Per fi aquesta nit puc anar a dormir tranquil i, sense cap pensament que em causi neguit. Vertaderament, és que qualsevol cosa em crispa els nervis i em posa malalt. La feina, l’anar al cinema, l’anar de viatge, l’anar a comprar al supermercat, totes aquestes coses, que són normals per a la gent i, que vull, o millor dit, he fer, em posen els nervis com si fossin de cristall. Sí, com si fos un vidre a punt de trencar-se i, caure a terra desfet en mil trossets. Ara, us preguntareu, a que bé tota aquesta explicació: Us ho he dir, és que no em queda cap més remei. Aquesta setmana he hagut d’anar a comprar la mona de Pasqua de la meva neboda i, fillola.
No sabeu quin mal de cap i, quins calfreds, m’han agafat. Entrar a la pastisseria i dir-li a la noia, quasi sempre són noies, que vull una Mona em fa, fins i tot, tartamudejar. Veure, el seu somriure amable, comercial al cent per cent i, un xic o molt interessat, m’altera del tot. Aleshores, amb molta paciència, la dependenta m’ha ensenyat tot un munt de pastissos ensucrats i, adornats amb figuretes de xocolata.
És que no puc fer-hi res, a pesar de l’amabilitat de la noia que m’atén, tot això, em fa basarda. La culpa, també ho he de dir, és de la Núria, la meva neboda; fa quinze dies que em pregunta sobre la Mona i, em dona instruccions, de com ha de ser i, quina figura ha d’haver, a dalt de tot del pastís.
Us imagineu amb la meva timidesa, parlar amb la dependenta i, començar a detallar tot el reguitzell d’exigències, que m’ha demanat que ha de complir, la Mona de la Núria. Són indescriptibles, em torno paranoic, només de pensar-ho. Per una persona apocada com jo, això és pitjor que pujar a peu coix, a dalt del cim del Pedraforca.
Però, quan s’ha de complir, s’ha de complir. Aquesta tarda, he comprat la maleïda Mona. Ha estat tota una prova del meu coratge i, una més gran, de la paciència i la bona comprensió, per part de la dependenta. La mida mitjana, els plomalls blaus. Els voltants del pastís d’ametlla trinxada fina. Tres ous de xocolata petits, al voltant de la figura central i, disposats en triangle. Ha de ser un ninot de xocolata, però no petit sinó, més aviat gran.
Per fi, carregat amb una caixa de
cartró, que no dissimulava gens el que és, he marxat a casa. Trobar-me, amb el
somriure d’algun veí, em coïa per dins i més, quan em deia:
¾
Què?
Demà mona! Eh!
Un altre:
¾
Bon
profit! Si necessites ajuda, avisa’m!
O un tercer:
¾ Vigila, que els dolços engreixen!
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada