Avui, arribaré a casa força estressada. No he comprès ni puc entendre el missatge que m’ha arribat a l’oficina. Només deia i repetia: A casa seva ... A casa seva ... El cap, veient-me neguitosa m’ha dit que plegués i, que no em posés nerviosa. He telefonat, al Ricard, per veure si sabia alguna cosa, però no ha despenjat el telèfon.
Per què? Ell, plega més aviat que no pas jo, cada divendres, i prepara els estris per marxar a la caseta de la Cerdanya. Quan jo arribo, recullo quatre coses més i marxem, a fer dues hores de cua, en moltes ocasions. És la nostra rutina habitual, a la qual ens hem acostumat després de vint anys de casats. Han estat vint anys, que no es diu tan aviat. No tenim fills, la raó no la sabem, ja que segons els metges estem sans, tots dos. Ara, a la quarantena de la vida, tampoc ens crida massa l’atenció tenir-ne. Els dos treballem i ens podem permetre una bona vida i, en aquest món no reclamem gaire coses més.
Mentre anava amb el metro, mirava una parella jove, que enriolats jugaven a estimar-se. Una mica massa vehements, he pensat. Nosaltres, mai havíem fet, aquestes exhibicions en públic. Ens van casar enamorats, potser més, el Ricard, que no pas jo. Hi havia hagut uns episodis a la meva vida que guardava en l’estoig de l’oblit. Al col·legi havia mantingut unes relacions (per experimentar, em deia a mi mateixa) amb una altra noia, la Sara, que m’havien deixat marcada per a sempre. Mai, he gaudit del sexe, com amb ella.
Després del col·legi cadascuna va seguir camins diferents. Quan em vaig casar amb el Ricard, els primers temps van haver-hi moments bastant agradables, però res més. Després el treball diari, la carrera dels dos i, un munt de coses habituals que no ens deixaven gaire temps lliure per jugar, a allò que uns anomenen amor i altres ...
Ara, al cap de vint anys s’ha convertit en una rutina a complir, majoritàriament, els caps de setmana. El Ricard, em recrimina sempre que jo soc molt freda, que no actuo prou, que si per mi fos ja no ho faríem. Jo callo i intento complir. Em despullo, em poso al llit, el deixo fer i en el moment final segueixo el ritual. Després, em pregunta si m’ho he passat bé i, li contesto que si.
Quantes reflexions per un viatge amb metro. Aleshores he pensat en la nova veïna. Fa pocs dies que ha vingut al bloc de pisos. És vídua des de fa uns tres mesos. Pel que jo sé, en el seu matrimoni tampoc han tingut fills. Jo crec que la conec però no sé exactament de què. Em saluda, a l’escala, amb un somriure amable, que li retorno igualment. En moltes accions crec que intenta intimar una mica més amb mi. Com si ens coneguéssim de temps enrere. Però, no passa res més, fora de l’habitual salutació.
Entro al pis mirant de no fer soroll, per si hi ha algú robant. Tal és la quimera que m’han produït els missatges rebuts a l’oficina. La trucada em provoca molts dubtes. Tanco la porta silenciosament i, llavors. Sí, aleshores ... arriben a les meves orelles una sèrie de gemecs. Els sento propers. S’escolten a la nostra habitació, em trec les sabates i camino silenciosament. Obro la porta i, Déu meu, el Roger com no l’havia vist mai. Amb mi, mai l’havia vist fruir d’aquesta forma. La dona es movia com una serp i, pels seus xisclets, s’ho passava tan bé com ell.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada