L’espectre d’un ésser humà, s’asseu en una pedra al marge del camí. Es mira a l’arbre, que davant seu, mou suaument les fulles, balancejades per tots el vents.
¾
Hola!
Tu, com jo, som dos, a la vegada. Jo, com ombra humana, tant se val sigui home o
dona, en aquest relat, soc una barreja dels dos sexes. Tu pertanys, segons el
diccionari, també a dues dualitats: Pomer o pomera. N’he sentit parlar, de
plantes de dues sexualitats. Segons crec recordar, em van parlar del boix
grèvol, ignoro si n’hi ha més ni quines són. Però en aquest cas la nostra no
qualificada identitat em permet parlar i escoltar les teves paraules. Tu i jo,
vam ser posats a la terra, en forma de llavor. Van arrelar, amb bona terra i, hem crescut durant força anys.
¾
Jo,
més que tu
¾
Sí,
tens tota la raó!
¾
Els
meus braços, són més llargs que no pas els teus.
¾
D’acord!
¾
Per
una vegada sou capaços de donar-nos la raó,
¾
Si
ens posem així, assenyalant les nostres diferències, no acabarem mai i, encara
ens discutirem. Mira per adobar-ho millor, nosaltres el humans, som de sang
calenta i vosaltres de saba freda.
¾
D’acord!
Si, que n’arribeu a ser de xerrameques, aquests que us anomeneu humans. Sempre,
voleu tenir la raó. Va continua! Que aquest enraonar, no enraonat, pot acabar
essent divertit.
¾
Tots
dos donem fruits i, es fan grans.
¾
Amic
meu! Tot, t’ho portes cap el teu costat. De fruits em donem els dos però, les
quantitats no són semblants, ja en voldríeu tenir-ne tants.
¾
Calla,
boig pomer!!! Els humans ens movem d’un costat a l’altre vosaltres, sou fixats
al terra. Nosaltres de vegades, massa vegades, ens matem. els uns, als altres.
O, també emmalaltim de greus malalties. No n’has sentit parlar, de la darrera?
¾
Home,
em queien els fills al terra, sense que els recollís ningú. La meitat dels
treballadors de la plantació, es va
contaminar.
¾
Doncs,
desprès d’emmalaltir en més d’una ocasió, ens morim. De tu i de mi, tothom en farà
estelles.
¾
Sí,
però les meves escalfaran al teus i, les teves tancades o cremades de poc
valdran.
¾
Renoi!!
És que ni els espectres podem parlar en pau sense punxar-nos.
¾
A
mi els hominoides em feu en moltes ocasions, riure., Veieu un arbre gran, molt
gran i us hi abraceu per agafar-ne l’energia. D’on voleu treure l’energia? De
la escorça? O és que algun mag, o druida celta us ha pres el pél amb alguna
llegenda índia. Més val que us doneu les mans o us abraceu fraternalment els
uns als altres. Això sí que us donarà energia i tal vegada escalfor humana. Ai!
Aquests de sang calenta, que us ho creieu tot.
¾ Descregut arbre, no tornaré a parlar, amb un ingrat ignorant com tu. Soca més que soca!!!
L’espectre humà s’aixeca i camina a raure en una altra contrada on ser millor escoltat i comprès.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada