Aquestes vacances, poden ser el millor que m’ha passat en molts anys. Els meus pares, han quedat agradablement sorpresos per les meves notes, en aquest primer any d’Universitat. El meu pare, diu orgullós als seus amics:
¾ És que el Marc, és un nano idoni per estudiar. Té una intel·ligència i una memòria clarividents. Mireu quines notes!
Més d’un se n’ha estranyat, perquè sempre l’havia escoltat queixar-se, dels meus avançaments estudiantils. Ho reconec, aquest any ha estat diferent. L’ambient era immillorable. Vaig ajuntar-me amb una colla, que ens ho passàvem de meravella.
Anàvem tots a una, ens ajudàvem i, col·laboràvem en els estudis des del primer fins al darrer dia, per aconseguir les màximes notes. Tres noies i tres nois, empenyent-nos els uns als altres i, sense gens de mal rotllo. Finalment, vam acabar aparellant-nos. El Jordi amb la Roser i, el Xavier amb la Meritxell, aviat es van entendre. Jo, per la meva part m’agradava molt la Laia, però malgrat ballar i fer xerinola junts, no hi va haver cap contacte de caire amorós. No ens havíem allargat gaire, en la nostra relació.
Jo crec, que no es refiava del tot, de mi. Jo, me n’hauria anat amb ella on fos. És que la Laia, és una meravella. Alta, bruna, de pell colrada i cos fimbrant, com una canya moguda per un suau vent. Sincerament, jo estava boig per ella.
Aquest estiu, els pares, m’havien lliurat de tot treball, no fos que es trenqués el meu idil·li amb l’estudi i els llibres. S’acostava el dia de Sant Joan. La Meritxell va oferir-nos, per passar la setmana, la casa del seus pares, a prop de Saldes. Ells, aprofitaven l’ocasió per anar-se’n, a un creuer per Escandinàvia. Sabien de sobres que la seva filla i, el seu xicot rodolaven pel llit en més d’una ocasió però, no volien ser ni opressius ni controladors. Consideraven que l’edat, portava certs condicionants. Malgrat tot, el Xavier, els queia molt bé. Totes les seves recomanacions, voltaven sobre que utilitzessin els mitjans adients, perquè no hi hagués cap embaràs.
Els preparatius van ser ràpids. Les parelles, volien llibertat i, jo, volia apropar-me més a la Laia, a veure si acabàvem de lligar, d’una vegada. Viuríem, a la casa, que sempre és més acollidora que una tenda de campanya. A la nit, faríem un foc de camp i, admiraríem la muntanya més alta del Berguedà. De dia, passejaríem i coneixeríem, els indrets de la terra berguedana. Descans, poesia, exercici i camaraderia, eren les consignes per a aquests dies.
Una vegada aposentats vam anar a comprar, queviures i begudes a les tendes dels voltants. No sé qui de nosaltres, va llegir la història de les bruixes de la muntanya enforcada i, ens va venir la pensada de fer el foc de camp de la vigília santjoanenca, disfressats de bruixes i bruixots. Vam aconseguir màscares i, remenant els armaris de les golfes, vam trobar roba fosca i vella, dels antics propietaris de la casa.
La nit de la vigília de Sant Joan, vam encendre un gran foc a l’era del mas. Vam fer mil i una invocacions burlesques, a les bruixes i, també al dimoni. Vam beure i menjar, segurament massa beure i, algun que altre porro que va rodar, de mà en mà. Enmig de tot aquest aquelarre festiu, tot d’una, vam escoltar un soroll esgarrifós, molt a prop i, vam fer un bot damunt de les cadires, esparverats. Potser, s’ho havien pres seriosament, els nostres precs al senyor de l’infern. Un ulls lluents, ens miràvem des de la boscúria.
El Jordi, és el menys poruc, tal
vegada pel sant cavaller del seu nom, va agafar una branca encensa de la
foguera i, s’hi va acostar, cridant i movent els braços. Tots esperàvem, que un
llamp caigués i fulminés, el nostre temerari amic. Llavors, va tornar a
repetir-se el soroll, però encara més fort i sobtat. Com si no hi haguessin
estat mai, els ulls van desaparèixer del bosc.
¾ Un ramat de porcs senglars!!!- Va cridar el Jordi, alleujat. Malgrat tot, vam notar en la seva veu un xic tremolosa la por, que havia passat.
La Laia, va aixecar-se i, va dir que
marxava una estona, a dintre. Vaig suposar, el que podia suposar, que volia
escapolir-se de tot compromís. El Jordi, després de la seva audàcia i, veient que
el foc ja guspirejava, va dir-nos:
¾ Sabeu què? Per avui, ja en tinc prou d’aventures. Aviat s’aclarirà i, tinc ganes de dormir.
Menys
punyetes, vaig pensar, al veure la forma com s’agafava, a la Roser. Ella, no hi feia cap refús, s’aferrava encara
amb més força al seu cavaller. Un somni de llençols, movent-se va passar per la
meva ment. Però, encara no havien acabat de creuar la llinda de la porta, quan
el Xavier va fer un badall exagerat i, agafant la Meritxell, de la mà, va
acomiadar-se.
¾ Nosaltres, també n’estem de cansats. El dia i la nit, han estat prou aprofitats i molt fatigosos. Ja queda poc foc. Bona nit.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada