Encuriosida, entra en l’habitació. La mare és al llit, asseguda. Hi ha també un matrimoni. Coneix a l’home: el senyor Puigverd, un fabricant de teixits, a qui compra sovint per la qualitat del seu gènere. Quan, de tant en tant, la visita per presentar-li les novetats de l’any, ella sempre li pregunta per alguna cosa del poble, però sense allargar gaire la conversació.
Dret, a la capçalera del llit, hi ha
un home d’uns vint-i-cinc anys. Al veure-li la cara, les cames li tremolen un
xic; és el viu retrat del Cesc. El xicot de qui es va enamorar al quinze anys.
El noi que xiuxiuejava a les seves oïdes una munió de paraules tendres i
romàntiques. Fins que un dia la va deixar embarassada. Aleshores va marxar,
quasi a corre cuita, segons deia, portat per la quimera de conèixer el món.
Malgrat tot, es manté dreta i erecta. La mare la mira, com si no haguessin
passat tots aquells anys sense veure’s i, assenyalant-li diu:
¾ Mira Lídia, el teu fill! Veritat que és tot un home?
En aquell moment s’hauria volgut
fondre i desaparèixer. Potser, era una darrera jugada de la seva mare, com a
retret de no haver-la visitat mai més. Només ha sabut respondre:
¾ Ah! Bé!
El fill se la mira. No sap, ben bé,
si en la mirada hi ha una barreja d’admiració, tendresa, despit o odi. Les
seves paraules, són plenes de menyspreu:
¾ Vostè! Quan elegant és la mare que em va abandonar només néixer. Sort que la seva mare em va donar a uns bons pares. A més, va ser la meva mainadera durant molts anys.
El senyor Josep Puigverd, se la mira també amb cara sorpresa. La coneixia com a una bona clienta i, sabia del seu interès pel fets que succeïen en el poble, però mai s’hauria imaginat que fos la filla de la Raquel i la mare biològica del seu fill.
El retret la molesta. Primerament
una espècie d’amargor, després un sentiment de ràbia. Sent les llàgrimes que
entelen els seus ulls. Amb veu amarga replica a les paraules de aquell fill
desconegut, producte del seu amor, quasi infantil.
¾ Escolti jove, o com vostè diu, el meu fill. La meva mare que em va foragitar, com si fos una leprosa, com si hagués comès algun crim contra natura, també m’ho confirma. M’alegra molt veure’l tan eixerit. Però la vida per a mi no ha estat un bany de roses, no s’ho cregui. En arribar a Barcelona a casa dels parents que m’havien de cuidar, no em van fer cap benvinguda. Al cap de quinze dies em van dir que havia de marxar-ne. Vaig anar com única solució a una casa d’acollida de dones perdudes. En aquest lloc m’hauria estat molt fàcil caure en la prostitució, com la majoria de les companyes. Era prou jove i bonica. Però una ànima bondadosa, al veure’m innocent de la vida em va protegir. - Somriu amargament.- Em va protegir a canvi de netejar, fregar i fer tota la feina bruta i dura de la casa. La meva mare, que ara sembla que tant em vol, mai va preocupar-se per saber on era, ni que feia. Veritat, mare?
La Raquel esquiva la mirada, molt
avergonyida. Però la Lídia, frissada, insisteix:
¾
Veritat,
mare? Vas cuidar molt al teu net. Però de la teva filla, te’n vas oblidar.
Veritat, mare?
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada