LA PAQUITA I

La Paquita està molt nerviosa. Asseguda a l’escala de l’hotel espera impacient notícies del rescat del seus fills i nets.

A primera hora del matí el temps era solejat i el sol lluïa per tot els racons de Vielha. Junts havien esmorzat tranquil·lament, i abundosament, tota la família.

La Paquita, l’àvia acostumada a les penúries de la seva joventut deia que quasi era un pecat menjar tant, quan a altres persones els hi mancava. Però la vida és així.

¾     Aprofitem l’avui i demà ja en parlarem. – ha contestat el seu fill Arnau.- Mare, això és d’aquesta manera i per molt que nosaltres fem, no ho solucionarem.

¾     Si els meus pares ho veiessin, s’esparverarien. Tant de tot!

¾     Mare, que els avis no sé quants anys fa que són morts. Els recordo de petit i estaven ben grassonets. No devien de menjar tan malament!

¾     Ui! Els darrers anys, si que es van engreixar un xic. Però de ben joves, als cinc o set anys, amb un tros de pa i una mica d’aigua i a pencar, pasturant bens o vaques. No com els d’ara, que de ben ganàpies encara demanen diners al pares.

¾     Eren altres temps. Ara no en parli, que baixen el nens. Ja li han escoltat massa vegades.

Han baixat el nets, la Clàudia i el Roger, poc després la nora, l’Aurèlia.  La jove vol anar a fer una volta en cotxe. Però els dos germans volen caminar per la muntanya. A la ciutat no se’n veuen de tan altes,

¾     Això és el Pirineu! - Exclama el Roger.- Per donar voltes en cotxe més valia haver-nos quedat a casa, a Barcelona.

¾     Sí, papa! Vull veure els prats i les vaques. Les muntanyes i l’aigua. Diuen que n’hi ha a dojo - col·labora la Clàudia.

Finalment fent cas dels arguments dels joves han decidit anar a conèixer els Uelhs deth Joèu a l’Artiga de Lin.

¾     Que són aquests noms tan complicats? - he exclamat l’àvia Paquita.

¾     Miri iaia, és en aranès.- Li contesta l’Arnau que és una mica més pacient amb les sortides de l’àvia.- Miri, li llegeixo: és una cascada espectacular i un fenomen excepcional, ja que són les aigües de la glacera de l’Aneto que desapareixen en el Forat d’Aigualluts, a la vall de Benasc, i reapareixen a prop de l’Artiga de Lin, a la Val d’Aran, després de recórrer més de quatre quilòmetres subterranis.

¾     Ui! Ui! Quanta cosa, i més amunt de la muntanya. Serà molt cansada aquesta sortida.

¾     Ai! Com és la iaia! Pujarem amb un trenet, quasi fins dalt. Si no vol fer el darrer tros pot quedar-se a una esplanada molt gran que hi ha.

¾     Sí, amb les vaques.

¾     Apa! Ja ha sortit la dona que deia que els seus pares de petits tenien cura de les vaques i els bens. – s’exclama el fill.

¾     No, no, jo em quedo a l’hotel, que ja sóc grandeta. Qui no vol pols no vagi a l’era.

Continuarà ...

  

Miquel Pujol Mur