DE QUI ÉS AQUEST JERSEI A RATLLES II

Em feia mal d’ulls veure’l llençat sota el llit i vaig ajupir-me per agafar-lo. Ondia!  Aquesta talla no correspon al cos de la meva filla, és el doble de gran i molt llarga. Tampoc recordo cap amiga seva tan enorme i alta. Ja descentrat del tot, l’oloro. Cordons! L’olor no té cap aroma femení. Això, olora a colònia de mascle.

La meva imaginació comença a treballar i treballar. Imagino a la nina dels meus ulls fornicant amb un homenot. Tanmateix, com si el goril·la de Congo se n’apoderes i la tractes com una nina de drap. La meva Laia amb un home. Horrorós! Bestial! Impossible!

En el punt més alt del paroxisme truco a la meva dona i li explico:

¾     Carla, la Laia surt amb un noi! I pugem a l’habitació! Tu ho sabies?

¾     Home Carles! No ho sabia, no! Però, t’estranya? Pensa que el jovent ara va molt avançat. Ja saben com fer-ho.

¾     Però la nena, pobre nena, si només té setze anys. És una criatura.

Aleshores, amb una veu força eixuta, m’ha donat una contesta que m’ha deixat com una pell de plàtan trepitjada i xafada repetidament.

¾     Quasi disset! Te’n recordes que jo tenia la mateixa edat quan vaig ser mare. Per què no m’ho deies llavors. No ho pensaves d’aquesta forma. Més aviat, insisties, i insisties. Volies fer-ho contínuament. Ai, homenot Carles, com canvien les coses segons des on les mires.- i va penjar-me el telèfon.

Assegut al sofà, ja no vaig ni demanar la pizza. No vaig veure el partit de futbol. Enlloc de la fresca cervesa regalimant escuma, em vaig beure un got gros de whisky, sense gel. Va ser pitjor el remei que la malaltia. En la pantalla, per cert apagada, del televisor només veia la meva filla en mil posicions. Després a un faune que la perseguia o, a vegades era un goril·la o, un ara que s’ha posat de moda, un vampir. També la veia, amb una panxa immensa que es feia grossa i grossa, fins que rebentava i omplia la sala d’aigua i entremig sortia una espècie de granota que em deia: Hola avi! Horrorós! Esquizofrènic! Paranoic!

Ho he vist clarament, ha sortit a la meva dona. Que puc fer jo, ara. En un moment els efluvis del whisky m’han pujat definitivament al cap. Ho he tingut ben clar, espiaré a la meva filla i quan vegi que puja amb un xicot a l’habitació, esperaré una estona i quan comenci a escoltar aquells sorolls dels petons, alguna rialleta joiosa, abans que arribi el so rítmic del llit, pujaré, entraré i els hi diré senzillament:

¾     Us he portat un profilàctic perquè hi ha que prendre precaucions. En aquesta casa de matrimoni, abans d’hora, ja n’ha hagut un.

Després de deixar damunt la tauleta una caixa sencera de preservatius m’aniré a tirar al riu o, a pescar. Segons en vingui pel cap.

Miquel Pujol Mur

DE QUI ÉS AQUEST JERSEI A RATLLES I

Les històries totes tenen un principi i un final. Per tant, jo abans de tot us vull explicar com és la meva família. Som tres. La Carla, la meva esposa, la meva filla Laia, i jo, el Carles. Us diré que la meva dona i jo són bastant joves, tenim respectivament trenta-sis i trenta-tres anys i la nostra filla ja en té setze. L’explicació és prou evident, van repicar les campanes abans de la boda. Però com érem dues persones que s’estimaven molt vam perseverar, malgrat la joventut, i tot un munt de males cares familiars. Ens van mantenir ferms en el nostre propòsit, van casar-nos i hem estat força feliços. Els nostres respectius pares embadalits amb la nena, ens van recolzar al màxim. Van acabar els estudis i hem estat una família, jo diria, que exemplar. Com a nota negativa, he de dir que a causa del difícil part no hem pogut tenir més fills.

Després de tot aquest preàmbul, que he cregut necessari, torno a la història. He arribat a casa de treballar. Sabia que estaria sol. La Carla aquest vespre sortia a celebrar el futur segon casament d’una amiga. Ai! El divorcis. La Laia havia de preparar un examen a la biblioteca amb uns  companys de classe.

Em feia mandra preparar–me el sopar i vaig decidir demanar una pizza. Però, redimonis! on és el telèfon sense fils de casa.  He provat de trobar-lo al menjador. No, no hi és! A la saleta, entremig dels coixins del sofà, tampoc!  Cada cop més emprenyat, m’he dit, en aquesta casa no hi ha ordre ni concert. Ja desesperat  m’he assegut en una cadira i he començat a recapitular. A veure? Ahir al vespre, la darrera persona que va telefonar va ser una amiga de la meva filla. Nosaltres, veiem el televisor. Aleshores, la Laia el va agafar i va marxar a la seva habitació. Tate! Ja sé on és el maleït telèfon.

Normalment, tant la meva dona, com jo, respectem els dominis de la nostra filla. Però aquesta vegada engrescat pel desig de menjar una pizza quatre estacions, veient tranquil·lament el partit de futbol i bevent una freda cervesa em vaig atrevir a entrar a la seva habitació. Coi! A més, la culpa era seva per haver-se deixat el telèfon a dins.

El vaig veure de seguida, era al costat de l’ordinador. Però, una vegada dins el reialme filial vaig cometre el sacrilegi de mirar. He d’admetre que la meva filla és força ordenada. Tot està ben posat i cada cosa al seu lloc. Sempre he admirat tan seny en una persona tan jove. Reconec que jo, a la seva edat era un sapastre, un pengim-penjam, tot era un caos al meu voltant. En això, ha sortit a la meva estimada Carla. Però, ostres! com és possible: De qui és aquest jersei de ratlles de sota el llit.

No l’he vist que el portes mai. És estrany! Fins ara, quan comprava una cosa nova ens l’ensenyava.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

NEU I REFUGI

Aquest matí m’he llevat a trenc d’alba per sortir a respirar a tot pulmó l’aire fresc de la matinada. Aquest nit, freda nit, he escoltat el remor d’un plugim que queia damunt la teulada i els costats de la casa. M’imaginava trobar un paisatge net i verd, malgrat que la terra fos mullada de la pluja. La meva sorpresa ha estat veure tots el voltants coberts per la blancor de la neu.

Sorprès  he tornat  a dins a buscar la motxilla, després he recordat que ahir la vaig deixar al respatller d’una de les cadires de la cuina per què el calor de la llar eixugues d’humitat presa pel teixit durant la caminada.

Ja abrigat i ben calçat, he trobat un bastó de corba empunyadura i punta de ferro, aleshores ben equipat he sortit altre cop a la intempèrie.

He furgat amb el bastó la neu i m’ha sorprès que s’enfonsés més de trenta centímetres. Això és més del que em pensava! He alçat els ulls al cel i m’he adonat que núvols foscos tapàvem la claror del sol em l’horitzó.

El cotxe l’havia deixat a set quilometres del refugi, però en les condiciones del camí nevat, malgrat fes un gran esforç, per arribar-hi no ho aconseguiria.

El meu cotxe és simplement un petit utilitari. La neu no és el seu millor lloc per circular. M’he dit esperaré auxili. Quan feia una llarga estona he telefonat al servei d’assistència. La veu de circumstàncies d’una senyoreta m’ha dit:

¾     Prenc nota, refugi de l’Aligot, sol. Prengui-s’ho en calma. N’hi ha trenta-sis abans que vostè.

Aleshores que puc fer jo. Doncs el que em deia la senyoreta telefonista. Llavors amb ànim indicatiu de la meva protesta he fet un ninot de neu. No sé per què ho he fet, aviat queia més neu i el ninot s’ha convertir en una deforme bola de blanc color.

Amb els peus mullats he tornat al refugi per escalfar-me prop de la llar de foc. Per més inri la senyoreta m’ha telefonat per advertir-me que encara trigarien molt més. Millor dit que no sabia quan em podrien socórrer.

Molest he cercat la motxilla per buscar en el seu interior el menjar que porto. Tal vegada faré un àpat. Però pensant que em quedin queviures per si cas el salvament s’allarga encara més.

Ja ho deia l’avi: Tranquil·litat i bons aliments. Sí, bons aliments però poca poc i procura estalviar... per si els de salvament triguen massa.

Miquel Pujol Mur

PANTÀ DE TAVASCAN. LLADORRE. PALLARS SOBIRÀ

A l’entrada de la població de Tavascan ens donava la benvinguda aquesta antiga turbina, que va iniciar l’aprofitament de l’aigua com a productora d’electricitat, provinent del Noguera Pallaresa.

Juntament amb el pantà de Graus formen el complex hidràulic de l'alt Cardós. El funcionament d'aquest està totalment automatitzat i teledirigit des de la central de comandament  a Lleida, des d'on s'obren i tanquen les vàlvules i comportes, per regular l'aigua que farà moure les corresponents turbines. A les centrals no hi ha cap operari de forma permanent.

Durant anys a complet la seva feina fins la modernització que li ha permès el descans  i mostrar-se com història del passat.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LES ARRACADES I LES FLORS

La Lluïsa dubte un moment. Es treu les arracades i les deixa caure en les mans de la seva amiga.

¾     Per què en donés les teves arracades. - pregunta la Isabel.

¾     No les vull. Simplement són un mal record d’un mal home.

¾     Del teu home?

¾     Sí! Tu no el vas conèixer

¾ Com volies que el conegués. Vosaltres vivíeu a Andorra. Jo poques vegades m’he mogut de Manresa.

¾     Però tu viatges molt. Últimament pugues molt a La Seu.

¾     Tens raó! Vaig a veure la meva cosina a la residència i me’n torno a casa.

¾     Veus com coneixes aquelles terres i ...

En aquest moment sona el timbre de la porta. La Isabel s’aixeca i diu a la Lluïsa:

¾     Segurament és el carter. Calla després t’explicaré una de bona.

Obre la porta i exclama sorpresa

¾     Oh! De qui és?

¾     Vostè sabrà senyora. Jo només faig entregues.

¾     Esperi li donaré una propina.- Busca en un calaix, treu cinc € i li dona.

¾     Gràcies senyora.

¾     No! Senyoreta!

¾     De totes formes, gràcies, és una bona propina. Un € hagués estat una almoina. Gràcies, gràcies, senyoreta.

Poc després entra la Isabel en el menjador portant un enorme ram de flors vermelles.

¾     Què maques!- diu la Lluïsa.

¾     T’ho explico. Durant la visita a la meva cosina em va presentar un senyor molt educat. Més bon jan! I molt culte! No entendre mai, quan em va dir que la seva esposa el va deixar. Haurà de ser una  ignorant i desgraciada!

La Lluïsa No pot contenir-se. Treu de la bossa de mà una fotografia i li ensenya a la amiga.

¾     És aquest?

¾     Sí! El coneixes

¾     El meu ex-marit. Ja saps d’on venen les arracades.

De vegades allò que un no vol, altres ho aprofiten. Qui sap si sempre hi ha possibilitat de canvi en la persona humana.

Miquel Pujol Mur

EMBOLICA QUE FA FORT

Ja m’ho deia sempre la mare. “Embolica que fa fort”. Jo com bon fill, i a més era un noi força obedient, vaig agafar aquestes paraules com a premissa de la meva vida. A col·legi ja vaig iniciar la meva singladura.

Vaig serrar les potes de la cadira de la professora, que em queia més malament. Quin terrabastall més gran va fer  en asseure’s. Com jo, a més, havia lligat amb una corda entre la cadira i la pissarra, aquesta també li va caure al damunt.

El director em volia expulsar, però no sé quin missatge celestial li va arribar i ho va deixa estar. La meva mare ha sabut utilitzar sempre força bé les seves coneixences.

Aleshores ja tenia uns dotze anys i ja estava fastiguejat del col·legi. Per tant, vaig iniciar la meva croada particular vers el director. Un petard d’aquells més grossos, o potser era un coet gegant, no me’n recordo ben bé, va esclatar en el seu despatx quan rebia al supervisor regional. Ah! M’oblidava com sempre també hi era el mossèn.

Total, “embolica que fa fort”. El director va sortir del caos amb la cara negra com el carbó i demanat disculpes al supervisor. A aquest li va saltar la perruca i tenia la calba plena d’estrelletes lluminoses. I el mossèn, per què no parlar del mossèn,  va arribar a dir tantes paraulotes i disbarats que al saber-ho el bisbe, com a penitència el va enviar a les antípodes a redimir als innocents indígenes.

I jo què, us preguntareu: Van expulsar-me amb una carta de “NO” recomanació integral per tots els centre estatals. “Embolica que fa fort”. Deia la mare i vaig continuar la seva sàvia doctrina. Van succeir-me  a continuació tota una mena de fets que em van fer aprofundir en les seves paraules. Vam enviar-me a un correccional i vaig fugir-ne. Van agafar-me al cap de poc temps i, en van tornar a empresonar.

Poc temps després, em van fotre fora perquè vaig robar la roba dels meus opressors vigilants. La foguera enmig del pati va ser incommensurable, el foc arribava fins el setè pis. Fins el director va haver de sortir en calçotets.  

Més endavant, seguint el meu entortolligat destí vaig anar a raure a la presó. Vaig ser un afortunat, ja que seguint les encertades paraules de la meva mare. “embolica que va fort”, vaig armar un merder impressionant entre presoners i carcellers. La qüestió va acabar en un motí. Més foc, més bufetades, però jo vaig saber evitar tot el sarau i disfressat de guàrdia vaig escapolir-me de la presó, i poc dies després del país.

En les diferents nacions on he viscut no he pas oblidat les ensenyances maternes. “Embolica que fa fort”

Han passat els anys, ara visc en una illa paradisíaca carregat de calers prenent els sol en una platja meva, i privada. Com sempre, amb el meu soci el mossèn de les males paraules, barrejats en tots els afers bruts d’aquest Edèn.

Sempre, sempre, sempre, tinc gravades a la ment les santes paraules de la meva estimada mare.

Miquel Pujol Mur

DOLMEN DE LA PERA. PINÓS. SOLSONÈS

El dolmen o galeria catalana és un megàlit format per una gran cambra funerària de planta rectangular orientada d'est a oest, de 490 cm de llarg per 180 cm d'ample i 135 cm d'alçada. Les seves parets són fetes amb grans lloses de gres i és envoltat per un túmul format de blocs de gres si argila amb una forma ovalada sense delimitació clara.

És del període neolític final - calcolític (3000 - 2200 anys abans de la nostra era).

Trobo dues dades d’excavació una de 1970 i una altra de 1984 per l’equip de l’arqueòleg Josep Castany. D’entre els materials d’aixovar funerari en destaquem fragments pertanyents a vasos d’estil campaniforme, una anella de coure, fragments de ganivets de sílex, una peça de collaret de variscita i una altra d’ambre i un fragment de petxina perforat.

Els objectes trobats al jaciment es troben al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

NO VAIG VEURE EL BASSAL II

La nena era molt dolça i agradable, em va dir que s’avorria molt, sola sota l’aigua, sense ningú amb qui jugar. Però la mare va comentar-li suaument:

¾     Filla! Aquest és el nostre país. A dalt no sabríem viure.

Vaig jugar una estona amb ella. Mare i filla van riure amb el meus jocs. Però la granota va tornar dient-me:

¾     Va corre, que he de veure al carter.

Dient-los-hi adeu amb la mà vaig seguir a la meva guia. Poc després en un rabeig del riu vam veure els peus d’una garsa. La meva companya va trepitjar-li un dit. Em va dir que n’era el timbre. L’au va ficar el cap a dins el riu, va mirar a l’amfibi, i va sacsejar el bec, dient-li:

¾     No la teva xicota no t’ha escrit.

Vaig notar com s’enfadava, i fins i tot, renegava murmurant: ja n’haurà trobat un altre. Pèrfida! Com pot ser si jo soc el més galant, i formós granota mascle de l’estany. En fi! Què hi farem, resignació. Girant-se cap a mi va preguntar-me:

¾     Tu encara vols veure més coses? No en tens prou.

¾     Home!- vaig respondre dubitatiu, alçant les espatlles.

Al veure’m encuriosit va fer-me un gest i continuà parlant:

¾     Bé, et presentaré a la reina!

Sortint de l’aigua vaig acompanyar-lo per un caminet on una corrua de erugues es seguien les unes a les altres.

¾     Qui són?- vaig inquirir.

¾     Les futures reines!- va  contestar-me.

Vaig pensar aquesta ha begut massa i no precisament aigua. Però vam continuar fins una sala gran on havia una gran papallona asseguda en un tron amb les ales esteses. Mostrava a tothom mil i un colors i uns dibuixos excepcionals. Era esplèndida, era una meravella. Com diria un enamorat, era tot ella, una orgia de bellesa. Vaig quedar encisat davant de la seva presència. Llavors, li vaig preguntar al meu guia:

¾     I les altres erugues, per a què? Si aquesta, és la més formosa que mai he vist.

La seva resposta em va deixar sorprès:

¾     Acompanya’m mira i calla.

Vam caminar per una galeria que era com un museu ple de papallones amb les ales obertes. En el transcurs del camí els colors i la bellesa dels dibuixos s’anaven esvaint, fins que tot, finalment era només pols.  

¾     Ho comprens- Va preguntar-me la granota- la bellesa és efímera, els records es perdent, una papallona és bonica, unes hores, uns dies màxim. Per això pugen les erugues pel camí, perquè seran reines, un breu lapse de temps i després, se n’haurà de posar una altra en el seu lloc. La vida és breu, i tots, a la llarga finim. Potser els records, l’angoixa d’estimar, els amors, ens donen un instant de felicitat. Adeu, amic, viu la vida.

Vaig notar que algú em movia una mà i em deia:

¾     T’has fet mal, t’ajudo.

La vaig reconèixer de seguida era la noia de la nimfa que m’ajudava a aixecar-me. Agafats de la mà vam marxar pel camí, en direcció a una aura de sol minvant.

Miquel Pujol Mur

NO VAIG VEURE EL BASSAL I

No vaig veure el bassal. Exactament és això el que em va passar. Jo sempre he estat un obsés de la tranquil·litat i de la pausa però, aquell matí alguna estranya raó m’empenyia a caminar i caminar sense deturar-me. També he de dir-vos que no soc cap individu àgil. Qualsevol entrebanc se’m fa molt difícil de superar. Però això no té cap importància, ja que encara soc un noiet molt jove i amb força camí per endavant. Tot pot superar-se! Obsessionat per les meves dèries, ho he de tornar a dir, no vaig veure el bassal. Em preguntareu:

¾     Bé, i què? Et vas mullar les sabates o, tal vegada tacar-te els mitjons.

Doncs no, vaig patinar i vaig caure com un sac, enmig de l’aigua fangosa. A més, em vaig donar tal cop al cap, que vaig quedar mig estabornit. Ho veieu, quin bony! Ja sé la vostra resposta:

¾     Sí, noi, com un mig ou de colom. Sí! Sí! Bon cop.

Vet aquí, aleshores va començar la meva aventura. Estava estirat damunt l’aigua, quan em vaig adonar que, poc a poc, deixava d’estar tèrbola i s’aclaria per moments. Jo m’agafava el cap per suportar el dolor quan sobtadament va emergir del bassal, estany o gola, ves a saber com anomenar-lo, un ésser fantàstic. Una simpàtica granota verda de grossos ulls vermells. Va mirar-me fixament i em va preguntar:

¾     Què? Et fa mal?

Jo, sorprès que una granota em parlés, vaig moure el cap afirmativament. Mirant-me als ulls va oferir-me la seva pota i quasi com una ordre em va dir:

¾     Anem a trobar algú que et curi!

Poc després, seguint-lo, jo també em capbussava en el líquid element, i anava rere seu. Vaig veure un ésser extraordinari de cap arrodonit, cos llarg, quatre potes i una pell de color groc i negre. Preciós, quasi com un taxi barceloní. Vaig voler acaronar-lo però, la granota em va fer una estirada de la mà i em va dir:

¾     No! No! No la toquessis mai. La seva pell és verinosa. No deixaries de gratar-te durant molta estona.

Ens vam enfonsar més, i en una riba vam trobar una salamàndria. Aleshores  la granota me la va assenyalar, dient-me sota veu:

¾     És la més vella i sàvia de totes. Sabrà fer-te un pegat pel nyanyo.

Així va ser, la salamàndria va agafar fang el va pastar i, després hi va afegir unes herbes estranyes i pudentes. M’ho va posar al damunt, i a la poca estona tot el mal havia desaparegut.

¾     Què bonic és el teu país sota l’aigua.- Vaig afegir, per així afalagar a la granota amiga.

¾     Vine!- em va contestar- te n’ensenyaré un tros més.

Poc després m’indicava una bella senyora que tocava una arpa amb una nena:

¾     Mira una nimfa de les aigües i la seva filla.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

II FIRA DEL FERRO PIRINENC

Boscos de ferro- Forja viva

Alins. Vallferrera. Any 2011.  

Les velles arts.

Fortes mans baten

el rogent  ferro

damunt l’enclusa

forjant noves vides.

Mestres forjadors: ARTESTENICO. Ardea. Itàlia

Oficials forjadors: Tallers Pallars Sobirà. Sort 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FRASES, MOLTES FRASES IMPOSADES

Embolicar la troca -Enraonar més que un sac d'Anous -Fer el papallona -Fer els ulls grossos - Fer figa -No em cap a la barretina - Per quin set sous -Veureu's les orelles.

Per quins set sous no para de xerrar la Isabel. Sí, sí, d’enraonar més que un sac de nous. Ja sé que a aquesta mossa no li puc dir res- Us preguntareu per què i us ho diré en tota confiança l’estimo. Però ella no para de fer la papallona al voltant de l’Isidret.

Jo prefereixo fer els ulls grossos. No vull embolicar la troca. Sé que el camí s’ha de fer amb tranquil·litat i suaument. No vull fer cap moviment que pugui donar peu a una espantadissa. Desprès he de cercar el punt d’inflexió per mostrar-li el meu amor. Mentrestant anar segant l’herba a l’Isidret fins que faci figa.   

No em cap a la barretina  l’amor vers ell que la noia sembla que té. Si el mosso no s’acaba de veure’s les orelles de tant cap de suro com és. Jo fa temps hagués caigut al peus de la noia que em té el cor robat.

Ben pensat potser el que vol és engelosir-me. Així faci el primer pas i em declari d’una vegada.

Miquel Pujol Mur

II FIRA DEL FERRO PIRINENC

       Boscos de ferro- Forja viva

Àreu. Vallferrera. Any 2011. Forjant el temps

Mestre forjador: Valentí Martí de Cal Biel (L’Espluga de  Francolí)                            

L’autor ens representa els molts anys de la vida a la forja.

Malgrat el pas del temps.

les mans negres de carbó

picant el ferro li donen vida

creant noves i útils formes.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SABORS EXÒTICS II

La primera parada va ser la de la pega dolça i els  caramels. El simpàtic i xerraire botiguer va donar-me la primera lliçó:

¾     Mira noi! La pega dolça prové de la regalèssia. Notes l’olor? El tacte ha de ser una mica tou, massa dura vol dir que té molts dies i està seca. L’olor ja la notes, mira, quina fragància.

Mentrestant em passava la negra barreta per davant del nas. Per saber-ne el gust va donar-me’n un xic, per tastar-la. Era bona. En la mateixa botiga i amb el mateix cerimonial, vaig comprar la resta dels productes. Olor, tacte i gust les tres primícies del bons productes per a la gran cuina estrellada. Sincerament, havia en la meva boca una gran confusió, per la barreja dels diferents sabor. A la llista, vaig adonar-me que hi havia escrit un nom i una adreça, i deia: Ves a buscar el paquet. Diligent com sempre, vaig anar a recollir el paquet i, amb totes les compres, vaig tornar a la cuina.

Només arribar el gran xef va deixar la feina i em va demanar amb pressa el paquetet. En obrir-lo, vaig quedar garratibat; allò era ple de grosses formigues, escarabats i escorpins, tots ben torradets.

¾     Oh, la, la! - Va cridar, alegrement, el gran cuiner- Quina bellesa! Quina meravella! Quina aroma! El sabor del déus! - I agafant un bitxo d’aquells, se’l va cruspir. El mastegava amb delit, tanmateix com si allò fos un pastís de nata. –Tasta, Joan, tasta! Quedaràs admirat de l’elegància del gust. Tu sempre recorda l’olor, el tacte i el gust. L’essència de la bona cuina.

De cop no vaig ser capaç de contestar res. Me’l vaig mirar fixament i li vaig dir:

¾     Per menjar això, me’n vaig a cuidar vaques.

Em vaig treure el davantal i la gorra alta. Vaig saludar-lo amb un sec adéu. Però mentre pujava cap a casa vaig començar a pensar. En arribar vaig dir-li al pare.

¾     Pare, pot deixar-me en herència la casa vella, sota l’obaga? Ja sap que no té gens de terreny i mig cau a trossos. El Magí, no en farà res.

He de dir que el meu germà és una bellíssima persona i va fer immediatament un gest d’assentiment.

¾     Què hi faràs? Si només hi ha escarabats.

¾     Això mateix pare, criar escarabats i tota classe de bitxos, per vendre als restaurants de luxe.

¾     Tu estàs boig! - Em va respondre el pare- L’estança a la capital t’ha tornat ximple.

Pobre pare, si em veiés ara amb, el tot terreny nou de trinca, la casa nova al poble i un cotxe de luxe per sortir a passejar. No s’ho creuria mai. A més soc el batlle.

Miquel Pujol Mur