Sento una esgarrifança i penso: quin
dia de fred. Malgrat la meva sensació, el sol lluu a l’exterior. La
temperatura dins de la biblioteca és càlida. Però no ho puc evitar. Són massa
punyents els fets d’aquella primera vegada que vaig fer autoestop. El refrany: "qui dia passa, any empeny"; és mentida. La meva ment no pot oblidar el succeït
aquell fatídic capvespre.
Han passat dos anys. Amb dolor vaig
deixar el meu pis. Vaig acomiadar-me dels pares i seguint el consell del
comissari vaig canviar de residència. Ara visc en un bonic poble de muntanya.
Malgrat la seva bellesa, la seva verdor i l’amabilitat de la gent, no puc
oblidar les matinades de la platja. Sortir a banyar-me quan el sol començà a eixir
a l’horitzó, i tot és pau i calma. Notar
les carícies de les ones a la meva pell, i nedar com una sirena, sense rumb.
Sentir esmunyir-se l’aigua entre les meves mans. Veure la daurada sorra que
s’estén al llarg de la costa. Buscar una petita cala, on completament nua tenir com amant l’aigua que m’acarona tot el cos amb la seva calidesa. Veure
els peixos que eren els companys de la meva solitud. Perseguir-los en les seves
cabrioles. Tot això, ha quedat enrere, perdut, pels mals instints d’un malvat
assassí i violador.
Vaig abandonar tot el que era la
meva vida, buscant pau en un lloc nou. Pau, estranya paraula al ser pronunciada
per mi. No, no he trobat cap pau. Un estrany animal, potser una serp o una
rata, em corrou per dintre i no em deixa dormir. Em rebolco pel llit de
llençols suats. Torno a recordar una i mil vegades els fets. Mossego amb ràbia
els coixins i em dono cops, com si fos culpable de la malifeta. He perdut, sí,
sobtadament he perdut la joventut. Ja no sóc la noia alegre i eixerida, potser
una mica boja, que vivia en un món feliç. Del Pere, el meu xicot, no vull
parlar-ne. No era el que jo volia. He comprès ara que qualsevol faldilla el
movia a trair el nostre acord. Queda-te'l, Amàlia, i que et faci profit.
Segurament quan conegui una altra noia, també voldrà trobar un nou amor. Una
nova prova de la seva homenia. És, el que menys considero, de tot el que he
perdut.
Tothom em diu que sóc afortunada. No
sé de què? He trobat treball, els meus estudis de medicina; en faltava poc per
aprovar la carrera han estat la part del currículum que m’ha obert la porta de
la biblioteca, com ajudant. Una més, que posa llibres, ordena prestatges i amb
un somriure amable, atent a qui em
demana alguna informació. Què diferent dels meus somnis juvenils.
Vesteixo quasi com una monja. Dels
xicots, fujo constantment per més amable que sigui el seu somriure i el seu tarannà. Em refugio en el meu pis
com si fos una fortalesa. De vegades penso, que és més una presó que un
habitacle amable. He llançat a les escombraries tota la roba que abans
m’enorgullia. Si un cotxe para prop de la vorera, per on camino, m’esparvero de
mala manera.
He passat un Nadal horrorós. Com a
música he tornat a la dels meus anys infantils. Allò de: “Què li donarem al noi
de la mare”, ha estat el “leitmotiv” constant de les meves festes nadalenques.
Com si després voles oblidar del temps, el fet infame. Només veure el somriure
del George Clooney en el conegut anunci del cafè em sobresalta. La veu de la
dona sud-americana que el renya dient- li: que fas? Em sembla com si fos una acusació a mi mateixa.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada