Una altra, també portant uns gegantescos cabassos plens de verdures. Una mà, que et llisca sigil·losament, buscant la teva cartera. Ep! Porteu les butxaques ben cordades i, vigileu als qui us envolten. Uns soldats, que alegres criden per la tornada a casa de permís, mentre fam broma amb unes noies vestides d’infermeres.
Després als vespres, una vegada acabada la jornada laboral, xerrant i fent tabola, amb els companys de l’oficina. Aleshores, un agafa el seu cotxe i va a pujar i baixar l’Arrabassada.
A tota merda! Quina carretera més maca per a fer pujar tota l’adrenalina del cos. Tota ella, plena de revolts i contra revolts, a cadascun més fort, fins arribar a la gran paella. Llavors és el màxim del màxim, fins i tot, se’t talla la respiració i el bategar del cor, aferrat al volant fermament i, dominant-lo, com si fos un poltre salvatge i indòmit. Tot això, escoltant els grinyols de les suspensions i dels frens, mentre la carrosseria, per efecte de la força centrípeta, es recaragola i, fins i tot, el cotxe fa saltirons damunt la carretera. Això és vida! No, anar a recollir peres a mitja tarda o, rovellons de bon matí.
Finalment, arribes a Sant Cugat, o viceversa, a Barcelona i, llavors busques aquell bar, amagat i mig fosc, de tendres cambreres, que t’escolten amb ulls de mil camins recorreguts, quan saben que els hi deixaràs una bona propina. Sobretot! Un consell d’amic, quan entreu descuidadament deixeu, damunt el mostrador o la taula, un clauer de cotxe de bona marca. L’experiència, m’ha demostrat que les claus d’un sis-cents, no fan tanta patxoca, com les d’un Alfa Romeo. Les, d’un bon cotxe fan que la companyia, sigui més maca i més escollida.
Si la companyia és bona, pots arribar a fer alguna cosa més. Si no funciona, te’n tornes a casa i, aprofites les bones conserves de la germana, per sopar una mica i, anar a dormir. Sí és dissabte, quedés per trobar-te amb els amigots, per anar de ronda i, fer alguna bretolada, fins ben arribada la matinada.
Anotació després de sopar: D’aquí a uns dies, he de visitar la meva germana, al mas, per proveir-me de totes les seves menges i, alabar-li la seva bona cuina. He de baixar-me, un barrilet del bon vi.
Quan m’hagi proveït de tot i, se’m faci impossible respirar aquell aire tan pur de muntanya, quan m’ofegui d’oxigen, fugiré corrents cap a l’aire contaminat de la gran ciutat.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada