Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 30 d’agost del 2019

LA DONA I EL GAT. I


Fa poc temps que treballo de policia en un petit i apartat poble de muntanya. Més aviat hauria de dir de vigilant, però qui paga, mana. Si volen que les parets dels edificis es mantinguin dretes, algú les haurà de vigilar abans que no caiguin i fereixin algun vianant. És igual que la persona s’anomeni vigilant  o policia.

Aquest no és el meu lloc de naixement però, com que actualment el trobar treball és força difícil, quan em va sortir aquesta oportunitat, em vaig decidir d’aprofitar-la. Qui m’ho anava a dir que a la trentena llarga d’anys hauria de canviar el meu hàbitat habitual. Vaig llogar una habitació, força gran, en una casa del mateix poble. Com que la mestressa era una vídua força amable, i gran, (no penseu que ara us expliqui una història de sexe i “rock-and-roll”) van pactar un preu, a mitja dispesa, molt adient per als dos.

Amb tots els meus estris, pocs i pobres - les meves millors coses les havia empenyorat o venut per subsistir- vaig abandonar la meva ciutat natal, no sense recança. Aleshores vaig anar a viure a un lloc del que no en coneixia res. (Ja ho sé! Ara direu, posant els ulls al cel: mira, una història de pixapins).

La feina no aclapara gaire, el poble havia tingut la seva època d’esplendor però queda molt llunyana. Restem com a record, les grans cases (quasi mansions) de quan el senyors, amb la família, criats i criades i totes les andròmines adequades per mostrar la seva riquesa, pujaven a estiuejar. Però aquell temps daurats fa desenes d’anys que han passat. Ara, com les restes de l’esplendor són esquelets guardats en un armari. Les cases mostren la seva antiguitat i les seves bigues als ulls dels curiosos. Abandonades, sense ningú que se´n preocupi gens, van mostrant les seves interioritats i enrunant-se paulatinament.

El poble ha seguit el mateix camí. La gent jove va marxar a la capital, on tenia més possibilitats de treballar. De vegades me’n foto de mi mateix. La gent del poble, fuig a la ciutat per llaurar-se un esdevenidor millor. Jo, en marxo per trobar feina. Què hi fàrem? La vida té aquestes i moltes altres, incongruències.
Un dia mentre passejava entremig dels carrers abandonats vaig observar la casa. Va ser com si un rampell inexplicable, una foguerada visual, ens atragués l’un a l’altre. Vaig voler saber la seva història. Segons els companys  en aquella casa hi passaven coses molt estranyes. Mes, com que no era dins la meva zona de vigilància, no hi vaig acabar de prestar gaire atenció a les notícies.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

dimecres, 28 d’agost del 2019

JOU. ALTRON. VALLS D’ÀSSUA. PALLARS SOBIRÀ



Vell record de quan els homes i les dones de pagès llauraven la dura terra amb animals com a força motriu.

Aquest jou és desgastat de tants anys de treballar.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 26 d’agost del 2019

ALTRON. VALL D’ÀSSUA. PALLARS SOBIRÀ



Paller a l’entrada del poble d’Altron.
Conegut amb el nom de "l'Ubla de Subirà".
És la imatge més característica d'Altron.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 23 d’agost del 2019

RELLOTGE DE SOL. ARESTUÍ. LLAVORSÍ. PALLARS SOBIRÀ



Malgrat el gran mestre pintor Salvador Dalí ens havia acostumat als rellotges tous, aquest cop ens sorprenia aquest model de rellotge de sol.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 21 d’agost del 2019

TALLER D’ESCRIPTURA


Escriure un relat breu utilitzant paraules obligades:
Correctes,  estrictament, alegre, disfressa, ambaixada, avaria, arrencar, Empordà, resplendent, rancor.

A l’ambaixada eren molt correctes amb el tracte als visitants. Però això sí, a l’entrada controlaven molt estrictament el pas del personal. No havia cap disfressa ni cap persona massa alegre que fossin admeses al seu interior.

Malgrat tot no se’ls havia que guardar-li cap rancor. Ho deixava ben clar un cartell: No es permet l’entrada a persones begudes ni emmascarades. El nostre és un país amable però, ser cortès no treu de ser educat ni valent.

Ho recordo perfectament, quan una vegada vaig anar a conèixer l’Empordà. Una terra resplendent sota el sol de primavera, plena d’alegria i de benestar. Vaig sofrir una avaria al cotxe. A l’arrencar el motor va fer “figa” i no hi va haver forma d’engegar-lo, ni empenyent-lo.

Vaig telefonar a l’ambaixada, enamorat de la terra i el mar. També per què negar-ho, saciat del bon vi i l’apetitós menjar. Al escoltar la meva parla una mica trabucada per l’alegria i satisfacció del moment  una veu em va contestar molt molesta, amb aquestes paraules:
¾     Senyor, moderi el seu enraonar. No estem en cap bullanga popular.

Ves per on, em va donar per riure i em va sortir un petit rot de satisfacció. Immediatament vaig escoltar el clic del telèfon que tancava la conversació.

Miquel Pujol Mur
Berga, 18/08/2019

dilluns, 19 d’agost del 2019

PREMSA DE VI. CATLLÀ. CONFLENT



Deambulàvem pel poble de Catllà quan en un dels seus carrers ens sorprenia la visió d’aquesta premsa de vi.

Segurament una mostra de les activitats vinícoles de la comarca.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 15 d’agost del 2019

A LA FAÇANA D’UNA CASA A COVET



No sé si aquest era el cas però ens agradava trobar un rètol en pedra, on possiblement anunciava, que anys enrere, el treball que s’exercia a la casa.

En tots els pobles havia un ferrer, un forner,  un carnisser, un fuster ...

Molts noms d’ofici ens han arribat lligats a molts cognoms de la nostra terra.

Aquest rètol m’ha ajudat a recordar-ho.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 14 d’agost del 2019

CASTELL PALAU DE LLORDÀ. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ


El Castell Palau de Llordà és un dels millors exemples d'arquitectura no estrictament religiosa, sinó de caire residencial, més importants d'època alt-medieval conservats a Catalunya.

Se'n tenen notícies ja des del 973 i des del 949 com a lloc, però fins al 1033 no hi ha constància certa i fiable del castell.

Aquest edifici va ser construït per Arnau Mir de Tost, una de les figures més importants dins de la política d'expansió feudal. La importància d'aquest castell al llarg dels segles és constant. Fou donat -aleshores només una torre de vigilància- pels comtes d'Urgell Ermengol II i la seva muller Constança a Arnau Mir de Tost i la seva muller, Arsenda, a canvi de 2.000 sous. Arnau Mir de Tost fou l'encarregat de la conquesta i repoblament del Pallars Jussà als sarraïns, i hi establí el centre neuràlgic dels seus dominis. El feia servir com a residència, i per això una part del que s'ha conservat és el palau senyorial.

Consta de dos recintes: l'inferior conté l'església i la canònica, així com el que devia haver estat l'antic poble; el superior constitueix el veritable castell, aquí es localitza el palau pròpiament, l'edifici noble al punt més elevat i les estances del servei o de la tropa en un nivell més baix.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 12 d’agost del 2019

SANT VICTOR DE SAURÍ. SORT. PALLARS SOBIRÀ


La nostra recerca aquest cop ens portava a Saurí o Seurí  - hi ha certa controvèrsia de la ” a” a la “ e”-. Aprofitant-me de la pàgina web de Sort escric aquesta explicació.

Culmina la intervenció artística de Santi Moix a l’església de Sant Víctor de Saurí, al Pallars Sobirà.  

                       
Amb aquesta intervenció artística es posa en valor el patrimoni arquitectònic del temple creant un diàleg entre la contemporaneïtat i el romànic pirenaic.

El projecte s’ha dut a terme gràcies a la col·laboració institucional de l’Ajuntament de Sort, el Bisbat d’Urgell, el Departament de Cultura i la Diputació de Lleida.

Pel que fa a la intervenció artística, el plantejament inicial de Santi Moix ha estat unir espiritualitat i natura i reinterpretar escenes de la tradició cristiana des del prisma de la bellesa de l’entorn i del paisatge de l’església en base a la seva pròpia experiència, tal i com descriu ell mateix:
«Les esglésies de muntanya mostren el pas del temps a les seves parets. Són moltes les vegades que m’he quedat encuriosit tot observant les taques de diversos colors que les humitats han creat. El pensament que tinc sempre en presenciar les superfícies afectades és: Ai, si fos capaç de pintar-ho amb la mateixa naturalitat!»

Qui és Santi Moix?
Santi Moix neix a Barcelona el 1960. Als 26 anys viatja a Nova York, on s’acaba instal·lant. És un creador polifacètic, que ha treballat en nombroses disciplines: escultura, dibuix, pintura... La seva obra és atrevida, enigmàtica, de vegades inquietant. Navega entre l’abstracció i la figuració, ocupant un paper rellevant la natura i la relació de l’home amb aquesta.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 9 d’agost del 2019

ALANGE. BADAJOZ. CASTELL I EMBASSAMENT



      El castell s’alça al cim  del turó de la Culebra (485 msnm.) Per accedir-hi hi ha que superar fortes i abruptes pendents de roca quarsítica És una mostra del valor que va tenir la contrada com a punt estratègic. Els seus orígens es remunten a la època de la Hispània romana. Amb la conquesta de la península pels àrabs és reconstruït, sobre la fortalesa romana al segle IX - aproximadament l’any 850- per Hixn-al-Hanash. A partir del segle XIII el castell es conquerit per l’Ordre de Santiago, sota les ordres de Ferran III de Castellà. Va ser utilitzat fins l’any 1550 quan va ser abandonat. Queden en peu la Torre de l’Homenatge i part de les muralles. També la porta del Sol, arc  mitjançant el qual s’accedia a l’interior del Castell. Malgrat el nostre interès en aquest tipus de construcció van posposar la seva visita a causa del meravellós sol d’Andalusia.

L’embassament situat als peus del castell ens sorprenia pel blau de les seves aigües. Segurament només una refracció del cel. Està format per una presa de formigó inaugurada l’any 1992 construïda damunt el curs del riu Matachuel, en les proximitats del seu desguàs en el riu Guadiana.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 7 d’agost del 2019

ALANGE: BADAJOZ. TERMES i BALNEARI


Baixàvem per l’autovia que uneix Mèrida i Sevilla quan un cartell ens va cridar l’atenció. Deia simplement “Alange. Termes romanes”. Vam decidir visitar-les. Pocs dies després hi feien cap. La visita ens ha deixat un agradable record.
·  El balneari, el parc i les termes romanes. Bé, en les termes les instal·lacions, ben cuidades, s’hi barregen l’antic i el modern. Però en el seu entorn llueix la verdor d’un oasi.
·  El poble net i les cases pintades del blanc color habitual a les terres andaluses.
·     Em deixava una cosa molt important; una oficina de turisme amb persones molt amables i oberta que ens va donar forces explicacions.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 5 d’agost del 2019

COVET. PALLARS JUSSÀ




















Han passat només, sis mesos,
 encara no,
ara l’arbre despullat acull
a la gent a sota
 el seu brancatge generós.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau