LA PAQUITA II

Per tant s’ha quedat a l’hotel. Els fills i els nets han marxat d’excursió. Però sobtadament, només passades un parell d’hores el temps ha canviat radicalment. Malgrat sigui encara estiu, l’acabament de l’estiu millor dit, uns quants núvols, i de cop i volta una nevada de ben bé un pam i mig de neu. Tot ha quedat blanc. Molt bonic. Però la Paquita ha començat a patir.

Els pensaments de mal auguri no deixaven de fer voltes dins el seu cap. Què faran allà dalt? Segur que ha nevat i encara més que aquí. Allà si que és alta muntanya. I el fred? Aleshores, repassa mentalment la roba que portava la família quan han sortit. Sí anaven abrigats. Però, i els peus? A veure: sí, portaven botes. Però i els mitjons? Eren prou gruixuts? La pobra Paquita només feia que amargar-se per dins. Ara asseguda a l’escala de l’Hotel espera saber alguna cosa de la família. Els amos l’han volgut fer desistir:

¾     Miri senyora Paquita, ha nevat i fa molt fred aquí per estar-se asseguda aquí fora sense moure’s.

¾     No! No! Jo ja estic bé. – ha respost entossudida. Només espero ...

Finalment com que no han trobat cap raó suficientment bona per convèncer-la li han portat un gros abric i una manta.

¾     Escolti senyor hoteler, triguen molt aquí dalt, els serveis de rescat? És que la meva família són de ciutat. I ja sap!

¾     Segons crec, els seus han anat a l’Artiga de Lin. No hi ha cap problema. Sí haguessin anat a l’Aneto seria més fotut. Això solament és una excursió familiar.

¾     Ai, Senyor! Passen tantes coses en aquest món que ...

¾     No passarà res. Veurà com encara s’ho hauran passat bé. Una aventura nova i, al jovent els hi agraden coses noves.

La Paquita fa una hora que espera, comença a pensar que els de l’hotel tenien tota la raó. Asseguda a l’escala i amb el carrer blanc de neu nota com el fred s’apodera del seu cos. Aleshores surt un cambrer i la crida.

Senyora Paquita, al telèfon. Bones notícies

La Paquita s’aixeca d’una revolada, però malgrat vulgui córrer l’escala la puja lentament. El fred ha castigat les seves articulacions. No és tan jove com voldria.

Agafa l’aparell i el primer que escolta és la veu del Roger, el net.

¾     Iaia, això és fantàstic hi ha neu per tot arreu. Llàstima que no hi sigui. Surto fora.

A continuació s’hi posa la Clàudia.

¾     Iaia, és magnífic, meravellós! Veure com queia la neu, quasi mig metre. Blanca i tova. Estem fem un ninot de neu. Adéuuuu!

Aleshores escolta la veu de l’Arnau, el seu fill. Barrejada amb la seva veu escolta l’Aurèlia que li fa recomanacions: Digues-li que no pateixi. Que estem bé. Que no es refredi. Que descansi. Aquí ens atenen molt bé. Tenim calefacció i no passem gens de fred. Que ens han donat de menjar. Que mengi, que ja ens baixaran. Ens han donat mantes. Els nens gaudeixen com mai.

Malgrat el telèfon el té l’Arnau a la mà, escolta més les recomanacions de l’Aurèlia que el seu fill. Finalment escolta la veu del seu fill.

¾     Estem bé, mare. Cuidi’s! No es preocupi per nosaltres ja ens baixaran. Ho tenen molt ben organitzat. - hi penja el telèfon.

Gràcies a Déu- pensa la Paquita.- tots estan bé i jo patint per ells. Si ho arribo a saber també pujo. Ai Déu meu! Què no ens deixa fer la prudència manada pels anys.

Després de menjar, amb el cor ja tranquil, la senyora Paquita marxa per un petit espai de la vorera d’on han tret la neu, a pregar, malgrat digui no creure gaire, a l’església de Sant Miquèu.

Miquel Pujol Mur

LA PAQUITA I

La Paquita està molt nerviosa. Asseguda a l’escala de l’hotel espera impacient notícies del rescat del seus fills i nets.

A primera hora del matí el temps era solejat i el sol lluïa per tot els racons de Vielha. Junts havien esmorzat tranquil·lament, i abundosament, tota la família.

La Paquita, l’àvia acostumada a les penúries de la seva joventut deia que quasi era un pecat menjar tant, quan a altres persones els hi mancava. Però la vida és així.

¾     Aprofitem l’avui i demà ja en parlarem. – ha contestat el seu fill Arnau.- Mare, això és d’aquesta manera i per molt que nosaltres fem, no ho solucionarem.

¾     Si els meus pares ho veiessin, s’esparverarien. Tant de tot!

¾     Mare, que els avis no sé quants anys fa que són morts. Els recordo de petit i estaven ben grassonets. No devien de menjar tan malament!

¾     Ui! Els darrers anys, si que es van engreixar un xic. Però de ben joves, als cinc o set anys, amb un tros de pa i una mica d’aigua i a pencar, pasturant bens o vaques. No com els d’ara, que de ben ganàpies encara demanen diners al pares.

¾     Eren altres temps. Ara no en parli, que baixen el nens. Ja li han escoltat massa vegades.

Han baixat el nets, la Clàudia i el Roger, poc després la nora, l’Aurèlia.  La jove vol anar a fer una volta en cotxe. Però els dos germans volen caminar per la muntanya. A la ciutat no se’n veuen de tan altes,

¾     Això és el Pirineu! - Exclama el Roger.- Per donar voltes en cotxe més valia haver-nos quedat a casa, a Barcelona.

¾     Sí, papa! Vull veure els prats i les vaques. Les muntanyes i l’aigua. Diuen que n’hi ha a dojo - col·labora la Clàudia.

Finalment fent cas dels arguments dels joves han decidit anar a conèixer els Uelhs deth Joèu a l’Artiga de Lin.

¾     Que són aquests noms tan complicats? - he exclamat l’àvia Paquita.

¾     Miri iaia, és en aranès.- Li contesta l’Arnau que és una mica més pacient amb les sortides de l’àvia.- Miri, li llegeixo: és una cascada espectacular i un fenomen excepcional, ja que són les aigües de la glacera de l’Aneto que desapareixen en el Forat d’Aigualluts, a la vall de Benasc, i reapareixen a prop de l’Artiga de Lin, a la Val d’Aran, després de recórrer més de quatre quilòmetres subterranis.

¾     Ui! Ui! Quanta cosa, i més amunt de la muntanya. Serà molt cansada aquesta sortida.

¾     Ai! Com és la iaia! Pujarem amb un trenet, quasi fins dalt. Si no vol fer el darrer tros pot quedar-se a una esplanada molt gran que hi ha.

¾     Sí, amb les vaques.

¾     Apa! Ja ha sortit la dona que deia que els seus pares de petits tenien cura de les vaques i els bens. – s’exclama el fill.

¾     No, no, jo em quedo a l’hotel, que ja sóc grandeta. Qui no vol pols no vagi a l’era.

Continuarà ...

  

Miquel Pujol Mur

FRONTAL D’ALTAR DE SANT MARTÍ DE PUIGBÓ. GOMBREN. RIPOLLÈS

Taller de Ripoll, 1120- 1150.

Pintura al tremp sobre fusta d’alba i pi.

Museu episcopal de Vic.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

AUTOESTOP V. REFLEXIONS AL CAP DE CERT TEMPS

Han passat sis anys des d’aquell fet que va marcar la meva vida. He de dir sincerament que no he trobat la pau. He recosit a trossos  la meva vida. Però sempre envoltada per una boira interior que emmascara els meus records.

Una anècdota és que uns dies després dels fets que em van convertir en una assassina, vaig trobar un bitllet de cinc-cents euros a la bústia de casa. Una agradable sorpresa que anava en un sobre, sense adreça i, amb una targeta que deia “Gràcies” i per signatura una “C”. Vaig comprendre perfectament qui l’enviava. Un comissari de policia que sabia qui era i què havia fet. Però, com abans amb la identitat del violador, preferia no saber-ho. Una gratificació? Tal vegada, un premi per matar un ésser viu, malgrat fos maligne? Tan barata és la vida d’una persona? O era al mateix temps una senyal que em recomanava no tornar-ho a fer? Aleshores la part positiva i la negativa que hi ha dins la ment humana va començar a sospesar que havia de fer. Una i l'altra em deien:

¾     Mira que bé, gaudeix-los. Fes un viatge. Compra't roba. Emborratxa't per esborrar males idees.

¾     No, no ho facis. Tot crim té la seva penitència. No pots fer disbauxes amb uns diners guanyats amb sang.

¾     Però que n'ets, de babau. Aquell individu no es mereixia res més. Pitjor ho hauria d’haver passat. Una mort lenta, cruel, amb tot el sadisme possible, no hauria reparat tot el mal que havia fet.

¾     Sí, però no pel nostre compte. Un tribunal l’hauria d’haver jutjat i condemnat a presó.

¾     Jo! Jo! Que n’ets d’innocent! Sí, t’ho dic a tu, part positiva. Què? Uns anyets de presó, pocs, ja que tenia força influències. Després a reprendre la seva bogeria. Tornar a fer el mateix terroritzant altres noies. Potser, fins i tot, encara ens perseguiria per venjar-se. Va ser el millor el que vam fer.

¾     El millor? Embrutar-se les mans de sang i tenir la buidor dins el cor? No ves que interiorment no sentim res.

Finalment, vaig donar el diners a una associació per la infància del tercer món. Llavors sí, que em vaig notar alleugerida.

Bé després d’aquesta picabaralla interior he de dir que vaig prendre de nou el meus estudis i vaig acabar Medicina. Ara treballo de metgessa en una ciutat amb port marítim. Port, no té res a veure amb costa, platja i mar. Son coses completament diferents. El barri és un d’aquests barris vells i antics on ha anat a parar totes les persones desplaçades de la ciutat. Quanta misèria i quanta ignorància.

Escoltar les meves malaltes, fa que m’aixequi de la cadira i em posi nerviosa. Quants maltractaments a les dones. Quants borratxos, drogoaddictes o simplement homes rancorosos, per no guanyar-se la vida, peguen les seves parelles per qualsevol minúcia. De vegades voldria agafar la navalla d’aquell dia i tornar-me una venjadora, però em continc. No puc ser el que no vull ser.

Em una d’aquestes nits de bogeria hospitalària vaig tenir una relació amb un home, portalliteres. Em vaig sentir malament. Segurament no havia de ser com va ser. Malgrat tot, no és cap mala persona. Tal vegada jo no estava preparada, després de tants anys allunyada dels homes i de tot sentit carnal. Nervis i desesperança. El veure que no podies curar la gent per manca de mitjans, no eren el millor llit per a qualsevol relació.

Ves per on, d’aquell moment tan simple vaig quedar embarassada. He tingut un fill, un nen. Una petita carn rosada que em somriu i demana la meva atenció.

No li fallaré. Penso educar-lo com a persona responsable i amant de tothom. Malgrat que la nostra relació va ser fortuïta l’home, el portalliteres, m’ha demostrat ser una persona com cal. Sense cap lligam, per ara, m’ajuda a 

pujar aquesta petita mostra d’un futur home com cal.

Enmig de la tempesta en moltes ocasions traspua l’escletxa de llum d’un raig de sol.

Miquel Pujol Mur

AUTOESTOP IV. QUIN DIA DE FRED II

De tant en tant, escolto notícies de noies vilment assassinades, com vaig estar a punt de ser jo mateixa aquella nit. Ningú el persegueix. Ja em va dir el comissari, que era un personatge molt important.

Una ràbia incontenible m’encén, noto el fel pujar-me coll amunt. Les meves mans neguitoses ho llencen tot a terra. Finalment he pres una determinació: Acabaré amb l’infecte cuc assassí.

He tornat a la platja. M’he girat d’esquena a la mar. No he volgut que res em fes penedir de les meves intencions. He trobat una habitació en un hotel. M’he vestit a consciència. Més espectacular que abans. El meu ostracisme no m’ha fet perdre encants. Ho reconec. Mini-mini, res de pantis, no vull amagar la pell. Tacons alts, una brusa d’obertura escandalosa. M’he tenyit de rossa i m’he pintat espectacularment.

He aparcat el cotxe. Ara en tinc, de cotxe. Molt a prop  d’on em va recollir, i he començat a caminar cap a la “disco”. Els meus malucs, es mouen expressament per cridar l’atenció. Han passat diferents cotxes carregats de gent. Uns, amb família que torna d’un dia de cap de setmana. Altres de jovent de festa. He escoltat més d’un xiulet admiratiu. Però tot això, no és del meu interès. Jo busco una presa determinada.

Ha passat un cotxe i s’ha deturat a pocs metres. Aquest és que jo esperava.

La mateixa sotana i el mateix somriure beatífic. Tot ha estat com un playback de l’anterior situació. S’ha deturat, per treure’s la sotana. Que absurda que és la vida. Hem repetit les mateixes paraules i les mateixes accions de fa dos anys. Com si fos l’argument d’un drama pre-escrit. Però aquesta cop no m’he esperat gens. Quan he vist el seus coneguts moviments, he tret de la bossa la navalla que havia comprat i d’un precís cop he acabat amb la seva vida. La sang, li surt del coll com la d’un cabrit acabat de degollar.

He conduit el cotxe fins a un penya-segat i acompanyant-lo d’una empenta l’he fet estimbar. He tornat, mig d’amagat, al meu. No volia que la sang em delates. M’he canviat ràpidament i he marxat al meu poble de muntanya. 

Ara sóc a la dutxa, traient-me la sang que m’embruta les mans, la cara i el cos. Un regalim, de aigua sanguinolenta, fa un camí des dels meus peus fins el forat de desguàs. La cruel cremor de l’animal que em menjava per dins a desaparegut. Però la substitueix una nova sensació, ara de buidor interior. Una vegada feta la venjança, freda venjança, en què m'he convertit. Què sóc jo!?

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

AUTOESTOP III. QUIN DIA DE FRED I

Sento una esgarrifança i penso: quin dia de fred. Malgrat la meva sensació, el sol lluu a l’exterior. La temperatura dins de la biblioteca és càlida. Però no ho puc evitar. Són massa punyents els fets d’aquella primera vegada que vaig fer autoestop. El refrany: "qui dia passa, any empeny"; és mentida. La meva ment no pot oblidar el succeït aquell fatídic capvespre.

Han passat dos anys. Amb dolor vaig deixar el meu pis. Vaig acomiadar-me dels pares i seguint el consell del comissari vaig canviar de residència. Ara visc en un bonic poble de muntanya. Malgrat la seva bellesa, la seva verdor i l’amabilitat de la gent, no puc oblidar les matinades de la platja. Sortir a banyar-me quan el sol començà a eixir a l’horitzó, i tot és pau i calma.  Notar les carícies de les ones a la meva pell, i nedar com una sirena, sense rumb. Sentir esmunyir-se l’aigua entre les meves mans. Veure la daurada sorra que s’estén al llarg de la costa. Buscar una petita cala, on completament nua tenir com amant l’aigua que m’acarona tot el cos amb la seva calidesa. Veure els peixos que eren els companys de la meva solitud. Perseguir-los en les seves cabrioles. Tot això, ha quedat enrere, perdut, pels mals instints d’un malvat assassí i violador.

Vaig abandonar tot el que era la meva vida, buscant pau en un lloc nou. Pau, estranya paraula al ser pronunciada per mi. No, no he trobat cap pau. Un estrany animal, potser una serp o una rata, em corrou per dintre i no em deixa dormir. Em rebolco pel llit de llençols suats. Torno a recordar una i mil vegades els fets. Mossego amb ràbia els coixins i em dono cops, com si fos culpable de la malifeta. He perdut, sí, sobtadament he perdut la joventut. Ja no sóc la noia alegre i eixerida, potser una mica boja, que vivia en un món feliç. Del Pere, el meu xicot, no vull parlar-ne. No era el que jo volia. He comprès ara que qualsevol faldilla el movia a trair el nostre acord. Queda-te'l, Amàlia, i que et faci profit. Segurament quan conegui una altra noia, també voldrà trobar un nou amor. Una nova prova de la seva homenia. És, el que menys considero, de tot el que he perdut.

Tothom em diu que sóc afortunada. No sé de què? He trobat treball, els meus estudis de medicina; en faltava poc per aprovar la carrera han estat la part del currículum que m’ha obert la porta de la biblioteca, com ajudant. Una més, que posa llibres, ordena prestatges i amb un somriure amable,  atent a qui em demana alguna informació. Què diferent dels meus somnis juvenils.

Vesteixo quasi com una monja. Dels xicots, fujo constantment per més amable que sigui el seu somriure  i el seu tarannà. Em refugio en el meu pis com si fos una fortalesa. De vegades penso, que és més una presó que un habitacle amable. He llançat a les escombraries tota la roba que abans m’enorgullia. Si un cotxe para prop de la vorera, per on camino, m’esparvero de mala manera.

He passat un Nadal horrorós. Com a música he tornat a la dels meus anys infantils. Allò de: “Què li donarem al noi de la mare”, ha estat el “leitmotiv” constant de les meves festes nadalenques. Com si després voles oblidar del temps, el fet infame. Només veure el somriure del George Clooney en el conegut anunci del cafè em sobresalta. La veu de la dona sud-americana que el renya dient- li: que fas? Em sembla com si fos una acusació a mi mateixa.

 

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

AUTOESTOP II

Miro fixament la carretera per saber quan falta per arribar. El meu cor batega alegre quan veu els llums de neó refulgents en la nit. Però, de sobte, gira el cotxe, i accelera. El carrer està molt fosc i els llums queden enrere.  Enrabiada em giro. El meu cor comença a bategar fortament. Però ara, d’angúnia i de por.

La cara amable ha desaparegut. La seva cara mostra unes grans ulleres. Ei els ulls enfonsats llencen guspires incandescents. La seva pell és grisosa. Vella i arrugada com la d’un cadàver. No hi ha cap expressió amable en la seva boca, que mostra un rictus cruel. Crido, demanant que pari. No contesta. Només escolto una respiració bronca. M’esparvero més, pel seu silenci i pel soroll que fa al respirar.

Intento obrir el cinturó de seguretat. No puc, es resisteix a les meves tibades. Desesperada intento obrir la porta. Tampoc. Sembla ben bé com si fos soldada al cotxe. Dono cops de peus dins el vehicle, però ell continua impertèrrit. Prem cada cop més l’accelerador i el cotxe va més ràpid encara.

Me’l torno a mirar per implorar que es detingui i em deixi baixar. Però la seva cara ha tornat a canviar. Ha perdut el cabells. El seu crani llueix grosses clapes fosques. Els seus ulls són petits i brillants. Com els d’una serp que em volgués hipnotitzar. La seva mirada sembla travessar el meu lleuger vestit. Admira, sense dissimular, el meu cos. Em tibo dels cabells desesperada. Ploro, somico, presa del terror més cruel i íntim. Una immensa por em surt de dintre embolcallant-me com un sudari.

De reüll observo que treu un ganivet, un gran ganivet, del compartiment de la seva porta. Les llàgrimes dels meus plors, enfosquides pel rímel, cauen fent-me més miserable. Estic totalment vençuda. No sóc res. Li llenço la bossa com si fos un escut. No vull ser una víctima més en una nit fosca. Ja perduda la ment, mig boja, faig una forta estrebada al cinturó. De la mateixa empenta s’obre la porta i caic a l’asfalt. 

Començo a córrer. Ben bé, no sé on vaig. Les herbes del camp m’assoten la cara i el cos. He perdut la jaqueta dins el cotxe. Al saltar, les mans de l’home, com garfis, m’han volgut agafar per la faldilla i, aquesta ha quedat en les seves mans. Les sabates, trencats el tacons, les hi llançat per anar més de presa. Les pedres del camí em fereixen les plantes del peus i noto que aquests sagnen. Fa molt fred i m’arrauleixo amb els meus mateixos braços.

Sense saber on vaig. La meva ment ja no pensa, perduda en l’horror de la situació. Em desplomo desmaiada, a les portes de la discoteca. Els porters  truquen la policia. Una vegada fets els primers auxilis, sóc davant del comissari.

¾     La primera vegada que he fet autoestop. Sí, senyor comissari.

¾     Aquest jovent té el cap ple de coloms. Coneix l’home.

¾     No, senyor comissari.

Treu una foto d’un calaix i em pregunta:

¾     És aquest?

¾     Sí, senyor comissari.

¾     Malament filla, jo callaria i no diria res. És molt poderós. Jo de vostè, fins i tot, canviaria de poble.

¾     Què diu, anar-me’n del poble?

¾     Miri jove, ni jo mateix m’atreviria a acusar-lo de res. Ja ho veu!

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur                                              

AUTOESTOP I

Sincerament, estic neguitosa a més no poder. Aquest vespre amb el ximple del meu xicot havíem quedat per anar a la “disco”. Sempre em ve a buscar, al pis, amb el cotxe. En acabar de ballar, ja de matinada marxem a un bar matiner per a esmorzar. Després, si la meva companya de pis és fora, aprofitem per... Crec que no us ho he d’explicar. Si sou joves, ja ho sabeu; si grans, serà un record estimulant; i si sou pares, més val no parlar-ne, perquè us pujareu per les parets.

Bé, continuem, el Pere m’ha telefonat, quan estava quasi arreglada, per dir-me que està en una reunió familiar. Per tant, no podem anar a ballar. De veritat, volia dir-li de tot. Per més inri sembla força alegre, m’ha dit que era el cava. Però de fons, he escoltat el riure, inconfusible riure de l’Amàlia, la més golfa de les nostres amigues. De seguida, m’he imaginat les seves rebolcades entre els llençols.

Així que jo vestida amb els pantis brodats, la mini, ben mini; i una brusa que quasi deixa entreveure  ... Bé, no us ho he de explicar, ja ho sabeu de sobres, i perquè ho enteneu del tot, estan força ben posats. Ah, i unes sabates de taló bastant alt. I el cabró del Pere jugant amb una altra. Brrr !!!  Quina  ràbia! A la merda tot, em poso una jaqueta, agafo la bossa i me’n vaig a la “disco”. Si lligo amb una bona peça, li faré una “peineta” al Pere. Ull per ull!!

Surto al carrer i començo a caminar tota ben decidida. Al cap de sis cantonades, m’adono que la discoteca és molt lluny. A més, estic en un descampat fosc i força mancat de fanals. Ja està, la solució: fer autoestop.

Pel soroll i la llum noto que s’apropa un cotxe. La meva mà fa el conegut signe internacional. Un cotxe, de bon veure i molt nou, es para pocs metres davant meu. Faig una corredissa i miro per la baixada finestra. Jo mateixa m’he fet el propòsit que segons qui fos no pujaria. No vull mals rotlles. Però al mirar veig la seva sotana i una cara somrient que em mira.

¾     Què vols filla? - Em pregunta amb veu amable i sincera.

¾     Em podria portar a la “disco”, mossèn?

¾     Ai! El jovent quines hores teniu per a sortir.

¾     Mossèn! Són les hores que obren les discoteques per anar a ballar.

¾     Si només fos per ballar. Però la beguda, la droga, el sexe ... Us porten a la perdició.

Sincerament tanta beateria m’estava carregant. Cansada del sermó el vaig interrompre i vaig dir-li:

¾     Em pot portar, o busco un altre cotxe?

¾     Va filla, puja que t’aproparé. Jo vaig més enllà.

M’he assegut al seu costat en el seient de davant. Un capellà com un altre. No és pas lleig. El seu somriure és beatífic. Hem recorregut dues cantonades, quan de sobte para el cotxe. Me’l miro sorpresa i veig que es treu la sotana. Vesteix com qualsevol dels altres xicots que van a ballar. Al veure la meva cara de sorpresa, em diu:

¾     Sota la sotana, no anem pas nus. Què et pensaves.

¾     Clar!- he respost tímidament. La seva forma de parlar també ha canviat. No és tan amable, ni tan dolça. És exactament, com la dels altres nois quan volen lligar-se alguna mossa.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur                                                 

BOIRA MATINAL

Bromes que amaguen el paisatge.

Que dissimulen de matinada,

la veritable realitat de les coses

Com bromes al cor que ens protegeixen

de la nostra pròpia realitat, dia a dia.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

L’OSSET PIP

L’osset Pip està trist en un dia solejat de primavera. Les flors en el prat proper comencen a obrir els seus pètals. La neu només brilla a dalt del cims de les muntanyes. La grandma se’l mira i rient de les llàgrimes del seu nét li pregunta:

¾     Que et passà Pip? Per què plores?

¾     Grandmà, fa un dia molt bonic i jo voldria córrer amb bicicleta pel prat.

¾     Que dius Pip, un os en bicicleta ni que fos en un circ. Aquí a la naturalesa això no és fa.

¾     Però a mi m’agradaria córrer en una bicicleta petita. Per fa!

¾     Jo ho consultaré amb els teus pares. Ara a dormir.

El Pip en llevar-se mira al seu voltant i veu meravellat una bicicleta d’una roda. Sí, de les de circ dels equilibristes. Surt de l’habitació corrent i donant de passada un petó a la grandma.

Al cap d’una estona, un osset brut, amb el nas xafat i els genolls pelats entra, tira la bicicleta a un racó i se’n va plorant al quarto.

¾     Què t’ha passat nen?- pregunta la grandma.

¾     Que jo volia una bicicleta petita de dues rodes. Aquesta no em va bé. Em caic una i altra vegada. – respon ploriquejant.

Amb cara de llàstima la àvia diu.

¾     Parlaré amb els pares.

L’àvia va fer el possible per convèncer al pare ós però aquest si negà dient que això no era adequat per un ós lliure.

El Pip empipat va marxar tancant la porta de cop. Va marxar a la ciutat i ara treballa en un circ fent malabarismes en una bicicleta. Però recorda entremig de plors la casa del bosc, els consells de l’àvia, i també però amb grans plors, la llibertat de viure a la naturalesa.

No tot el que desitgem al posseir-lo ens dóna la felicitat.

Miquel Pujol Mur

CONSELLS

Quan era jove, rebia consells de tothom. Pare, mare, tiets, professors, tots, tots, em donaven consells. Jo, obedient, els acceptava. Molts eren recomanacions per viure el millor possible.

Anys després, ja amb certa experiència de la vida, vaig començar a donar-ne als fills, als companys més joves i a la gent jove que voltava el meu entorn.

Ara ja vell, quan he acumulat tantes coses a la meva memòria. Ara quan estic immers i ple de sapiència aconselladora, ara en contesten: Això és cosa antiga, està molt retardat.

Aleshores, què puc pensar? Que he perdut el temps tots aquests anys i els meus consells són tan vells com jo.

Tempus fugit! Tot canvia a la vida.

Miquel Pujol Mur

PEDRAFORCA EMBOIRAT

Com bon català, no li manca la barretina

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau