DE QUI ÉS AQUEST JERSEI A RATLLES I

Les històries totes tenen un principi i un final. Per tant, jo abans de tot us vull explicar com és la meva família. Som tres. La Carla, la meva esposa, la meva filla Laia, i jo, el Carles. Us diré que la meva dona i jo són bastant joves, tenim respectivament trenta-sis i trenta-tres anys i la nostra filla ja en té setze. L’explicació és prou evident, van repicar les campanes abans de la boda. Però com érem dues persones que s’estimaven molt vam perseverar, malgrat la joventut, i tot un munt de males cares familiars. Ens van mantenir ferms en el nostre propòsit, van casar-nos i hem estat força feliços. Els nostres respectius pares embadalits amb la nena, ens van recolzar al màxim. Van acabar els estudis i hem estat una família, jo diria, que exemplar. Com a nota negativa, he de dir que a causa del difícil part no hem pogut tenir més fills.

Després de tot aquest preàmbul, que he cregut necessari, torno a la història. He arribat a casa de treballar. Sabia que estaria sol. La Carla aquest vespre sortia a celebrar el futur segon casament d’una amiga. Ai! El divorcis. La Laia havia de preparar un examen a la biblioteca amb uns  companys de classe.

Em feia mandra preparar–me el sopar i vaig decidir demanar una pizza. Però, redimonis! on és el telèfon sense fils de casa.  He provat de trobar-lo al menjador. No, no hi és! A la saleta, entremig dels coixins del sofà, tampoc!  Cada cop més emprenyat, m’he dit, en aquesta casa no hi ha ordre ni concert. Ja desesperat  m’he assegut en una cadira i he començat a recapitular. A veure? Ahir al vespre, la darrera persona que va telefonar va ser una amiga de la meva filla. Nosaltres, veiem el televisor. Aleshores, la Laia el va agafar i va marxar a la seva habitació. Tate! Ja sé on és el maleït telèfon.

Normalment, tant la meva dona, com jo, respectem els dominis de la nostra filla. Però aquesta vegada engrescat pel desig de menjar una pizza quatre estacions, veient tranquil·lament el partit de futbol i bevent una freda cervesa em vaig atrevir a entrar a la seva habitació. Coi! A més, la culpa era seva per haver-se deixat el telèfon a dins.

El vaig veure de seguida, era al costat de l’ordinador. Però, una vegada dins el reialme filial vaig cometre el sacrilegi de mirar. He d’admetre que la meva filla és força ordenada. Tot està ben posat i cada cosa al seu lloc. Sempre he admirat tan seny en una persona tan jove. Reconec que jo, a la seva edat era un sapastre, un pengim-penjam, tot era un caos al meu voltant. En això, ha sortit a la meva estimada Carla. Però, ostres! com és possible: De qui és aquest jersei de ratlles de sota el llit.

No l’he vist que el portes mai. És estrany! Fins ara, quan comprava una cosa nova ens l’ensenyava.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur