UN FOC DE CAMP AL PEDRAFORCA I

Aquestes vacances, poden ser el millor que m’ha passat en molts anys. Els meus pares, han quedat agradablement sorpresos per les meves notes, en aquest primer any d’Universitat. El meu pare, diu orgullós als seus amics:

¾    És que el Marc, és un nano idoni per estudiar. Té una intel·ligència i una memòria clarividents. Mireu quines notes! 

Més d’un se n’ha estranyat, perquè sempre l’havia escoltat queixar-se, dels meus avançaments estudiantils. Ho reconec, aquest any ha estat diferent. L’ambient era immillorable. Vaig ajuntar-me amb una colla, que ens ho passàvem de meravella. 

Anàvem tots a una, ens ajudàvem i, col·laboràvem en els estudis des del primer fins al darrer dia, per aconseguir les màximes notes. Tres noies i tres nois, empenyent-nos els uns als altres i, sense gens de mal rotllo. Finalment, vam acabar aparellant-nos. El Jordi amb la Roser i, el Xavier amb la Meritxell, aviat es van entendre. Jo, per la meva part m’agradava molt la Laia, però malgrat ballar i fer xerinola junts, no hi va haver cap contacte de caire amorós. No ens havíem allargat gaire, en la nostra relació. 

Jo crec, que no es refiava del tot, de mi. Jo, me n’hauria anat amb ella on fos. És que la Laia, és una meravella. Alta, bruna, de pell colrada i cos fimbrant, com una canya moguda per un suau vent. Sincerament, jo estava boig per ella. 

Aquest estiu, els pares, m’havien lliurat de tot treball, no fos que es trenqués el meu idil·li amb l’estudi i els llibres. S’acostava el dia de Sant Joan. La Meritxell va oferir-nos, per passar la setmana, la casa del seus pares, a prop de Saldes. Ells, aprofitaven l’ocasió per anar-se’n, a un creuer per Escandinàvia. Sabien de sobres que la seva filla i, el seu xicot rodolaven pel llit en més d’una ocasió però, no volien ser ni opressius ni controladors. Consideraven que l’edat, portava certs condicionants. Malgrat tot, el Xavier, els queia molt bé. Totes les seves  recomanacions, voltaven sobre que utilitzessin els mitjans adients, perquè no hi hagués cap  embaràs. 

Els preparatius van ser ràpids. Les parelles, volien llibertat i, jo, volia apropar-me més a la Laia, a veure si acabàvem de lligar, d’una vegada.  Viuríem, a la casa, que sempre és més acollidora que una tenda de campanya. A la nit, faríem un foc de camp i, admiraríem la muntanya més alta del Berguedà. De dia, passejaríem i coneixeríem, els indrets de la terra berguedana. Descans, poesia, exercici i camaraderia, eren les consignes per a aquests dies. 

Una vegada aposentats vam anar a comprar, queviures i begudes a les tendes dels voltants. No sé qui de nosaltres, va llegir la història de les bruixes de la muntanya enforcada i, ens va venir la pensada de fer el foc de camp de la vigília santjoanenca, disfressats de bruixes i bruixots. Vam aconseguir màscares i, remenant els armaris de les golfes, vam trobar roba fosca i vella, dels antics propietaris de la casa. 

La nit de la vigília de Sant Joan, vam encendre un gran foc a l’era del mas. Vam fer mil i una invocacions burlesques, a les bruixes i, també al dimoni. Vam beure i menjar, segurament massa beure i, algun que altre porro que va rodar, de mà en mà. Enmig de tot aquest aquelarre festiu, tot d’una, vam escoltar un soroll esgarrifós, molt a prop i, vam fer un bot damunt de les cadires, esparverats. Potser, s’ho havien pres seriosament, els nostres precs al senyor de l’infern. Un ulls lluents, ens miràvem des de la boscúria. 

El Jordi, és el menys poruc, tal vegada pel sant cavaller del seu nom, va agafar una branca encensa de la foguera i, s’hi va acostar, cridant i movent els braços. Tots esperàvem, que un llamp caigués i fulminés, el nostre temerari amic. Llavors, va tornar a repetir-se el soroll, però encara més fort i sobtat. Com si no hi haguessin estat mai, els ulls van desaparèixer del bosc. 

¾    Un ramat de porcs senglars!!!- Va cridar el Jordi, alleujat. Malgrat tot, vam notar en la seva veu un xic tremolosa la por, que havia passat. 

La Laia, va aixecar-se i, va dir que marxava una estona, a dintre. Vaig suposar, el que podia suposar, que volia escapolir-se de tot compromís. El Jordi, després de la seva audàcia i, veient que el foc ja guspirejava, va dir-nos:

¾    Sabeu què? Per avui, ja en tinc prou d’aventures. Aviat s’aclarirà i, tinc ganes de dormir. 

Menys punyetes, vaig pensar, al veure la forma com s’agafava, a la Roser.  Ella, no hi feia cap refús, s’aferrava encara amb més força al seu cavaller. Un somni de llençols, movent-se va passar per la meva ment. Però, encara no havien acabat de creuar la llinda de la porta, quan el Xavier va fer un badall exagerat i, agafant la Meritxell, de la mà, va acomiadar-se.

¾    Nosaltres, també n’estem de cansats. El dia i la nit, han estat prou aprofitats i molt fatigosos. Ja queda poc foc. Bona nit. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

JUDICI A UN MAL ÚS II

L’advocat que defèn la moció favorable al que ha succeeix durant anys, fa un moviment brusc i, com molest per les paraules del seu oponent, tira la cadira enrere i exclama ofès.

¾   Senyoria! No permeti que la serp de la calúmnia difongui paraules ofensives, mitjançant la boca de l’advocat defensor, per a la bona gent que alimenta al poble,. A qui vol culpar, senyor defensor, a l’Estat de dret, a l’església ... 

¾    Senyoria. Nosaltres, dic nosaltres perquè jo no soc més que la veu parlant, del nostre col·lectiu. Nosaltres, repeteixo només volem defensar a les dones que pateixen i, han patit aquest maltractament. 

¾    Maltractament s’atreveix a dir?- Vostè no ha llegit que si fos (hipotèticament parlant) realitat era pel millorament de la raça. Ho sabem, ben bé, que els senyors, aquest pobres amos humiliats per la seves paraules, menjaven carn i eren més forts. Els pobres pagesos només menjaven verdures, arrels i llegums. La millora de la raça, si això (hipotèticament parlant) hagués estat realitat, la humanitat encara els hauria de haver fet un monument. Un monument... 

En aquest moment, la porta de la presidència s’obre un altre cop i, entra la Greta, que sense dissimular gaire, deixa una targeta d’un hotel, davant el jutge i, li fa un somriure picaresc. 

El fiscal sorprès per la sobtada ingerència solament sap repetir la darrera paraula.

¾    Monument!- I s’asseu. L’advocat defensor s’apropa a la taula del jutge i sota veu li diu

¾    Com ho aconsegueix, vostè? Quina dona! Diners, influència, promeses, o tal vegada dret de cuixa modernitzat. Ho sap la seva dona? 

Retorna al seu lloc i recomençà altre cop.

¾    Les paraules del meu amic i, fiscal em sonen a buides. Això ara continua igual. Les guerres, totes aquestes guerres actuals, avivades per la misèria i les ordres maquiavèl·liques dels superiors fan el mateix en els pobles envaïts. Passa en Àfrica, en la guerra dels Balcans, etc ... El dret de cuixa és sagrat pels invasors. Hi ha una altra mena encoberta i dissimulada ... 

En aquest instant, el jutge dona un cop de massa, damunt la taula. Tothom calla. Aleshores mana amb veu autoritària

¾    Senyor uixer, faci retirar els membres de la consulta del jurat. Els agraeixo la seva futura discreció. Senyoreta secretària, doni’m les transcripcions i la cinta de la gravadora, tant vostè com el uixer poden retirar-se. Tot queda sota el dret i, secret de sumari. 

Quan la noia li fa entrega el jutge li clica un ull dient-li amb veu baixa.

¾    Ja et faré portar un regalet a casa seva. Gràcies. 

Quan el silenci, és total a la sala fa retirar als dos ajudants i queda sol amb el defensor i el fiscal. Els mira, baixa de la taula i, s’asseu a davant d’ells.

¾    Seieu-vos, si us plau. Companys, perquè tots són del mateix ram i, hem estudiat a la mateixa universitat. Després d’escoltar les dues parts, considero que aquest judici, comporta moltes llacunes en la seva instrucció. Per tant, el sobreseuré, per manca de proves materials i físiques. Pot marxar, senyor fiscal, busqui’s paraules més convincents en una altra ocasió. 

Quan es fora el fiscal i queden sols el dos homes, S’aixeca i donant-li un copet a l’espatlla, li diu quasi, a cau d’orella.

¾    Amic meu, vagi en compte en les seves idees. Perquè si continua pensant així, poques vegades el veure davant del tribunal. Potser, com no sigui com acusat. Amic meu, repeteixo pel seu bé, hi ha coses, en les que més val no ficar-hi el nas. 

Quan amb el capcot l’advocat defensor marxa, el jutge puja fins la taula, agafa la targeta de l’hotel i, amb un somriure de faune se la posa a la butxaca i, marxa xiulant tot alegroi. És què la Greta, és la Greta. Cordons!!! 

Miquel Pujol Mur

JUDICI A UN MAL ÚS I

 La sala és força espaiosa i, ben il·luminada. Pels dos finestrals entra, de bon matí, una gran quantitat de llum solar. Una taula gran, presideix la sala, situada a certa alçada. Davant seu, però a un nivell inferior hi ha una altra taula més petita. Uns quatre metres més lluny i separades, n’hi ha dues més, amb dues cadires cadascuna. Aquestes dues taules, tanquen l’espai central de la sala. 

A la dreta de l’entrada hi ha una tarima amb baranes i una dotzena de cadires. Enfront de la taula presidencial i, rere les dues últimes taules de l’espai central però, aïllades per unes baranes, es veuen una sèrie de files de cadires,  que acaben d’ocupar tota la sala. 

No hi ha ningú, s’obre la porta i entren quatre persones, ben vestides, que s’asseuen per parelles, a les dues taules bessones. A l’entrar s’han saludat cordialment, com a vells amics. Obren les seves voluminoses carteres i, depositen una, certament abundosa, quantitat de carpetes que distribueixen per grups damunt les taules. També depositen algun full de paper, bolígrafs i algun bloc. Ara, cadascuna de les parelles, consulta entre ells cada part del temari i, posen per ordre els documents. Són els advocats de l’acusació i de la defensa. Inquiets, miren el rellotge que culmina la paret. 

Poc després una noia (la secretària de sala) deposita un ordinador i una gravadora al seu costat. Unes sis persones, entren a la sala,  per la porta per on ha entrat la secretària i, s’asseuen a les cadires de la tarima.  

Finalment, s’obre una porta propera a la taula principal i apareix el jutge, tot seriós. En aquell moment entra, tot atabalat, un uixer que s’acosta al jutge i li fa la pertinent explicació de la seva tardança.

¾    Senyor jutge, m’han avisat, per telèfon, fa un instant, per dir-me que el responsable de sala, s’ha posat malalt. He vingut, el més aviat possible.

¾    No es preocupi, és un judici informal. Ja veu, ni públic i només sis persones al tribunal. Comenci, si us plau. Anunciï el plet. 

L’uixer pren un micròfon i, diu amb veu alta i clara:

¾    Senyores i senyors, el jutge, Jaume Corretge, presideix el tribunal i obre la sessió d’aquest judici, no és numerari, ni tampoc pot establir cap jurisprudència. Només és un acte informatiu, obert a futures consultes, si s’arriba a algun acord. El tema obert a informació és : 

DRET DE CUIXA. MITE O REALITAT 

El jutge pren la paraula i dirigint-se als advocats i als membres del mini- jurat, els hi diu.

¾    Senyors del jurat agraeixo la seva presència. Com saben aquest és un estudi preliminar, per estudiar les possibilitats de repetir-lo amb públic, en una altra ocasió venidora. 

Mentre parla s’obre la porta del costat i entra la Greta, la secretària judicial del ser jutge. Tothom, quan l’ha vista una vegada, reconeix la Greta, del Palau de Justícia. Una bellesa nòrdica d’un metre vuitanta d’estatura, de llarga cabellera rosa, ulls blaus i força ben proporcionada i, a més molt jove, vint-i-dos anys, menys que més. Deixa una ampolla d’aigua i un got a la taula, fent-li un gest simpàtic i, un xic murri al jutge. Després mira a la sala en general i, marxa deixant un anhel en la mirada dels homes.

¾    Bé senyors, aquí no estem per a distraccions.- S’aclareix la veu i continua- Comencin.

¾    Mai no ha existit aquesta pràctica pecaminosa en el nostre país. Mai, si no fos en aquest temps de perdició i ridiculització de la Llei; mai no hauria arribat a un tribunal, malgrat no sigui constituent, aquesta matèria inexistent. –Inicia el fiscal, impostant la veu com si es volgués fer sentir fora de la sala.

¾    Però, Senyoria- exclama aïradament, l’advocat defensor.- Com pot permetre aquestes falòrnies, dites pel meu il·lustre col·lega. El que diu, deu ser per cobrir les espatlles de la classe alta. Aquests barons, comtes i marquesos, que sempre han oprimit al pobre poble, fent-lo treballar i, aprofitant-se al màxim de la seva indefensió.

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA VENJANÇA POT TRIGAR ANYS

 M’ha costat anys, endevinar el promotor del desgraciat fet ,que durant tant temps m’ha rosegat l’ànima. Qui va ser el cabronàs, que em va fer tan gran malifeta. Aquell matí al llevar-me de dormir i, despertar-me, poc a poc, per enfrontar-me amb el dia a dia, em vaig emmirallar i; horror del horrors, més aviat hauria de dir “horroràs”; vaig descobrir que portava els cabells tenyits de coloraines. 

Aleshores, malgrat el meu cap estigués tèrbol, pel que veien el meus ulls, (potser hauria de dir “ullassos”, per la seva negror), i l’alcohol ingerit la nit anterior, vaig començar a barrinar qui podia haver estat el malparit que m’havia degradat, com si fos un pallassot de poca categoria. Moltes cares van desfilar por la meva memòria però, no creia que pogués ser el malfactor, cap dels meus amics. Amb certesa, no podia acusar ningú. Sabia a més, que tots callarien, com morts, per a no ser acusats de xerraires. 

Llavors jo portava el cabell llarg, era jove, i volia ser un xicot de moda, molt admirat per les noies. Com si fos el nou Samsó. Què va passar? Potser, pensareu, que destenyint o tallant els cabells. tot estaria solucionat. Amb aquesta idea o, la de tenyir-me de nou del meu color, no hi hauria cap problema i, al cap de poc temps, recuperaria la meva admirable cabellera. 

Però, la cara que fa ver el meu barber, ja em va demostrar que la cosa no era tan fàcil. Va començar a parlar, ensopegant-se al dir les paraules, tot neguitós i regirant-se les mans:

¾    És que això, no té remei. No sé, quin tipus de tint t’han posat que, fins i tot, t’ha cremat les arrels del cabells.

¾    I ara què s`ha de fer.

¾    Tallar-te’ls del tot i, posar-te una boina o una perruca. 

No vaig tenir cap més remei. Vaig demanar consells a farmàcies, dermatòlegs, curanderos, i res. Tots movien el cap i deien: NO. 

Els cabells, em queien sols. Jo els recollia i, els guardava en una bosseta.  Fins i tot, vaig fer que me’n fessin una perruca d’aquells malmesos cabells adorats. Finalment, amb el cap pelat, vaig reiniciar la meva vida. Sort que aleshores estava de moda el Yul Brynner; vaig imitar la seva mirada i vaig continuar vivint. Però, si us penseu que tot va acabar així, no, no ...  la venjança em corroïa, cada cop més. Fins que finalment, vaig assabentar-me de qui havia estat el promotor de la meva desgràcia. El capgros del Manolon, el tarambana més gran de tots i talós, a més no poder. 

El vaig esperar en una cantonada. Li vaig fer una salutació cordial, com si fos un amic de tota la vida i, li vaig clavar la xeringa, sota l’omòplat, mentre l’abraçava. Poques passes més va fer, tenia pressa i, aquesta mateixa pressa va fer que el verí, actués més ràpidament. Com que patia del cor, tothom va dir que havia estat un infart, provocat pel neguit d’anar al cinema. 

Vaig esperar al darrer moment, quan els de la funerària ja tancaven el fèretre. Ràpidament li vaig encasquetar, la perruca de coloraines, feta amb el meus malaguanyats cabells. 

Ara quan arribi davant de Sant Pere se’n podrà recordar d’una gamberrada mai perdonada. 

Miquel Pujol Mur.

LA MEVA ESPOSA I AMIGA DE SEMPRE

 Aquest maleït atac de gota, em té confinat a casa. Tot just, puc arribar a fer res més que aixecar-me del llit i, asseure’m al sofà. Mantenir la cama estirada i resistir, com bonament pugui, les punxades que burxen el meu adolorit i llagat dit gros. 

Pel finestral, observo al marge del camí, les atzavares que em mostren el seu ritme  de vida. Unes són petites, les seves fulles verdes ribetejades de groc, mostren ufanes la seva joventut. Altres ja grans, quasi gegants, mostren la seva flor dalt del plançó, que les uneix a la planta mare. La seva florida presència, assenyala el fi de la seva època vital. 

La meva esposa, companya fidel de tota la vida, em porta un suc de taronja,  acompanyat de les píndoles receptades pel doctor Gisbert. És tal el meu neguit, que ni les habituals moixaines, de la meva ideal camarada i còmplice, em són agradables. Fins i tot, un sospir impacient, quasi un gruny, surt de la meva boca. Aleshores, em diu:

¾    Marxo a comprar. Així estaràs més tranquil. 

Com em coneix! Sap que a soles, quan no tinc ningú que m’escolti, aconsegueixo calmar la meva frissança. Avui, el mal, aquesta punxada repetitiva, quasi em mareja.  Àdhuc, per anar al lavabo m’he mossegat els llavis, per no cridar. Només em queda l’esperança del retorn de l’amiga, sempre a punt per animar-me a viure. 

Observeu quantes paraules faig servir per anomenar a la meva Glòria: Esposa, companya fidel, ideal camarada, còmplice, amiga de sempre. És que com ella, no podré trobar mai ningú. És única. 

Què fa aquesta carta sobre la tauleta del saló! L’obro i, com és possible, tan gran infàmia, que em diu aquesta dona. 

Estimat Joan, me’n vaig a passar uns dies amb la nena. Sincerament, no hi ha qui et suporti. Ja m’ho deia la teva mare, que al cel sigui, el nen és un egoista acabat, sempre és queixa per tot. Amb aquest atac de gota, has acabat amb la meva paciència. Quan hagis reflexionat i, et decideixis a canviar d’humor,  ja saps on seré.

                                                                             Teva,  Glòria

 De moment, caic en una profunda depressió, tot al meu voltant és un pou negre on m’enfonso cada cop més però, ràpidament reacciono. Què puc fer jo, sense la Glòria, res. Sense ni adonar-me del mal del dit, em vesteixo i corro a buscar el cotxe i, a la meva bonica, agradable, i ferma esposa. 

Quantes paraules hauré d’utilitzar, per convèncer-la del meu canvi. Potser sí, que he exagerat massa, durant tota la meva vida. I ara, quan com les atzavares que mostren les seves flors, jo també la necessito al meu costat. 

Miquel Pujol Mur

SOPAR A UNA HAMBURGUESERIA

 Avui m’ha tocat com a premi al bingo del casal, un sopar a una hamburgueseria.  Quines coses que em passen. Jo, a sopar, en un establiment americà de menjar ràpid. 

Obro la porta i quedo aclaparat, Cartells i cartells anunciant mil varietats de menjar. Que si hamburgueses, que si patates, que formatges de mil varietats, també begudes i tantes coses per combatre la fam. Millor dit no combatre la fam  sinó,  quedar ple com una bota. 

M’ho miro i veig un home que obre la boca per empassar-se una triple hamburguesa, de carn picada, amb formatge, amanida verda, tomàquet i diferents salses, que regalimen per les seves mans. No entenc, com pot encabir-se tot allò dins d’una boca humana. 

Aleshores, observo un cambrer amb una espècie de tenalles estenedores que li posa a la boca, entremig de les dents i li obren al màxim les mandíbules. No, encara no, i prem les palanques un xic més, fins que l’entrepà tot sencer, queda allotjat dins la cavitat bucal. 

Finalment, el cambrer treu les tenalles, li dona un fort cop a l’esquena i li fa entrega d’un got amb un tubet per xuclar. Aprofito el moment d’alegria general passat el tràngol i també, dels aplaudiments de la gent, per agafar la porta i, sense que ningú se n’adoni fugir espaordit. 

Miquel Pujol Mur

Taller d’escriptura Berga

 

EL TURISME AL BERGUEDÀ

 Tenim al Berguedà importants llocs d’interès en les nostres contrades. En molts conceptes i força interessants. tots ells. El Berguedà pot ser interessant en matèries com la naturalesa, la història, el romànic, l’esport  de muntanya, curses i caminades i, fins i tot, muntanyisme i escalada. També, és clar, com espai de repòs i, bon menjar.

Gaudim d’un dels càmpings de referència del nostre país. Però, tot això, està suficientment valorat? O, nosaltres mateixos no l’apreciem com hauria de ser? 

Primera qüestió:

Voldria parlar de la principal joia de la corona berguedana, situada a pocs quilòmetres de la capital, Berga. Vull parlar del Santuari de Queralt. No està suficientment preparat per al turisme, té una gran manca d’accessibilitat per persones amb problemes físics, només hi ha un ascensor per pujar-hi molt limitat. Majoritàriament no hi ha restaurant i, tot just, no sempre, un bar. Des de la mort de l’anterior mossèn tampoc no hi ha atenció religiosa, tret d’una missa un diumenge al mes. La manca de religiosos, és en general, a tot arreu.

La ronda a Queralt, que serveix per admirar el paisatge i fer anar un xic les cames. Aquest trajecte que va des de la font del Bou fins la capella de Sant Joan i retorna per la part assolellada de la muntanya. Aquest circuit que dona tota la volta al perímetre, en els dos sentits, en la part superior presenta dificultats en l’estat del camí.  

Segona qüestió: 

Berga. Sí, en aquesta ocasió parlem de la capital del Berguedà. Anys enrere havia lluït molt millor per la seva neteja. S’ha de ser conscient que hi ha un fenomen enyorat per molts berguedans i que té una mala solució: el Carrer Major. Els habitatges no han estat millorats i el creixement dels centres comercials ha enfonsat el petit comerç que omplia la majoria de les botigues. La compra per internet tampoc no millorarà la situació. Això ha passat en moltes poblacions, les gran superfícies han ensorrat el petit comerç tradicional. Paral·lelament, s’ha obert un altre carrer comercial més ample i amb millor aparcament i amb habitatges més nous: El Passeig de la Indústria.

Però, també manquen llocs per a la joventut. M’afligeix escoltar que un lloc com el Memfis passi a ser el tanatori de Berga. Aleshores, perdoneu si m’equivoco només queda La General, com a discoteca , prou defenestrada a causa dels sorolls, pels seus veïns. Tampoc, no vull parlar de l’estació d’autobusos, que sembla el conte de no acabar. 

Tercera qüestió:

Particularment conec persones que volen activar un tipus de turisme cultural. L’Art Romànic, força estès a la zona. Crec que la intenció és força bona i ben entenimentada. Saben, al mateix temps, on s’ha de recórrer per aconseguir col·laboracions, d’ens públics. Parlen d’un projecte possiblement consolidat aproximadament cap a l’any 2032.

Al Berguedà no tenim en aquest cas cap estrella preeminent, com podria ser una catedral, però tenim joies d’una corona prou extensa, com: Pedret, Obiols, Rus, Sant Llorenç Prop Bagà a Guardiola, Lillet, Sagàs, La Portella, Puig-reig i moltes més petites i de grans que omplen l’espai de la geografia berguedana. Manca millorar les carreteres que facin fàcil arribar a aquests indrets. 

Particularment, crec que manca interès perquè tot aquests problemes se solucionin i, deixem de ser un lloc de pas cap a la Cerdanya. 

Conclusió:

Sí tenim belleses naturals, les fonts del Llobregat, les fonts del Bastareny, el salt de Murcarols, els Empedrats, el Bullidor de la Llet, a prop de una centena d’esglésies romàniques o mig romàniques, una xarxa de colònies  al curs del Llobregat, també l’empremta d’en Gaudí. Si tenim, tot això i moltes més que em deixo en el tinter, com és que no es fa més, per atreure més turisme, que no solament pel que se’ns coneix: els dels bolets i la Patum. Una meravellosa festa, sense un museu, del qual fa tants anys que se’n parla. 

Volia finalitzat aquest escrit fent una proclama.

Berguedans i berguedanes posem-nos les piles per embellir i donar presència a aquesta terra tan formosa a tot el món!

 

Miquel Pujol Mur,

LA MONA DE PASQUA II

 Desprès de sopar, me n’he anat a dormir Però, no sé per què, sempre ha  d’haver-hi peròs en aquesta vida, que no ens deixen viure en pau. A les tres de la matinada, un soroll ha trencat el meu somni reparador. M’he regirat al llit, intentant retornar als braços de Morfeu, mes un altra vegada, el soroll de cartrons romputs, ha fet miques el meu dormir. Tentinejant, he sortit al menjador. Sorprès per la destrossa i la tangible figura que he vist, he exclamat esparverat: 

¾    Ostres! Què ha passat aquí! Qui és aquest? 

Davant meu, hi ha el ninot de xocolata però, de mida humana. Quasi tant alt com jo. La resta del pastís, aixafat al terra. Els tres ous rodolant d’un cantó a l’altre, del menjador. La caixa, esmicolada en mil bocins. Me’l miro, una i una altra vegada. Sembla ben bé, humà. Observo que una de les orelles li penja un xic, li tibo res, una mica i, em queda als dits. No sé què fer, amb el tros de xocolata. Finalment, me’l fico a la boca i me’l menjo.

És bo! Té, bon gust! Un xic amargant, com a mi m’agrada. Me’n menjaria més, però em continc. Llavors, li dono la volta i em poso davant. Horror dels horrors! La seva mirada, se’m mostra plena de rancor, com si fos una ànima de l’infern presa dintre d’un cos de xocolata. Els seus ulls grocs i fluorescents com d’una serp, em miren amb una ràbia assassina, plena de fred odi. La seva boca fa una ganyota sàdica, com si digués: Ja ets meu, desgraciat comprador de mones. Els plomalls blaus, convertits en un gros ganivet, fan un moviment amenaçador. Sento la seva respiració entretallada i feixuga, com de la persona que es prepara per a l’assalt definitiu. 

Aleshores, ple de temença, però encoratjat per la por, he agafat el garrot que tinc rere la porta, per si vol entrar, algun dia, qualsevol malfactor. D’un cop sec i, precís, he fet en mil trossets aquell monstre.  Ja perdut del tot l’oremus, embogit completament, amb el cor encongit i, sense cap força física, sinó més que res ha estat la causa, el frenesí anguniós de la ment i els nervis, el que m’ha empentat a fer-ho. Una i, altra  vegada, el venjatiu i moralitzador garrot, s’ha abatut damunt del ninot de xocolata fins, a no deixar-hi res, de sencer. Aleshores, un esgarip llarg i ronc, com el d’un lleó en zel,  ha sortit de la meva gola. 

Després quan la dèria mental s’ha aplacat un xic i, el cansament nerviós ha pogut més que jo, quan la calma dels sentits m’ha deixat mig mort, llavors he tornat, arrossegant el peus, al meu llit. He mig dormit, entremig de somnis esgarrifosos, on em perseguien petits ninots de xocolata, com si em volguessin apallissar, per haver matat al seu cap i, progenitor. He sentit, milers de cops al meu cap i, al meu cos, deixant-me finalment baldat. He donat, més de mil voltes d’angúnia en el llit. He rebregat amb la meva desesperada lluita, els suats llençols. He mossegat el coixí, de ràbia i de por. He ofegat molts crits de dolor, amb un mocador, posat dins la boca. Finalment esgotat, lassat i sense sentir res, amb el cap perdut en la inòpia, tremolós m’he aixecat. Tement el pitjor, poc a poc, he caminat fins el menjador. 

Una caixa de cartró lluenta i gran, llueix damunt la taula. Tot és net i polit, com sempre, només hi ha una cosa estranya, el garrot ha canviat de lloc. Inexplicablement, és caigut al terra.  

Miquel Pujol Mur

LA MONA DE PASQUA I

 Per fi aquesta nit puc anar a dormir tranquil i, sense cap pensament que em causi neguit. Vertaderament, és que qualsevol cosa em crispa els nervis i em posa malalt. La feina, l’anar al cinema, l’anar de viatge, l’anar a comprar al supermercat, totes aquestes coses, que són normals per a la gent i, que vull, o millor dit, he fer, em posen els nervis com si fossin de cristall. Sí, com si fos un vidre a punt de trencar-se i, caure a terra desfet en mil trossets. Ara, us preguntareu, a que bé tota aquesta explicació: Us ho he dir, és que no em queda cap més remei. Aquesta setmana he hagut d’anar a comprar la mona de Pasqua de la meva neboda i, fillola. 

No sabeu quin mal de cap i, quins calfreds, m’han agafat. Entrar a la pastisseria i dir-li a la noia, quasi sempre són noies, que vull una Mona em fa, fins i tot, tartamudejar. Veure, el seu somriure amable, comercial al cent per cent i, un xic o molt interessat, m’altera del tot. Aleshores, amb molta paciència, la dependenta m’ha ensenyat tot un munt de pastissos ensucrats i, adornats amb figuretes de xocolata. 

És que no puc fer-hi res, a pesar de l’amabilitat de la noia que m’atén, tot això, em fa basarda. La culpa, també ho he de dir, és de la Núria, la meva neboda; fa quinze dies que em pregunta sobre la Mona i, em dona instruccions, de com ha de ser i, quina figura ha d’haver, a dalt de tot del pastís. 

Us imagineu amb la meva timidesa, parlar amb la dependenta i, començar a detallar tot el reguitzell d’exigències, que m’ha demanat que ha de complir, la Mona de la Núria. Són indescriptibles, em torno paranoic, només de pensar-ho. Per una persona apocada com jo, això és pitjor que pujar a peu coix, a dalt del cim del Pedraforca.  

Però, quan s’ha de complir, s’ha de complir. Aquesta tarda, he comprat la maleïda Mona.  Ha estat tota una prova del meu coratge i, una més gran, de la paciència i la bona comprensió, per part de la dependenta. La mida mitjana, els plomalls blaus. Els voltants del pastís d’ametlla trinxada fina. Tres ous de xocolata petits, al voltant de la figura central i, disposats en triangle. Ha de ser un ninot de xocolata, però no petit sinó, més aviat gran. 

Per fi, carregat amb una caixa de cartró, que no dissimulava gens el que és, he marxat a casa. Trobar-me, amb el somriure d’algun veí, em coïa per dins i més, quan em deia:

¾    Què? Demà mona! Eh!

Un altre:

¾    Bon profit! Si necessites ajuda, avisa’m!

O un tercer:

¾    Vigila, que els dolços engreixen! 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur