CASTELL DE COANER. SANT MATEU DE BAGES

 Coaner és situat a la vall del torrent de Coaner , afluent, per la dreta, del Cardener, on desemboca aigua amunt de Súria després de néixer prop de la Molsosa (Anoia) i resseguir la serra de Castelltallat.

La torre del castell, únic element que ha subsistit de la vella fortalesa, es dreça majestuosa sobre un penya-segat, format per estrats inclinats, sota el qual s’arrauleixen l’església de Sant Julià i la masia de Can Serra, construccions que s’erigeixen en un paratge boscós.

És un castell termenat documentat el 1024. La torre se sap que fou creada durant un setge dut a terme pels musulmans. Donat que l'església de Sant Julià data del segle XI, podem considerar que el castell de Codener, al qual correspon la torre que descrivim, li és gairebé contemporani, car trobem documentat el castell de "Codener" en una data compresa entre els anys 1068 i 1095; així, almenys a partir de l'onzena centúria, podem assenyalar l'existència del castell. 

Després de l'estroncament de la dinastia dels comtes de Cerdanya l'any 1117 per manca d'hereus, passà als comtes de Barcelona, mentre que el feudatari comtal era el senyor de Castelladral, Ramon Bernat de Castelladral, fill de Bernat i d'Ermessenda que entre el l068 i el 1135 jurà fidelitat a quatre comtes per aquest castell. 

Primerament al comte Guillem Ramon de Cerdanya (1068 a 1095). En segon lloc a Bernat Guillem de Cerdanya (1109 a 1117). "Codener" figura entre altres "castellum" jurats per Ramon Bernat de Castelladral als comtes de Cerdanya, durant la segona meitat del segle XI. Després, continuà jurant fidelitat als nous comtes, els de Barcelona, Ramon Berenguer III (1117 i 1131) i Ramon Berenguer IV (1135). Des dels Castelladral, la castellania canvià diverses vegades de senyors. Uns d'aquests foren la familia cognominada Coaner, segurament castlans, que donaren el nom definitiu al lloc. 

El 1319 apareix com a castlà Arnau de Vernet. En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 20 «fochs reyals», 2 «aloers esparces» i 3 «fochs desgleya»; en el de 1381, 8 focs reials i 2 d'església. El segle XIV el castell entrà en el joc de vendes i recompres reials, tan habitual en aquest període.

El 1381 el rei Pere III vengué a Francesc de Perellós el castell de Coaner, amb d'altres de la vegueria del Bages. Més tard els habitants de Santpedor, la vila dels quals havia estat venuda conjuntament amb Coaner, compraren (any 1400) el conjunt de castells i viles que el rei havia venut i li retornaren la vila de Santpedor. I el 1424, els santpedorencs vengueren al comte de Cardona la jurisdicció dels castells de Coaner i de Torroella, mentre que l'any anterior el rei Alfons IV havia empenyorat al mateix comte les esmentades jurisdiccions. Per tant, la casa comtal cardonina esdevingué senyora del castell de Coaner i l'incorporà al comtat, i així romangué vinculat al patrimoni cardoní fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX. 

L'any 2001 es portà a terme una intervenció arqueològica a la torre en el marc del projecte de restauració i consolidació d'aquesta, permetent establir diferents fases constructives del conjunt. La torre fou aixecada al segle X, i el recinte fortificat s'expandí durant el segle següent. Posteriorment, als segles XII-XIII es van fer noves modificacions i ampliacions. Cap al 1300 i fins al segle xv es remodelà la torre i el castell. Encara es faria alguna modificació més durant l'època moderna i finalment, al segle XVII, el castell s'abandonà com a lloc residencial. 

A l'interior es conserven uns grafits datats al segle XIII o XIV. A les parets del pis de la torre que correspon al nivell de la porta, sobre l'arrebossat de morter de calç, hi ha una sèrie de grafits que representen diversos vaixells i un edifici, segurament fortificat. Sobre un carreu de l'arcada hi ha gravada una escena amb animals feta per un autor diferent a l'autor dels grafits. Els vaixells són de vela llatina, triangular i tenen rems; en alguns es veu també el timó. Pels rems es creu que poden ser galeres i que les escenes dibuixen una batalla naval on l'autor, potser empresonat a la torre, hi participà. Són dibuixos senzills però precisos. Per exemple, en un d'ells s'hi podem comptar exactament 30 rems. La datació s'estableix a la mateixa època en què es bastiren les arcades interiors.

 Castell de Coaner és un castell declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

LA RUTA DE LES BRUIXES. LASPAÚLES. RIBAGORÇA

 En la nostra afició a descobrir nous indrets vam voler conèixer l’anomenada RUTA DE LES BRUIXES. Segons el cartell indicador: 

Un museu enmig de la naturalesa que pretén explicar una part de la història del municipi de Laspaúles durant el segle XVI. 

Segons els manuscrits de “Consel de Laspauls” trobats en el campanar de l’església durant la seva rehabilitació, sabem que entre el 19 de febrer i el 29 de abril de 1592, 24 dones foren ajusticiades per actes de bruixeria. Un episodi històric sense precedents pel gran nombre de dones penjades en tan poc temps per bruixeria. 

Aquest parc temàtic és un homenatge a totes aquestes dones injustament ajusticiades. Va inaugurar-se l’any 2008 per l’Ajuntament de Laspaùles, gràcies a l’empeny i col·laboració del rector i l’alcalde.   

 

 Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

CIUTAT O MUNTANYA

 

La Maria i el Josep estan parlant, a la cuina, la petita cuina tradicional de molts pisos obrers. Generalment, són apretadetes de mides, allò que si un ha d’anar a la nevera, l’altre ha d’apartar-se. Quan eren més joves i el van estrenar els divertia molt, el frec a frec. Ara, ja més grans i aposentats, a més amb el nen jugant a la saleta, totes aquelles joioses i divertides històries han quedat mig oblidades. 

El Jesús, al menjador, està jugant amb un video nou de batalletes. Només se sent el soroll dels trets i, el “boom” de les cases caigudes. 

El Josep diu:

¾    Escolta, hauríem de preparar les vacances. A tu què et sembla, anem a Madrid o a la Vall d’Aran?

¾    Home, “carinyet”, això ho hem de pensar força bé. Què et sembla si li demanem l’opinió al nen?

¾    Ui, deixa’l! Ara amb el joc deu d’estar a la lluna de València. A més aquest any no podem estirar més el braç que la màniga. El col·legi, la pujada de l’euríbor de la hipoteca del pis i, hem de pensar en canviar el cotxe.

¾    Tens tota la raó, hem de anar amb peus de plom. Si no, ens menjarem els pocs estalvis que tenim

¾    He anat a l’agència de sempre i m’han donat aquests fulletons. Què opines, ciutat o muntanya?

¾    La mateixa agència que ens va enganyar, l’any passat?- Exclama horroritzada, la Maria.- Suposo que aquesta vegada no has tingut pèls a la llengua.

¾    Maria, no va estar tan malament. Cert que volíem anar a Benidorm i vam acabar a A Corunya. Però ens vam afartar de peix, pop i cloïsses. Al vi, el “Albariño,” tampoc li feies tu cap fàstic. Entrava, com a res però després, si que es notava. Ens ho vam passar força bé.

¾    Sí, ja ho sé! Van ser unes de les millors vacances que hem fet. Va ves-hi i, que ens preparin la sortida. Mira, si pot ser a una casa rural per gaudir de més llibertat. I tu, vigila que la Montse és molt eficient, però massa riallera i propera. Ja m’entens!

¾    A les seves ordres, senyora! No et preocupis que em mantindré a distància.

¾    Sobretot, que no ens torni a donar gat per llebre. No vull acabar fent “surfing” a Fuerteventura. Vull respirar aire pur de muntanya. 

Al cap de dues hores torna el Josep. Porta la cara mig seriosa i mig enriolada.

¾    Què! On anem?- inquireix la Maria, una mica mosca amb la cara del Josep.

¾    Mira, Maria! És que aquesta noia, la Montse, té cada idea. No tu imaginaràs mai. Saps què? Anirem a Disneyland Paris! Tenen una oferta amb un preu especial i m’ha convençut. També ho he hagut de reconèixer, el Jesús en gaudirà més que anant a pujar muntanyes.

¾    D’acord! Però el proper any hi aniré jo, a contractar les vacances. No crec que a mi em convenci, mirant-me amb els seus ulls de gata. 

Miquel Pujol Mur

EL FALLÈRO. SAÚNC. RIBAGORÇA

 Hem visitat, uns pocs dies, la Ribagorça aragonesa i, ens ha cridat l’atenció en el poble de Sahún, prop de Benasc, aquesta escultura tan lligada al tema de les falles del Pirineu. 

Transcric el text del cartell explicatiu en l’idioma del lloc. Suposo que és tracta de la fabla aragonesa. 

El fallèro ye una figura de 2,35 metros d’altaria que Alfonso Riazuelo va realisà en ferri sobre una bases de pedra molà. 

“Supone un conchunto d’elements de metal que represente un home vestiu coma antes, dan camisa piada a la sintura, pantalons llargos tenits dan una correya y una boina a la cabesa. 

Porta a la man una falla de 1,8 metros de llargària, en una flama en enseneda a l’extrem. Ista falla mos recorde que a prinsipes de chuño els habitants del llugà de Saúnc extrayen la crosta de l’albà, la fan secà tot el mes y la guarden prensada hasta que arribe el día de fè la falla. Ta això s’empllegue un tocho d’avellanèra, y a la punta s’i enredolte fòrt dan aram ixa pela de l’albà que ya ye preparada ta cremà. 

La escultura mostre una imachen en movimén, simulàn un fallèro que volteye la falla alrededó d’ell mismo, ta conmemorà lo que ocurre dende temps ancestrals a Saúnc, la nit de Sant Chuan, el 23 de chuño. 

Les Falles marquen l’encomensamén de les Fiestes Patronals de San Chuan a Saúnc. 

Fa belles dècades se baixabe les falles dende el Foro de l’Arena hasta la Pllasa Mayó. Hué se baixen i se volteyen des de la illesia hasta el mismo puesto dan molta ilusión. 

Antiguamen les portaben els mosets que anaben a la escuela. Ara i partisipe persones de tots els sexos i edats. 

El día 3 de disiembre de 2015, la UNESCO va decllarà le falles “ Be Inmaterial de la Humanidat”. Son un llegau dels nuestros antepasats, que 63 localidats de Fransa, Andorra y España s’han comprometeu a salvaguardà, proteixé, conservà y promosionà ta la suya trasnsmisión a les cheneracions futures”. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MONUMENTS: EL POU DEL PORTAL I, DEL CARAGOL. L’ALBI. LES GARRIGUES

Passejant per la nostra terra, amb moltes contrades desconegudes, visitàvem la població de l’Albi. A prop de l’ermita dels Sants Metges fotografiàvem aquest dos elements: el Pou del Portal i un monument al caragol.

Molt aviat publicarem més fotografies d’aquesta bonica població. Desitgem que la pluja hagi afavorit aquesta terra lleidatana. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EMANCIPACIÓ?

 En seria molta fàcil, escriure un relat, mig en conya, mig seriós. N’hi ha moltes histèries d’aquest tipus en el cinema per copiar. Però no, em nego a fer-ho.  

Tema delicat el de l’emancipació dels joves. Té tantes condicionants i tantes variants, com persones hi ha en aquest món. No puc pensar mai, que cap persona en el sant judici, no vulgui fugir de casa per volar en plena llibertat. 

Volar, vol dir muntar un niu per ell sol o, amb la seva parella, on no hagi d’estar controlat per la llei dels pares. O potser, no hi ha tal llei. 

En aquest món nostre, que cada cop entenc menys, hi ha un cúmul de circumstancies  en els que tampoc puc, ni vull opinar.

 Pisos de lloguer assequibles als sous que la gent cobra normalment, estatals o privats no sé quina és la millor opció. Segons una enquesta, un de tantes, els habitants d’aquest país inverteix un 6o% del seu sou en pagar un lloguer. Desprès mancarà pagar la electricitat, el gas, l’aigua, com podem demanar als joves, molts en treballs insegurs, que marxin de casa dels pares. 

Pisos de compra, una modalitat que bé marcada pels tipus d’interès de la hipoteca. Sempre m’he sentit esgarrifat, quan ofereixen diners a pagar en cinquanta anys. Podré mantenir un treball durant tants anys. 

Quan arribi a l’edat de jubilació. sobre quina valoració dels anys cotissats, disposaré quan mouen contínuament l’edat.  

Una altra diversificació del niu, casa, matrimoni o refugi, sortia un article en un diari que ara la nova modalitat és una relació, via xarxa internet, per una nit amb un desconegut. A continuar, si no hi ha “cricketing”. Parauleta anglesa que vol dir, si fos ben escrita, que no et contesten després. 

Aleshores, per que necessito un pis per mi sol, si amb els pares visc de conya. 

No sé quantes dubtes m’envaeixen sobre el futur dels joves d’avui en dia. 

Sincerament, crec que no puc opinar, ja que hi ha tantes coses a pensar, que no me’n sortiria.  

Miquel Pujol Mur

PATUM 2023

AMICS PATUM !!!

AQUEST, VA DE CONTES O, NO

 

Fa cinc o sis anys que no havia vist la meva neta. Va marxar amb la meva filla i el seu company a un país llunyà. A l’altra part de l’Atlàntic, a un d’aquests llocs sud-americans. Volien muntar-hi una colònia de persones de les seves mateixes idees.

Me n’havia oblidat bastant. La meva dona va morir en aquest període i jo prou en tenia amb la meva vida diària. Fa poc temps que m’he jubilat i estic buscant la manera de sortir-me’n, sense tenir ja l’obligació d’anar a treballar.

Poques noticies en vam tenir d’aquest període de la vida de la filla, mai en vam saber gaire, ja que no tenien residència fixa. I clar, també poques cartes, els hi vam escriure, nosaltres. A la meva dona, la seva marxa, va ser com si li disparessin un tret al pit: no ho va superar. Va tancar-se a casa plorant i amb una profunda depressió. Poques coses més va fer, fins que va morir.

Avui he rebut una carta de la meva filla. Com sempre urgent.

Només diu:

¾    Demà, arribo amb la Paula. Firmat, Ta filla  

Arriben al vespre. La Joanna em fa dos ràpids petons. al mateix temps que deixa els fòtils a terra.

¾    Pare, marxo perquè haig de veure a uns amics. M’han parlat d’un piset barat. Demà, en parlarem. Et deixo, encarregat de la Paula.

Em miro la Paula, la neta. Com ha crescut! Però, encara és una nena. Què pot tenir, vuit o nou anys? Jo encara era molt infantil, en aquesta edat.

¾    Tens gana?- Li pregunto, suaument, no sigui què la molesti.

¾    No, ja he sopat al vaixell, abans de desembarcar. Només estic cansada i, tinc son.

Recordant vells temps, li he dit:

¾    Que vols que et llegeixi un conte, com abans?

¾    Bé, si et fa gràcia.

Mentre es rentava i es ficava al llit he buscat a la vitrina els contes que li llegia fa anys. La meva muller els havia guardat, com si fossin la relíquia d’un sant baró.

¾    Mira Paula, els he trobat. La teva àvia, els guardava, pel dia que  tornéssiu. Mira, et llegiré aquest que et feia tanta gràcia: La caputxeta vermella.

¾    Però què dius, avi? Tu no saps com n’és, de perniciós, que és aquest conte. La història d’una noia exhibicionista que només portava una capa vermella. Només per provocar l’escàndol dels veïns. La vella, que no volia sortir de l’armari i, tocava les pilotes a tothom, vivint enmig del bosc. I el pobre llop, que estimava la noia amb bones intencions. Pobre animal! Ferit, li van omplir la panxa de pedres i perseguit pels gossos va haver d’endinsar-se, arrossegant-se pel bosc. Un assassinat, amb tota regla. Els caçadors, uns castradors d’arcaiques idees.

¾    No ho sabia, això. - M’he disculpat.

¾     Ai, els vells! A veure, què més portes, per llegir-me.

¾    Té, digues-me quin vols que et llegeixi.

¾    Però, avi, n’estàs molt, de perdut. Ara comprenc, per què la mare vol una casa, per a nosaltres soles. Ets nociu, tenint aquests paperots. El flautista d’Hamelin: Al so de la música va ofegar els pobres animalons. Un menyspreu per la fauna autònoma. Un altre: La nena que viu al bosc rodejada de set homenots. O la nena era una bleda o els nans eren ..., deixem-ho estar. I com ho va fer el príncep, si era príncep, per petonejar-la i treure-li la poma de la boca? Fastigós. No tens cap “Manga?

Vaig dir:

¾    No, però demà, te’n compraré algun.

Vaig córrer a la postada amb una bossa i vaig llençar tots els contes a les escombraries. No ho havia pensat mai, que era tant immoral, tot allò. 

Miquel Pujol Mur

PARLAR DE SALUT I DIETA

 

“Bones” a tothom. Us he d’explicar la meva nova aventura. Soc, simplement un becari d’un diari de comarca. Em manquen alguns cursos per acabar la carrera però, malgrat tot, com que tinc un oncle ben posicionat a l’Ajuntament, m’ha endollat, <quina forma més del país, per a dir enchufado>, en el susdit diari del poble. La comarca és prou minsa.  El poble, pròpiament dit: mal contades, una trentena de cases, dos barris un xic allunyats i mig buits i, quatre masies perdudes en el territori. Com comprendreu, no s’ha d’escarrassar-s’hi gaire. Però, tenim un director que és l’hòstia, sempre busca noves notícies per omplir el diari. Jo crec que en compra un de la capital i busca, entre els editorials, per trobar-ne una de nova. Doncs, aquest matí, m’ha cridat a la seva oficina. No us penseu gaire cosa, una habitació de 6 x3m. Única cosa, que la diferencia de les altres, és un rètol que posa amb lletres daurades: “Sr. Director”. Ho he de dir, les lletres daurades, damunt la fusta pintada de color marró, fan goig. M’he hagut de quedar dret, ja que un munt de paperassa inunda la xica oficina. 

¾    Joan! Tu, que ets de la “nouvelle vague”, perquè ets el més jove, has de fer un reportatge com cal. – (Se las fa d’important malgrat només siguem tres i,  la dona de la neteja). – Vull que em facis una entrevista ben entenimentada sobre,- “Agafa’t fort, nano”-, l’alimentació i la salut sempre van juntes. El diari de la Capital, ha fet un article molt interessant. Nosaltres, amb tu, que portes l’empenta de la sang nova i, els teus estudis moderns n’aconseguirem una de millor i, potser ens donaran un Pulitzer. Vinga surt pel poble i, digues-me què pensen els nostres conveïns. 

Surto al carrer i, l’ànima em cau al peus. Fa un sol que estavella. No passa ningú pel carrer. Quan fa calor suo molt i constantment m’he de treure de la butxaca un mocador, per eixugar-me la cara. El sol crema totes les idees que ningú pugui tenir. Penso, l’alcalde? No, només parla de les properes eleccions. El “tiet” se n’ha anat de vacances. Em pregunto, a qui faig una entrevista sobre menjar i salut. Aleshores, me n’adono del mossèn que va cap a l’hostal. 

Amb tanta calor, no tinc ni forces per caminar. Travesso el carrer poc a poc. Lentament, passa rere passa i, cercant l’ombra de les cases. Intento fer el mínim esforç. Quan arribo a l’ombra de l’hostal, veig al mossèn assegut a una taula i llegint el diari. La Montse, li porta una cervesa ben fresqueta. Em poso al seu costat i, li demano permís per fer un petit canvi d’impressions.

¾    Mossèn, és per a una entrevista del diari.

¾    AH! Bé fill. Digues.

¾    Que en pensa, de la dieta i la salut?

¾    Molt important! - I es tusta la panxa.- Veuràs massa aliment engreixa a la gent, llavors venen el mals pensaments i les males obres. Si la sang és minsa tot és calmat i tranquil. Si abuses del menjar, la sang s’esvalota i, el cervell només pensa en les males idees. Com menys mengis, més apaivagat estarà el teu cap.  Eh, ho entens fill!

El mossèn es gira cap a la cuina hi crida:

¾    Maria, i el vi i l’entrecot de mig quilo? Què, quan arriba? Després, per postres, el pastís de nata i nous. Ep! I no t’oblidis per acabar, el cafè i la ratafia. Noi, asseu-te que fas mala cara, deus menjar poc. Maria pel jove el mateix. Que no se’ns posi escrofulós i ens quedem sense futur periodista. 

He comprès, que poca cosa més en trauria, de profit, de la nostra conversa. He preferit acceptar la invitació del mossèn. L’aire condicionat també hi ha ajudat. 

Aprofitant-me del generós oferiment del mossèn me l’he anat mirant més detingudament. He pensat: “Com has canviat amic, vas venir del seminari prim i sec i, ara es nota que t’ha provat l’aire de la muntanya, la bona carn i el bon vi. Visca la bona dieta que ens va p...r!! 

Miquel Pujol Mur