Els dos homes, que viuen a la mateixa residència, aprofitant el bon temps han sortit a passejar fins el parc de l’Estany, lloc prou proper per a escoltar si els criden des de la casa. S’asseuen en un banc, al sol, que tot just comença a escalfar, però sense allunyar del tot, la fredor de l’hivern. Porten un diari i, es passen els fulls, entre ells, per llegir-lo. De sobte, el Joan aixeca el cap i, pensa mirant sense mirar, tot concentrat i, recolzant la cara damunt la mà. Girant-se de cop cap el company li ensenya un full i li pregunta.
¾ Josep, has llegit això! Ho comprens? - El Joan fixa la mirada en la pàgina que li mostra el seu company i llegeix la frase:
Va arribar el temps de la primavera, quan es mesuren les foscors i s’allarguen els dies.
¾
Sí!
– Contesta.- Però no n’he fet gaire cas. I tu?
¾
No
del tot. Què vol dir?
¾
Noi!
No ho sé! Potser ... que ha arribat la primavera
¾
Et
semblen reals aquestes paraules d’esperança en aquest temps tan trasbalsat.
¾
Home,
el temps i la societat, no estan per gaire trets.
¾
Sí,
noi! La pandèmia, que no ens acaba de marxar i, les guerres. Tant a Europa, com
crec que també a l’Índia.
¾
No
me’n parlis de aquest tema, que no el comprendré mai. Tanta necessitat hi ha,
de mostrar-se com un país poderós i, destruir el país veí?
¾
Anys
enrere, es deia que parlant, s’entenia la gent. Ara, sembla que enviant tancs i,
molts soldats és quan un té tota la raó.
¾
I
l’eufemisme de danys col·laterals. Aquestes paraules m’omplen de pena.
¾
Tens
raó. Morts, cadascú fill del seus pares que el ploraran, però que és purament un número pels seus generals i,
tota la cúpula de galifardeus que tallen el bacallà. Què val la gent, que ha
fugit espaordida, buscant refugi on pot? Deixant la seva casa i emigrant de les
poblacions enrunades a esperant la caritat dels pobles veïns.
¾
I
de la pandèmia, què et sembla?
¾
Mira!
M’ho has tret de la boca. També plena de danys col·laterals, persones mortes a
dojo i gentussa que fa diners en negocis tèrbols a costa del poble. A més, amb dubtes de saber, d’on ha brotat el
maleït virus.
¾
Quan
érem joves, tot això, no ho sabíem. També devia passar, els negocis de sotamà han existit sempre.
¾
Home!
Això segur. Però, no teníem tants diaris ni, tanta informació.
¾
Som
més feliços ara? Tan informats. A mi em fa basarda, fins i tot; engegar el
televisor.
¾
No
me’n parlis! Ben bé sembla que només es puguin mirar els anuncis de perfums. Són
els més alegres, tanta gent jove ballant i enamorant-se.
¾
Ah!
Això és enamorar-se? Jo, més aviat diria lligar, un xic de sexe i adéu.
¾
Ai!
Josep, quina raó que tens. Aquell amor i aquell respecte, sembla que s’ha
perdut.
¾
Sí!
Però com diu la frase, comença la primavera, s’allarguen els dies i, s’inicia
un nou cicle de la naturalesa. Broten flors i tot sembla somriure a la vida.
¾
Tot
això, ens ha quedat un xic enrere. Els anys pesen i, l’hivern de la vida se’ns apropa
inexorablement.
¾
Va,
no siguis pessimista! Marxem a fer el vermut, amb quatre olives. Que nosaltres,
no resoldrem res.
¾ Sí! Correm que sinó la Trini, la superiora, se n’adonarà i, veuràs quina bronca ens farà si, a més, arribem tard a dinar.
Els dos homes s’ajuden mútuament a
aixecar-se del banc. Les articulacions, ja no són el que eren. Agafant els
bastons marxen cap a un quiosc, on a més de diaris, tenen una mica de mini bar.
Ambdós al ser-hi propers oloren l’aire i, donant-se un petit cop de colze,
comenten a l’uníson:
¾ Te’n recordes d’aquell olor de tasca i de vi. Ai! Quant temps ha passat!!
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada