En aquest món, quan menys t’ho penses, salta la llebre. Ara, que soc a l’extrem superior de l’escala vital, quan cada cop resten menys graons, per arribar a dalt; ara he de recordar–me de les meves primeres lectures infantils. D’aquells relats, que llegia quan era un nen que vestia calces curtes. Aleshores, és quan penso en els meus pares, que, innocents, es creien que em feien un bé, fent-me llegir aquelles pàgines enganyoses. Desprès les vaig transmetre al meus fills, pobre nois, llavors, també els vaig enganyar. Fent-los llegir, falòrnies tan exagerades i enganyoses, com són els contes. O, potser soc ara jo, ara que desenganyat de tot i, carregat de l’experiència que comporten els anys viscuts, penso de forma diferent i menys embadalida. Però com que no em queda cap més remei, començaré la meva anàlisi.
El conte dels tres porquets: En aquesta història se’ns comença a mostrar el que és la vida. El poderós llop atenta contra les propietats dels infeliços animalons. Fàcilment, amb mil argúcies legals destrueix primer, les cases dels dos porquets pobres. Aleshores, portat per la seva superba ambició, arremet també contra la casa del més ric. Llavors, és quan li sorgeixen els problemes. Aquelles parets construïdes de totxos i pedra, potser amb la suor del dos petits i, la riquesa del gran, no cauen. Per tant, és arribat el moment de pactar. Com sempre el ric ho continuarà essent, ja ho és i, sempre ho ha sigut, per alguna cosa és el més trapella i facinerós. Dient que ho fa per ajudar-los, aprofitarà els seus diners per fer als seus germans, un préstec, al major interès possible, perque pugin reconstruir les cases. El malvat llop, és constituirà com a amo i senyor i, serà el propietari de les terres. Li hauran de pagar tributs i impostos cada any i viurà com un reietó. Total, els dos infeliços carregats de deutes, a pencar, que hi falta gent.
La caputxeta vermella: Això d’una nena, amb una capa vermella, ja de sempre m’ha fet mala espina. Una dolça criatura que porta a la seva àvia, el dinar, a una casa perduda enmig del bosc. No serà que la nena ja és grandeta, té divuit anys, més o menys i, tot plegat és una excusa per trobar-se amb el xicot. Per fer allò, que generalment tothom desitja fer, quan es té aquesta edat i s’està enamorat. Bé, no us ho explico perquè ja sou grans, i sabeu de què va. La pobre àvia, com que mai no ho havia dit, no vol sortir de l’armari. També, pobra iaia, esperar fins ara per dir amb qui havia somniat tota la vida. Déu meu, que tard arriben, per algunes persones, els aires de llibertat. Aleshores, què passa, que tot aquest pitafi salta de cop i volta. Us imagineu, el drama? La pobra àvia, decideix sortir de l’armari i troba la parella, fent allò que s’acostuma a fer quan s’és jove. La pobre dona cridant esparverada, el noi tapant-se el sant crist, la nena, he, he, això de la nena, també com el noi tapant-se i, volent fer callar la vella. Un enrenou, com una casa. Qui ha de pagar tot aquest desfici? Qui queda? El pobre llop. Els caçadors, en escoltar l’escàndol, l’han vist quan -tot tafaner- mirava per la finestra i, li han tirat un parell de trets. Apa, pobre llop voyeur, amb la pell foradada i a córrer.
Jo us volia explicar ara el de la Blancaneus i els set nans: Mes ho deixaré per a un altre dia. S’acaba la pàgina i, llavors diuen que m’allargo massa. Us diré que algú, ha escrit un llibre que diu que les muntanyes que envolten l’indret, són vuit i, per tant, hi hauria d’haver vuit nans.
Com sempre els contes ens mostren que: el poder, els diners i el sexe, són els mals de la humanitat. Però com que aleshores, era petit, sembla que no ho vaig entendre prou bé.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada