AUTOESTOP II

Miro fixament la carretera per saber quan falta per arribar. El meu cor batega alegre quan veu els llums de neó refulgents en la nit. Però, de sobte, gira el cotxe, i accelera. El carrer està molt fosc i els llums queden enrere.  Enrabiada em giro. El meu cor comença a bategar fortament. Però ara, d’angúnia i de por.

La cara amable ha desaparegut. La seva cara mostra unes grans ulleres. Ei els ulls enfonsats llencen guspires incandescents. La seva pell és grisosa. Vella i arrugada com la d’un cadàver. No hi ha cap expressió amable en la seva boca, que mostra un rictus cruel. Crido, demanant que pari. No contesta. Només escolto una respiració bronca. M’esparvero més, pel seu silenci i pel soroll que fa al respirar.

Intento obrir el cinturó de seguretat. No puc, es resisteix a les meves tibades. Desesperada intento obrir la porta. Tampoc. Sembla ben bé com si fos soldada al cotxe. Dono cops de peus dins el vehicle, però ell continua impertèrrit. Prem cada cop més l’accelerador i el cotxe va més ràpid encara.

Me’l torno a mirar per implorar que es detingui i em deixi baixar. Però la seva cara ha tornat a canviar. Ha perdut el cabells. El seu crani llueix grosses clapes fosques. Els seus ulls són petits i brillants. Com els d’una serp que em volgués hipnotitzar. La seva mirada sembla travessar el meu lleuger vestit. Admira, sense dissimular, el meu cos. Em tibo dels cabells desesperada. Ploro, somico, presa del terror més cruel i íntim. Una immensa por em surt de dintre embolcallant-me com un sudari.

De reüll observo que treu un ganivet, un gran ganivet, del compartiment de la seva porta. Les llàgrimes dels meus plors, enfosquides pel rímel, cauen fent-me més miserable. Estic totalment vençuda. No sóc res. Li llenço la bossa com si fos un escut. No vull ser una víctima més en una nit fosca. Ja perduda la ment, mig boja, faig una forta estrebada al cinturó. De la mateixa empenta s’obre la porta i caic a l’asfalt. 

Començo a córrer. Ben bé, no sé on vaig. Les herbes del camp m’assoten la cara i el cos. He perdut la jaqueta dins el cotxe. Al saltar, les mans de l’home, com garfis, m’han volgut agafar per la faldilla i, aquesta ha quedat en les seves mans. Les sabates, trencats el tacons, les hi llançat per anar més de presa. Les pedres del camí em fereixen les plantes del peus i noto que aquests sagnen. Fa molt fred i m’arrauleixo amb els meus mateixos braços.

Sense saber on vaig. La meva ment ja no pensa, perduda en l’horror de la situació. Em desplomo desmaiada, a les portes de la discoteca. Els porters  truquen la policia. Una vegada fets els primers auxilis, sóc davant del comissari.

¾     La primera vegada que he fet autoestop. Sí, senyor comissari.

¾     Aquest jovent té el cap ple de coloms. Coneix l’home.

¾     No, senyor comissari.

Treu una foto d’un calaix i em pregunta:

¾     És aquest?

¾     Sí, senyor comissari.

¾     Malament filla, jo callaria i no diria res. És molt poderós. Jo de vostè, fins i tot, canviaria de poble.

¾     Què diu, anar-me’n del poble?

¾     Miri jove, ni jo mateix m’atreviria a acusar-lo de res. Ja ho veu!

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur