Desprès de sopar, me n’he anat a dormir Però, no sé per què, sempre ha d’haver-hi peròs en aquesta vida, que no ens deixen viure en pau. A les tres de la matinada, un soroll ha trencat el meu somni reparador. M’he regirat al llit, intentant retornar als braços de Morfeu, mes un altra vegada, el soroll de cartrons romputs, ha fet miques el meu dormir. Tentinejant, he sortit al menjador. Sorprès per la destrossa i la tangible figura que he vist, he exclamat esparverat:
¾ Ostres! Què ha passat aquí! Qui és aquest?
Davant meu, hi ha el ninot de
xocolata però, de mida humana. Quasi tant alt com jo. La resta del pastís,
aixafat al terra. Els tres ous rodolant d’un cantó a l’altre, del menjador. La
caixa, esmicolada en mil bocins. Me’l miro, una i una altra vegada. Sembla ben
bé, humà. Observo que una de les orelles li penja un xic, li tibo res, una mica
i, em queda als dits. No sé què fer, amb el tros de xocolata. Finalment, me’l
fico a la boca i me’l menjo.
És bo! Té, bon gust! Un xic amargant, com a mi m’agrada. Me’n menjaria més, però em continc. Llavors, li dono la volta i em poso davant. Horror dels horrors! La seva mirada, se’m mostra plena de rancor, com si fos una ànima de l’infern presa dintre d’un cos de xocolata. Els seus ulls grocs i fluorescents com d’una serp, em miren amb una ràbia assassina, plena de fred odi. La seva boca fa una ganyota sàdica, com si digués: Ja ets meu, desgraciat comprador de mones. Els plomalls blaus, convertits en un gros ganivet, fan un moviment amenaçador. Sento la seva respiració entretallada i feixuga, com de la persona que es prepara per a l’assalt definitiu.
Aleshores, ple de temença, però encoratjat per la por, he agafat el garrot que tinc rere la porta, per si vol entrar, algun dia, qualsevol malfactor. D’un cop sec i, precís, he fet en mil trossets aquell monstre. Ja perdut del tot l’oremus, embogit completament, amb el cor encongit i, sense cap força física, sinó més que res ha estat la causa, el frenesí anguniós de la ment i els nervis, el que m’ha empentat a fer-ho. Una i, altra vegada, el venjatiu i moralitzador garrot, s’ha abatut damunt del ninot de xocolata fins, a no deixar-hi res, de sencer. Aleshores, un esgarip llarg i ronc, com el d’un lleó en zel, ha sortit de la meva gola.
Després quan la dèria mental s’ha aplacat un xic i, el cansament nerviós ha pogut més que jo, quan la calma dels sentits m’ha deixat mig mort, llavors he tornat, arrossegant el peus, al meu llit. He mig dormit, entremig de somnis esgarrifosos, on em perseguien petits ninots de xocolata, com si em volguessin apallissar, per haver matat al seu cap i, progenitor. He sentit, milers de cops al meu cap i, al meu cos, deixant-me finalment baldat. He donat, més de mil voltes d’angúnia en el llit. He rebregat amb la meva desesperada lluita, els suats llençols. He mossegat el coixí, de ràbia i de por. He ofegat molts crits de dolor, amb un mocador, posat dins la boca. Finalment esgotat, lassat i sense sentir res, amb el cap perdut en la inòpia, tremolós m’he aixecat. Tement el pitjor, poc a poc, he caminat fins el menjador.
Una caixa de cartró lluenta i gran, llueix damunt la taula. Tot és net i polit, com sempre, només hi ha una cosa estranya, el garrot ha canviat de lloc. Inexplicablement, és caigut al terra.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada