¾
Filla!
Aquest és el nostre país. A dalt no sabríem viure.
Vaig
jugar una estona amb ella. Mare i filla van riure amb el meus jocs. Però la
granota va tornar dient-me:
¾
Va
corre, que he de veure al carter.
Dient-los-hi
adeu amb la mà vaig seguir a la meva guia. Poc després en un rabeig del riu vam
veure els peus d’una garsa. La meva companya va trepitjar-li un dit. Em va dir
que n’era el timbre. L’au va ficar el cap a dins el riu, va mirar a l’amfibi, i
va sacsejar el bec, dient-li:
¾
No
la teva xicota no t’ha escrit.
Vaig
notar com s’enfadava, i fins i tot, renegava murmurant: ja n’haurà trobat un
altre. Pèrfida! Com pot ser si jo soc el més galant, i formós granota mascle de
l’estany. En fi! Què hi farem, resignació. Girant-se cap a mi va preguntar-me:
¾
Tu
encara vols veure més coses? No en tens prou.
¾
Home!-
vaig respondre dubitatiu, alçant les espatlles.
Al
veure’m encuriosit va fer-me un gest i continuà parlant:
¾
Bé,
et presentaré a la reina!
Sortint
de l’aigua vaig acompanyar-lo per un caminet on una corrua de erugues es
seguien les unes a les altres.
¾
Qui
són?- vaig inquirir.
¾
Les
futures reines!- va contestar-me.
Vaig
pensar aquesta ha begut massa i no precisament aigua. Però vam continuar fins
una sala gran on havia una gran papallona asseguda en un tron amb les ales
esteses. Mostrava a tothom mil i un colors i uns dibuixos excepcionals. Era esplèndida,
era una meravella. Com diria un enamorat, era tot ella, una orgia de bellesa.
Vaig quedar encisat davant de la seva presència. Llavors, li vaig preguntar al
meu guia:
¾
I
les altres erugues, per a què? Si aquesta, és la més formosa que mai he vist.
La
seva resposta em va deixar sorprès:
¾
Acompanya’m
mira i calla.
Vam
caminar per una galeria que era com un museu ple de papallones amb les ales
obertes. En el transcurs del camí els colors i la bellesa dels dibuixos s’anaven
esvaint, fins que tot, finalment era només pols.
¾
Ho
comprens- Va preguntar-me la granota- la bellesa és efímera, els records es
perdent, una papallona és bonica, unes hores, uns dies màxim. Per això pugen
les erugues pel camí, perquè seran reines, un breu lapse de temps i després, se
n’haurà de posar una altra en el seu lloc. La vida és breu, i tots, a la llarga
finim. Potser els records, l’angoixa d’estimar, els amors, ens donen un instant
de felicitat. Adeu, amic, viu la vida.
Vaig
notar que algú em movia una mà i em deia:
¾
T’has
fet mal, t’ajudo.
La
vaig reconèixer de seguida era la noia de la nimfa que m’ajudava a aixecar-me.
Agafats de la mà vam marxar pel camí, en direcció a una aura de sol minvant.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada