M’ha costat anys, endevinar el promotor del desgraciat fet ,que durant tant temps m’ha rosegat l’ànima. Qui va ser el cabronàs, que em va fer tan gran malifeta. Aquell matí al llevar-me de dormir i, despertar-me, poc a poc, per enfrontar-me amb el dia a dia, em vaig emmirallar i; horror del horrors, més aviat hauria de dir “horroràs”; vaig descobrir que portava els cabells tenyits de coloraines.
Aleshores, malgrat el meu cap estigués tèrbol, pel que veien el meus ulls, (potser hauria de dir “ullassos”, per la seva negror), i l’alcohol ingerit la nit anterior, vaig començar a barrinar qui podia haver estat el malparit que m’havia degradat, com si fos un pallassot de poca categoria. Moltes cares van desfilar por la meva memòria però, no creia que pogués ser el malfactor, cap dels meus amics. Amb certesa, no podia acusar ningú. Sabia a més, que tots callarien, com morts, per a no ser acusats de xerraires.
Llavors jo portava el cabell llarg, era jove, i volia ser un xicot de moda, molt admirat per les noies. Com si fos el nou Samsó. Què va passar? Potser, pensareu, que destenyint o tallant els cabells. tot estaria solucionat. Amb aquesta idea o, la de tenyir-me de nou del meu color, no hi hauria cap problema i, al cap de poc temps, recuperaria la meva admirable cabellera.
Però, la cara que fa ver el meu
barber, ja em va demostrar que la cosa no era tan fàcil. Va començar a parlar, ensopegant-se
al dir les paraules, tot neguitós i regirant-se les mans:
¾
És
que això, no té remei. No sé, quin tipus de tint t’han posat que, fins i tot,
t’ha cremat les arrels del cabells.
¾
I
ara què s`ha de fer.
¾ Tallar-te’ls del tot i, posar-te una boina o una perruca.
No vaig tenir cap més remei. Vaig demanar consells a farmàcies, dermatòlegs, curanderos, i res. Tots movien el cap i deien: NO.
Els cabells, em queien sols. Jo els recollia i, els guardava en una bosseta. Fins i tot, vaig fer que me’n fessin una perruca d’aquells malmesos cabells adorats. Finalment, amb el cap pelat, vaig reiniciar la meva vida. Sort que aleshores estava de moda el Yul Brynner; vaig imitar la seva mirada i vaig continuar vivint. Però, si us penseu que tot va acabar així, no, no ... la venjança em corroïa, cada cop més. Fins que finalment, vaig assabentar-me de qui havia estat el promotor de la meva desgràcia. El capgros del Manolon, el tarambana més gran de tots i talós, a més no poder.
El vaig esperar en una cantonada. Li vaig fer una salutació cordial, com si fos un amic de tota la vida i, li vaig clavar la xeringa, sota l’omòplat, mentre l’abraçava. Poques passes més va fer, tenia pressa i, aquesta mateixa pressa va fer que el verí, actués més ràpidament. Com que patia del cor, tothom va dir que havia estat un infart, provocat pel neguit d’anar al cinema.
Vaig esperar al darrer moment, quan els de la funerària ja tancaven el fèretre. Ràpidament li vaig encasquetar, la perruca de coloraines, feta amb el meus malaguanyats cabells.
Ara quan arribi davant de Sant Pere se’n podrà recordar d’una gamberrada mai perdonada.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada