millors.

¾    Millors? Si jo estic la mar de bé. Tu si que deus necessitar reflexionar força.

¾    Però, Josep ...!

¾    Res me’n parlis més.- Mentrestant es treu les claus del cotxe de la butxaca, i les mira.

¾    No m’acompanyaves a veure al professor d’ètica?- Pregunta el Manel

¾    Per avui ja en tinc prou. Me’n vaig a casa de l’Elisenda que ella sí que em fa pensar en coses per complaure-la.

¾    Josep ... 

¾    Manel, fins la propera. Adeu i records al professor. Digues-li que em trobava malament i me’n he anat a descansar. No em facis quedar malament . Demà ja et convidaré a la cerveseta.

Els llibres d’autoajuda donen unes idees força assenyades, malgrat que a la realitat en moltes ocasions costa posar-les en pràctica. 

Miquel Pujol Mur