Fa
poc temps que treballo de policia en un petit i apartat poble de muntanya. Més aviat
hauria de dir de vigilant, però qui paga, mana. Si volen que les parets dels
edificis es mantinguin dretes, algú les haurà de vigilar abans que no caiguin i
fereixin algun vianant. És igual que la persona s’anomeni vigilant o policia.
Aquest
no és el meu lloc de naixement però, com que actualment el trobar treball és
força difícil, quan em va sortir aquesta oportunitat, em vaig decidir d’aprofitar-la.
Qui m’ho anava a dir que a la trentena llarga d’anys hauria de canviar el meu hàbitat
habitual. Vaig llogar una habitació, força gran, en una casa del mateix poble.
Com que la mestressa era una vídua força amable, i gran, (no penseu que ara us
expliqui una història de sexe i “rock-and-roll”) van pactar un preu, a mitja dispesa,
molt adient per als dos.
Amb
tots els meus estris, pocs i pobres - les meves millors coses les havia empenyorat
o venut per subsistir- vaig abandonar la meva ciutat natal, no sense recança.
Aleshores vaig anar a viure a un lloc del que no en coneixia res. (Ja ho sé! Ara
direu, posant els ulls al cel: mira, una història de pixapins).
La
feina no aclapara gaire, el poble havia tingut la seva època d’esplendor però queda
molt llunyana. Restem com a record, les grans cases (quasi mansions) de quan el
senyors, amb la família, criats i criades i totes les andròmines adequades per
mostrar la seva riquesa, pujaven a estiuejar. Però aquell temps daurats fa desenes
d’anys que han passat. Ara, com les restes de l’esplendor són esquelets
guardats en un armari. Les cases mostren la seva antiguitat i les seves bigues
als ulls dels curiosos. Abandonades, sense ningú que se´n preocupi gens, van mostrant
les seves interioritats i enrunant-se paulatinament.
El
poble ha seguit el mateix camí. La gent jove va marxar a la capital, on tenia
més possibilitats de treballar. De vegades me’n foto de mi mateix. La gent del
poble, fuig a la ciutat per llaurar-se un esdevenidor millor. Jo, en marxo per
trobar feina. Què hi fàrem? La vida té aquestes i moltes altres,
incongruències.
Un
dia mentre passejava entremig dels carrers abandonats vaig observar la casa. Va
ser com si un rampell inexplicable, una foguerada visual, ens atragués l’un a l’altre.
Vaig voler saber la seva història. Segons els companys en aquella casa hi passaven coses molt
estranyes. Mes, com que no era dins la meva zona de vigilància, no hi vaig acabar
de prestar gaire atenció a les notícies.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
