Sorprès he tornat
a dins a buscar la motxilla, després he recordat que ahir la vaig deixar
al respatller d’una de les cadires de la cuina per què el calor de la llar
eixugues d’humitat presa pel teixit durant la caminada.
Ja
abrigat i ben calçat, he trobat un bastó de corba empunyadura i punta de ferro,
aleshores ben equipat he sortit altre cop a la intempèrie.
He
furgat amb el bastó la neu i m’ha sorprès que s’enfonsés més de trenta
centímetres. Això és més del que em pensava! He alçat els ulls al cel i m’he
adonat que núvols foscos tapàvem la claror del sol em l’horitzó.
El
cotxe l’havia deixat a set quilometres del refugi, però en les condiciones del
camí nevat, malgrat fes un gran esforç, per arribar-hi no ho aconseguiria.
El
meu cotxe és simplement un petit utilitari. La neu no és el seu millor lloc per
circular. M’he dit esperaré auxili. Quan feia una llarga estona he telefonat al
servei d’assistència. La veu de circumstàncies d’una senyoreta m’ha dit:
¾
Prenc
nota, refugi de l’Aligot, sol. Prengui-s’ho en calma. N’hi ha trenta-sis abans
que vostè.
Aleshores
que puc fer jo. Doncs el que em deia la senyoreta telefonista. Llavors amb ànim
indicatiu de la meva protesta he fet un ninot de neu. No sé per què ho he fet,
aviat queia més neu i el ninot s’ha convertir en una deforme bola de blanc
color.
Amb
els peus mullats he tornat al refugi per escalfar-me prop de la llar de foc.
Per més inri la senyoreta m’ha telefonat per advertir-me que encara trigarien molt
més. Millor dit que no sabia quan em podrien socórrer.
Molest
he cercat la motxilla per buscar en el seu interior el menjar que porto. Tal
vegada faré un àpat. Però pensant que em quedin queviures per si cas el
salvament s’allarga encara més.
Ja
ho deia l’avi: Tranquil·litat i bons aliments. Sí, bons aliments però poca poc i
procura estalviar... per si els de salvament triguen massa.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada