¾
Per
què en donés les teves arracades. - pregunta la Isabel.
¾
No
les vull. Simplement són un mal record d’un mal home.
¾
Del
teu home?
¾
Sí!
Tu no el vas conèixer
¾ Com
volies que el conegués. Vosaltres vivíeu a Andorra. Jo poques vegades m’he
mogut de Manresa.
¾
Però
tu viatges molt. Últimament pugues molt a La Seu.
¾
Tens
raó! Vaig a veure la meva cosina a la residència i me’n torno a casa.
¾
Veus
com coneixes aquelles terres i ...
En
aquest moment sona el timbre de la porta. La Isabel s’aixeca i diu a la Lluïsa:
¾
Segurament
és el carter. Calla després t’explicaré una de bona.
Obre
la porta i exclama sorpresa
¾
Oh!
De qui és?
¾
Vostè
sabrà senyora. Jo només faig entregues.
¾
Esperi
li donaré una propina.- Busca en un calaix, treu cinc € i li dona.
¾
Gràcies
senyora.
¾
No!
Senyoreta!
¾
De
totes formes, gràcies, és una bona propina. Un € hagués estat una almoina.
Gràcies, gràcies, senyoreta.
Poc
després entra la Isabel en el menjador portant un enorme ram de flors
vermelles.
¾
Què
maques!- diu la Lluïsa.
¾
T’ho
explico. Durant la visita a la meva cosina em va presentar un senyor molt
educat. Més bon jan! I molt culte! No entendre mai, quan em va dir que la seva
esposa el va deixar. Haurà de ser una ignorant i desgraciada!
La
Lluïsa No pot contenir-se. Treu de la bossa de mà una fotografia i li ensenya a
la amiga.
¾
És
aquest?
¾
Sí!
El coneixes
¾
El
meu ex-marit. Ja saps d’on venen les arracades.
De
vegades allò que un no vol, altres ho aprofiten. Qui sap si sempre hi ha
possibilitat de canvi en la persona humana.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada