NO VAIG VEURE EL BASSAL I

No vaig veure el bassal. Exactament és això el que em va passar. Jo sempre he estat un obsés de la tranquil·litat i de la pausa però, aquell matí alguna estranya raó m’empenyia a caminar i caminar sense deturar-me. També he de dir-vos que no soc cap individu àgil. Qualsevol entrebanc se’m fa molt difícil de superar. Però això no té cap importància, ja que encara soc un noiet molt jove i amb força camí per endavant. Tot pot superar-se! Obsessionat per les meves dèries, ho he de tornar a dir, no vaig veure el bassal. Em preguntareu:

¾     Bé, i què? Et vas mullar les sabates o, tal vegada tacar-te els mitjons.

Doncs no, vaig patinar i vaig caure com un sac, enmig de l’aigua fangosa. A més, em vaig donar tal cop al cap, que vaig quedar mig estabornit. Ho veieu, quin bony! Ja sé la vostra resposta:

¾     Sí, noi, com un mig ou de colom. Sí! Sí! Bon cop.

Vet aquí, aleshores va començar la meva aventura. Estava estirat damunt l’aigua, quan em vaig adonar que, poc a poc, deixava d’estar tèrbola i s’aclaria per moments. Jo m’agafava el cap per suportar el dolor quan sobtadament va emergir del bassal, estany o gola, ves a saber com anomenar-lo, un ésser fantàstic. Una simpàtica granota verda de grossos ulls vermells. Va mirar-me fixament i em va preguntar:

¾     Què? Et fa mal?

Jo, sorprès que una granota em parlés, vaig moure el cap afirmativament. Mirant-me als ulls va oferir-me la seva pota i quasi com una ordre em va dir:

¾     Anem a trobar algú que et curi!

Poc després, seguint-lo, jo també em capbussava en el líquid element, i anava rere seu. Vaig veure un ésser extraordinari de cap arrodonit, cos llarg, quatre potes i una pell de color groc i negre. Preciós, quasi com un taxi barceloní. Vaig voler acaronar-lo però, la granota em va fer una estirada de la mà i em va dir:

¾     No! No! No la toquessis mai. La seva pell és verinosa. No deixaries de gratar-te durant molta estona.

Ens vam enfonsar més, i en una riba vam trobar una salamàndria. Aleshores  la granota me la va assenyalar, dient-me sota veu:

¾     És la més vella i sàvia de totes. Sabrà fer-te un pegat pel nyanyo.

Així va ser, la salamàndria va agafar fang el va pastar i, després hi va afegir unes herbes estranyes i pudentes. M’ho va posar al damunt, i a la poca estona tot el mal havia desaparegut.

¾     Què bonic és el teu país sota l’aigua.- Vaig afegir, per així afalagar a la granota amiga.

¾     Vine!- em va contestar- te n’ensenyaré un tros més.

Poc després m’indicava una bella senyora que tocava una arpa amb una nena:

¾     Mira una nimfa de les aigües i la seva filla.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur