Han passat sis anys des d’aquell fet
que va marcar la meva vida. He de dir sincerament que no he trobat la pau. He
recosit a trossos la meva vida. Però
sempre envoltada per una boira interior que emmascara els meus records.
Una anècdota és que uns dies després
dels fets que em van convertir en una assassina, vaig trobar un bitllet de
cinc-cents euros a la bústia de casa. Una agradable sorpresa que anava en un
sobre, sense adreça i, amb una targeta que deia “Gràcies” i per signatura una
“C”. Vaig comprendre perfectament qui l’enviava. Un comissari de policia que
sabia qui era i què havia fet. Però, com abans amb la identitat del violador,
preferia no saber-ho. Una gratificació? Tal vegada, un premi per matar un ésser
viu, malgrat fos maligne? Tan barata és la vida d’una persona? O era al mateix
temps una senyal que em recomanava no tornar-ho a fer? Aleshores la part
positiva i la negativa que hi ha dins la ment humana va començar a sospesar que
havia de fer. Una i l'altra em deien:
¾
Mira
que bé, gaudeix-los. Fes un viatge. Compra't roba. Emborratxa't per esborrar
males idees.
¾
No,
no ho facis. Tot crim té la seva penitència. No pots fer disbauxes amb uns
diners guanyats amb sang.
¾
Però
que n'ets, de babau. Aquell individu no es mereixia res més. Pitjor ho hauria d’haver
passat. Una mort lenta, cruel, amb tot el sadisme possible, no hauria reparat
tot el mal que havia fet.
¾
Sí,
però no pel nostre compte. Un tribunal l’hauria d’haver jutjat i condemnat a
presó.
¾
Jo!
Jo! Que n’ets d’innocent! Sí, t’ho dic a tu, part positiva. Què? Uns anyets de
presó, pocs, ja que tenia força influències. Després a reprendre la seva
bogeria. Tornar a fer el mateix terroritzant altres noies. Potser, fins i
tot, encara ens perseguiria per venjar-se. Va ser el millor el que vam fer.
¾
El
millor? Embrutar-se les mans de sang i tenir la buidor dins el cor? No ves que interiorment no sentim res.
Finalment, vaig donar el diners a una
associació per la infància del tercer món. Llavors sí, que em vaig notar
alleugerida.
Bé després d’aquesta picabaralla
interior he de dir que vaig prendre de nou el meus estudis i vaig acabar Medicina. Ara treballo de metgessa en una ciutat amb port marítim. Port, no té
res a veure amb costa, platja i mar. Son coses completament diferents. El barri
és un d’aquests barris vells i antics on ha anat a parar totes les persones
desplaçades de la ciutat. Quanta misèria i quanta ignorància.
Escoltar les meves malaltes, fa
que m’aixequi de la cadira i em posi nerviosa. Quants maltractaments a les dones.
Quants borratxos, drogoaddictes o simplement homes rancorosos, per no
guanyar-se la vida, peguen les seves parelles per qualsevol minúcia. De
vegades voldria agafar la navalla d’aquell dia i tornar-me una venjadora, però
em continc. No puc ser el que no vull ser.
Em una d’aquestes nits de bogeria
hospitalària vaig tenir una relació amb un home, portalliteres. Em vaig sentir
malament. Segurament no havia de ser com va ser. Malgrat tot, no és cap mala
persona. Tal vegada jo no estava preparada, després de tants anys allunyada
dels homes i de tot sentit carnal. Nervis i desesperança. El veure que no
podies curar la gent per manca de mitjans, no eren el millor llit per a qualsevol
relació.
Ves per on, d’aquell moment tan simple vaig quedar embarassada. He tingut un fill, un nen. Una petita carn
rosada que em somriu i demana la meva atenció.
No li fallaré. Penso educar-lo com a
persona responsable i amant de tothom. Malgrat que la nostra relació va ser
fortuïta l’home, el portalliteres, m’ha demostrat ser una persona com cal. Sense cap
lligam, per ara, m’ajuda a
pujar aquesta petita mostra d’un
futur home com cal.
Enmig de la tempesta en moltes
ocasions traspua l’escletxa de llum d’un raig de sol.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada