La Lídia Serarols ha aparcat el cotxe a la rampa del passeig. Des de la pujada observa, amb ulls sorpresos, el poble de Cadaqués. Tanmateix s’estén com si fos un plànol al seus peus. Sí, el port i, la blanca vila vella d’un poble de pescadors. I a més, tot aquell escreix de construccions noves. Com ha crescut el meu petit país, rememora.
¾ Clar ha passat més de vint-i-cinc anys.- Es respon a ella mateixa.
Mentre davalla lentament cap a la
residència observa l’escultura de la Lídia, una infortunada muller que creia
que havia inspirat “La ben plantada”. Aleshores reflexiona:
¾ Pobre dona, una altra que portada per la rauxa del nostre vent – la tramuntana- també va creure en l’amor d’un home.
Torna al poble perquè de la
residència l’han avisat que la mare està força greu. De la mare, poques
notícies n’ha sabut en tots aquests anys, i sempre per estranys.
¾ Ho va fer bé, la mare?- Es pregunta.
Només acabat el part, sense ni ensenyar-li el fill la va fer marxar del poble. Deia que era el millor. No cridar al descrèdit familiar perquè una noia de setze anys hagi parit una criatura, sense pare. Vergonya o descrèdit de qui? De la noia, de la mare o de la família? Segur que el seu pare ni se’n va assabentar, sempre amoïnat per la pesca, la barca o, a la taverna. En tot aquest temps transcorregut, va morir sense ni tornar-lo a veure. Fa anys que aquesta idea li remou la consciència.
La Lídia actual, no se sembla gens a la noieta que va fugir del poble. Ara és una dona ja passada la quarantena. Alta i prima, segura d’ella mateixa i, que es mou amb la desimboltura de qui gaudeix d’una bona posició econòmica. Vesteix amb elegància, sense estridències.
Però, la salabror de l’aire marí li recorda aquella noia que amb una simple maleta de cartró, un abric llarg i negre, cinc-centes pessetes, moltes llàgrimes de desesperança, vers un avenir ignorat, i una adreça a la butxaca va prendre el tren en direcció a Barcelona.
El dia abans havia tingut la
criatura, un nen. La seva mare, sense ni deixar-li veure el va embolcallar amb
una flassada i, el va treure de casa per entregar-lo a un matrimoni sense
fills. L’únic que va dir–li, va ser:
¾ No et preocupis, estarà ben atès. Serà com si fossin els seus pares de veritat.
Mentre baixa per la vorera del passeig reconeix algun antic amic o amiga, companys d’anys infantils. Però per les cares s’adona que ells admiren més la seva figura, però no saben, ben bé, qui és. A elles, se’ls marca en la cara algun rictus d’amarga enveja.
Obre la porta de la residència.
S’apropa al mostrador i pregunta per la senyora Raquel. La noia de recepció
l’indica el número de l’habitació i amb la mà, li assenyala el passadís corresponen.
Es veu en la necessitat de preguntar per la salut de la dona ingressada. La
contestació és una mica ambigua.
¾ Per la seva edat!– La noieta va un encongiment d’espatlles.- No és tan vella, una seixantena llarga d’anys, més o menys. Però, psicològicament, se li ha ficat al cap la idea que té Alzheimer. Li fa angoixa el no poder acomiadar-se de tothom abans de perdre la memòria. Vostè és la seva filla, veritat? Sempre n’està parlant. Fa la sensació que vol presentar-li algú.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada