La dona postrada encara més al llit con si es volgués amagar dels retrets de la filla. Poc a poc, treu un mocador se sota el coixí per eixugar-se les llàgrimes i, assenteix. La Sílvia, continua el relat de la seva vida, amb una veu amarga, que li surt de dins el cor.
¾ Una dona de la protectora de la germandat un dia va dir-me: Tens bona figura i, aquesta maldestra bata et cau força bé. L’has arreglat, no? Vaig contestar que sí i, em va oferir feina al cosidor del seu taller de costura. Dormia allà mateix en un racó i menjava a la cuina. Tota la meva vida era dins les quatre parets del local. Vaig aprendre a cosir, encara més. La meva protectora al veure el meus treballs va dir: Malaguanyada! Em va recomanar a un modista amic seu. Vaig cosir i cosir, milions de puntades van fer, els meus dits. Fins que un dia el mestre va veure un dibuix meu. Va mirar-lo detingudament i va dir-me: Deixa de cosir que hi ha una feina millor per al teu art. Vaig passar a tallar roba, a emprovar-la, a dibuixar nous models. fins, que monsiuer Henri, com es feia anomenar, em va fer ser la seva dissenyadora. Ell i jo, colze a colze, durant hores i dies interminables, vam idear nous models, nous dissenys, noves formes i nous teixits.
Veient un cert somriure en els
llavis del seu fill, s’hi va encarar per reprovar-li:
¾ No somriguis mal pensat. Entre aquell home i jo no hi va haver ni una mica de sexe. Mai no m’ho va proposar, ni jo vaig oferir-li.
Tranquil·litzant-se un xic va
continuar:
¾ Fa uns anys va anunciar-me la seva decisió de jubilar-se. Em va comentar: tinc prou diners i vull descansar. Tu, ara vals més que jo. Vam acordar un preu i unes condicions i, vaig ser la seva sòcia. Fins que va morir; aleshores en va deixar el negoci, com a herència.
Una mica més calmada i amb veu més
fluixa, segui el seu discurs.
¾
A
això, creus que li puc dir vida. Em vaig casar amb la feina. Els homes van ser
oblidats, per un treball absorbent. Vostè ho sap força bé, senyor Puigverd.
Sempre l’he exigit les millors teles i sempre l’he pagat religiosament. Ara què
em vols retreure, Ricard? Que m’hagi oblidat d’un ésser que ni vaig conèixer, al
que ni tan sols em van deixar tocar? Reclama-li a la teva mainadera. Digues-li
que et va robar la mare. Mare, Raquel què ho escoltes? Vas ser tu, qui ens vas
separar per sempre.
¾ Però , mare. – comença a parlar el Ricard, entristit per la història de la seva progenitora.
En aquest moment s’obre la porta i
entra un matrimoni amb una jove. La Sílvia retrocedeix i es tapa la boca amb la
mà. La seva presència queda mig tapada per unes cortines. La seva cara,
expressa por i sorpresa.
¾ Hola, Ricard!- diu alegrement la noia. Deu tenir uns vint-i- dos anys, és fina i esvelta. La seva cara un xic oriental mostra la barreja de la seva sang.
L’home nouvingut, es mou amb un aire
un xic fatxenda per l’habitació i comenta clicant una mica un ull.
¾
Ricard!
La Sílvia volia la companyia del seu xicot. Aquesta noia enamorada, no sap
viure sense estar al teu costat. Ai!
L’amor, somni de joventut!
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada