ELS URBANITAS I LA NATURA I

 TEMA: 

Sempre més ens ha agradar aprofitar les estades al mas, per fer confitures i tota mena de conserves, Potser el rebost ens ajuda a combatre l'angoixa que ens provoca veure com es van desnaturalitzant els nostres paisatges..."   Rafael Nadal

Aquestes frases de l’Anna, la meva germana, em treuen de polleguera. De vegades, haig de fugir del mas i, un cop en la solitud del bosc, cridar i cridar, per treure’m del damunt tota la mala astrugància, que em corroeix per dintre. 

Per què parla sempre del mas i, aleshores posa una cara beatífica, com si en aquest lloc perdut entre camps i, que per arribar-hi has de recórrer un entrellat de camins plens de pols, es trobés en un país celestial. 

Jo, ni un borrall de camps, de conserves ni de confitures. Que si les mores, que si els albercocs, que els préssecs, que si les maduixes s’han de recollir en determinades hores del dia. Unes, de bon matí quan la rosada de la nit les acaba de netejar i, fa que el seu sabor sigui més fluid, més eteri. Les altres, que si la millor hora és al vespre, quan el sol ha daurat, amb els seus raigs, la fruita i, fa que es desprengui tota l’aroma del seu sabor. Saber quin, és el moment més adequat per a la saó òptima de les fruites. 

Tanta beneiteria, és que em posa d’una mala llet, impossible de dissimular quan ho escolto. I ella, l’Anna, la meva germana estimada, encara sembla que hi frueix més, insistint en les seves explicacions, del meu visible mal estat emocional.   

A mi, el Joan, el germà petit, se’m fa insuportable aquesta tan ancestral i, bucòlica visió de la vida. Totes aquestes foteses que tant l’emocionen, a mi, al plat i ben cuinades i, adobades i, si pot ser acompanyades d’un gotet de vi de la bota vella del racó, del celler. Sinó, com les paraules del capellà a la missa, m’entren per una orella i em surten per l’altra. 

El que m’agrada, és la ciutat, com més gran millor. L’asfalt gris, ple dels olors acres de la gasolina i el gasoil. El soroll dels motors, l’aroma del oli cremat, els xiscles del frens, les paraules malsonants e insultants dels xofers. Aquelles corredisses, abans que el semàfor és posi en vermell. Això és vida. 

Pujar al Metro ple de gom a gom. Tant olores el perfum d’una dona, com el d’un peixater. Aquell rum-rum del soroll del rails entre estacions. Aleshores, un et prem per sortir, l’altre per entrar. Aquella dona grossa i mig espitregada que dona empentes, a tort i dret, per fer-se lloc i que va carregada amb un farcell enorme. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur