L’osset Pip està trist en un dia
solejat de primavera. Les flors en el prat proper comencen a obrir els seus
pètals. La neu només brilla a dalt del cims de les muntanyes. La grandma se’l
mira i rient de les llàgrimes del seu nét li pregunta:
¾
Que
et passà Pip? Per què plores?
¾
Grandmà,
fa un dia molt bonic i jo voldria córrer amb bicicleta pel prat.
¾
Que
dius Pip, un os en bicicleta ni que fos en un circ. Aquí a la naturalesa això
no és fa.
¾
Però
a mi m’agradaria córrer en una bicicleta petita. Per fa!
¾
Jo
ho consultaré amb els teus pares. Ara a dormir.
El Pip en llevar-se mira al seu
voltant i veu meravellat una bicicleta d’una roda. Sí, de les de circ dels
equilibristes. Surt de l’habitació corrent i donant de passada un petó a la
grandma.
Al cap d’una estona, un osset brut,
amb el nas xafat i els genolls pelats entra, tira la bicicleta a un racó i se’n
va plorant al quarto.
¾
Què
t’ha passat nen?- pregunta la grandma.
¾
Que
jo volia una bicicleta petita de dues rodes. Aquesta no em va bé. Em caic una i
altra vegada. – respon ploriquejant.
Amb cara de llàstima la àvia diu.
¾
Parlaré
amb els pares.
L’àvia va fer el possible per convèncer
al pare ós però aquest si negà dient que això no era adequat per un ós lliure.
El Pip empipat va marxar tancant la
porta de cop. Va marxar a la ciutat i ara treballa en un circ fent malabarismes
en una bicicleta. Però recorda entremig de plors la casa del bosc, els consells
de l’àvia, i també però amb grans plors, la llibertat de viure a la naturalesa.
No tot el que desitgem al posseir-lo
ens dóna la felicitat.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada