Apreciats amics seguidors.
Com és habitual en aquestes dates les aprofitem per intentar
ordenar les
idees.
Una forma tan vàlida com altres per dir que intentarem no fer
cap escrit.
Una mica de repòs no va gens malament.
Malgrat tot, sé ben bé que no ho farem. O cercarem nous indrets
o, noves esglésies.
AMICS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ
fins el 11 de gener del 2023.
Aquí hauria de posar: Si Déu vol!! Espero que així sigui.
Havent visitat amb anterioritat el Castell de Púbol i les seves dependències. profundament lligades amb el record de la seva esposa Gala, ens quedava la recança de no conèixer també la casa de Port Lligat, a Cadaqués.
Aquest lloc és conegut internacionalment per ser el lloc de residència de Salvador Dalí . En el que va ser casa seva avui es pot visitar la Casa Museu Salvador Dalí . Salvador Dalí va viure en aquesta casa que ell mateix va dissenyar. Dalí va viure aquí des del 1930 fins a la mort de Gala , la seva dona el 1982, i la col·lecció, una mica incoherent, de tres cabanes de pescadors, és ara un museu que ofereix una petita ullada a la seva vida única.
El paratge té tota la màgia de la Costa Brava. La badia davant de la residència d’en Dalí, antic port de pescadors, ens mostrava una mar d’aigua neta que arrecerada per la illa que la tanca, era tota calma, suau i plena d’onades plaents.
Les restes d’una barca, ja decadents, són davant el carrer del conjunt de cases sota d’un arbre. Un cartell d’avís ens comminava a “no tocar”.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
No sé què fer? És que l’Alig! Em comporta molts problemes. Perdoneu, no m’he presentat. Els pares sempre m’ho repeteixen. Nena, has de ser molt educada i, quan parlis amb estranys, sempre, sempre, primer, t’has de presentar. Doncs ho vaig a fer. Em dic Elisenda, tinc setze anys, tinc una mascota des dels quatre anys i, soc una noia molt maca i simpàtica. Eixerida i força exuberant per ña meva edat, però la meva mascota m’impedeix certes coses.
Diàriament, nedem juntes a la piscina. L’acaricio i li dono algun que altre petó. Alguna vegada baixem al riu i, nedem lliures en les aigües fredes. A ella no li agrada gens, em diu sempre que les aigües, són massa fredes, pel seu gust.
Però ara sí que bé el gros problema. Ja he dit que soc exuberant i ben formada, semblo, ben bé, una nimfa de les aigües. Quan baixem al riu, sempre al capvespre, nedo despullada. Juguem rebolcant-nos en el corrent, en completa llibertat. Fa tants anys que ho fem, que per a nosaltres no presenta cap problema. Són ja tretze anys que ens acompanyem mútuament. Però, ara estic desesperada; si la cosa continua així em quedaré conca. Ell s’ha tornat, jo diria que gelós.
Quan veu un noi, xicot o home, que em mira més del compte, quan nedem lliures al riu, s’hi acosta silenciosament i l’arrossega dins l’aigua. Ja se n’ha cruspit tres.
Ai! Mascota meva! Sí això continua així, em veure obligada a triar entre casar-me, o tu, estimat cocodril.
Miquel Pujol Mur
la mà que el va crear: t’estimo tant
que vull que el teu enyor es torni oblit
perquè no m’hagis d’enyorar plorant.
William
Shakespeare, escriptor anglès (1564-1616)
Quan, com a mi, han passat tants anys, la vida és plena de records. Aquesta tarda, he llegit els versos de l’escriptor i poeta, (no sé de quin racó del pensament m’ha sortit la paraula: bard, com definició de poeta, tal vegada del temps de col·legial). Aleshores, m’ha vingut a la memòria, el calaix del secreter, on la meva dona guardava els seus més íntims secrets. Aquell lloc, on no volia que m’aproximés mai. Sempre em deia. Aquest espai és meu, és privat i, ningú té dret a tafanejar cap de les meves pertinences.
Ja fa dos anys que no m’acompanya; la mort va complir la seva feina, desgraciada feina, i me la va arrabassar quan més companyia ens fèiem; passades les dèries juvenils, quan el pas dels anys, va apaivagant les passions. Quan una simple carícia ens omplia l’esperit. Quan una paraula tenia tan valor, com tot l’acte amorós. Just, en aquest moment, la fosca senyora, va segar-li l’existència.
Decidit, impulsat per la memòria d’una vida, pujo les escales fins aquella, la seva petita cambra, més aviat el seu santuari, on es retirava a cosir, a llegir, a escriure i potser tal vegada, a resar. En aquells moments, em deixava la nostra petita biblioteca per a les meves coses, com sempre em deia. Sí, com ho llegiu: la nostra petita casa, la nostra petita cuina, la nostra petita habitació, ja que mai hem necessitat que cap gran cosa ens envoltés. Amb nosaltres, tot era suficient, tot en petites proporcions i amb força amor per les coses, per respectar les nostres idees i per nosaltres mateixos. El nostre amor, ho embellia tot.
He obert la porta, i l’aroma de la seva presència encara omplia el petit espai. Com si em volgués demostrar que en aquella habitació sempre hi havia hagut una mestressa que hi disposava i, malgrat no hi fos, sempre seria seva.
Obro un xic el porticó de la finestra, només el porticó. La finestra mai, perdria els perfums d’una dona a la que estimava i encara estimo.
Alguna vegada, quan veig que el sol declina, a la tarda, quan les foscors comencen a omplir les parets del pati, hi pujo, m’assec en una cadira i sembla, ben bé, com si hi fos present i, calmés les meves dèries.
Noto, com si les seves mans acaronessin el meu cap i, em digués: Calma’t que demà serà un nou dia. El sol tornarà a brillar i, el teu ànim reviscolarà, com sempre. Tingues-me present, però no ploris la meva absència. Viu, que jo tinc tota la paciència del món, sense cap pressa i sàpigues que veure’t viu. també forma part del record de la meva existència. Sense tu i, la teva memòria jo ja no seré res, no hauré viscut.
Remoc els papers del seu escriptori, trobo un sobre que diu: A tu, el meu amor de sempre. No l’obro, el deixo dintre i tanco el caixó. A continuació davallo cap a la meva biblioteca, el meu racó. No ho vull llegir, perquè segurament la meva ment i, el meu cor caurien en una total depressió. Prefereixo saber l’existència d’un escrit dedicat a mi, que saber el seu contingut. Les seves darreres paraules, aquell senzill: t’estimo; és suficient per als meus records.
Aleshores, em venen a la memòria les paraules i el sentir del poeta. Quanta raó hi havia en les seves rimes.
Miquel Pujol Mur
Sense tastar el licor, ni tampoc tocar la copa, m’he posat dempeus i he demanat al meu acompanyant, de sortir. L’excusa, un sobtat mal de cap.
Tot això ha quedat amagat en un batibull obscur dins del meu cap i me’n vull oblidar. Començo a sortir al carrer. He parlat amb el rector i continuo tenint la meva plaça de professor. He canviat molt, abans era un jove vigorós i ara estic prim, sec, més aviat, i ullerós. El meu cabell s’ha tornat blanc i, prenc una barbaritat de píndoles, per mantenir el meu cap, sense pensar en el que em va succeir.
He trobat la Núria. M’ha mirat fixament
abans de dir-me res
¾
Ets
tu? El Roger?
¾
Sí!-
mirant la seva panxa, ja grossa, he comentat.- del “brasileiro”. I la “fazenda”?
¾
Una
barraca dins d’una “favela”. Sense llum, ni aigua. Només una font en una plaça
propera. El primer dia, em va tractar com una reina. Vaig conèixer un esclat de
sensacions, com mai havia sentit. He de reconèixer que el meu romanticisme, no
em va deixar veure la misèria que m’envoltava. El tercer dia em va prostituir
i, el quart va dir, que no servia per aquesta feina, era massa primmirada i, em
va vendre al propietari d’una “fazenda”, perduda enmig del Mato Grosso.
¾
Pobra
Núria! I com te’n vas lliurar d’aquest desgraciat succés.
¾ Sort, vaig tenir dels meus pares. Intranquils, al no tenir notícies meves, van preguntar a l’Ambaixada i, gràcies a un proveïdor de la casa, a qui vaig fer llàstima, em van trobar i em van repatriar. Però, el mal ja estava fet. Tampoc m’he volgut desfer, malgrat sigui com a càstig, del meu enganyós romanticisme. La manca del qual, sempre et vaig reprotxar. Quant he plorar, per no haver-te cregut!
Me la vaig mirar. No era la mateixa, que jo recordava. Tampoc jo, era el mateix. Havíem passat dues experiències, plenes de malastrugances. Totes les il·lusions de la nostra vida ens les havien manllevat: Les havien trepitjat, arrossegant fortament les soles de les sabates per sobre, com volent-les, o volent-nos, esmicolar. Les nostres cares ho demostraven. Jo no era el mateix i ella tampoc. Però era la Núria dels meus records, la Núria de sempre. Sense saber per què, li vaig allargar la mà. La va agafar i me la va prémer fortament. Una corrent, quasi elèctrica, ens va recórrer els cossos. Ella i jo, vam entendre que havíem de seguir junts. Malgrat tot, érem els de sempre. Vaig acceptar aquell fill, com si també fos meu. Era el fill de la meva Núria i, per què no, també del meu avenir.
Les meves darreres paraules d’aquest
retrobament, que va ser per sempre, van ser:
¾ T’adones, que malgrat tot, soc un romàntic.
Miquel Pujol Mur
L’home de parlar amable continua assegut a la seva butaca, sense cap moviment que denoti cap sentiment, ni congoixa. Fred com una panna de glaç, impertorbable, sembla tal vegada que no ha passat res. Tampoc denota la seva fisonomia que hi ha un nou cadàver a la casa i, aquest darrer a la mateixa sala on estem. Fuma tranquil·lament un gros cigarro de blanca cendra i d’un aroma embriagador. Tartamudejo i li pregunto quasi cridant:
¾ Que no sent la música? Què no veu aquest home caigut mort i, ple de sang?. Què no ha vist, o sentit caure la safata?
Em mira indiferent, recolza, per un instant,
el puro dins el cendrer i li retira la cendra. Amb total calma i ple de
parsimònia és posa un dit a l’orella dreta, després a l’esquerra, és mira els
dits per si hi tingués una mica de cera. Mirant-me fixament em contesta, però
com si fos una reflexió cap a si mateix:
¾
Hauré
d’anar al metge de l’oïda. Música diu, no n’he escoltat cap.
¾
Si
una que sona com: Pim! Pam! Pum! Tots morts.
¾
Com
diu? Això és una cançó infantil i, aquí tots som grans.
¾
Però
els morts, no dirà que no ho ha vist
¾ Ah! Són coses de la vida. Uns moren i, els altres viuen. Què vol fer-hi! Va! No es preocupi, anem a sopar.
Agafant-me de la mà m’ha arrossegat
a una altra habitació contigua. El menjador.
¾ Veu, com cada dia, bufet lliure. Agafi el que vulguí i, a sopar. Després farem una mica de tertúlia. I després a dormir fins demà.
No havia menjat res des del matí. L’estòmac i els budells em grinyolaven famolencs. Fent un esforç, vaig agafar un plat i em vaig servir alguna de les suculentes viandes. Però a l’asseure’m a la cadira, vaig quedar catatònic. A cada cadira, hi havia un cos degollat i el cap era posat en un plat, a la taula, davant seu.
Què de de dir. Vaig perdre la consciència. No sé si hi ha alguna cosa més a perdre. Vaig perdre tota sensació, tot sentiment i no sabia on era. Mes al tornar a mirar a la taula va sentir-se un altre cop la musiqueta i vaig veure com el meu acompanyant s’asseia, millor dit queia pesadament a la seva cadira, però el seu cap ja era posat en el plat, amb les viandes que s’havia servit.
Que va ocorre desprès no ho sé. A algun metge, l’he sentit a dir, crec que ha dit, que em vam trobar perdut en el bosc, despullat i bordant com un llop. També que quan dormo, sempre neguitós parlo de cares que es belluguen i dansen en el meu llit. I cossos, sense cap, que em persegueixen per un jardí tot negre i, ple de punxes que em ferien per tot arreu.
Manat pel doctor de la teràpia de
grup he tornat a pujar a la mansió acompanyat d’un infermer. M’ha dit que la
millor manera de curar-se d’aquest malson és enfrontar-se de ple amb el lloc i
la situació. La mateixa porta, el mateix passeig envoltat de rosers i el mateix
edifici. Dues dolces criatures gronxant-se,
tot contents, entremig de rialles. Ens ha atès el matrimoni propietari
de la finca. Molt simpàtics i amables, fins i tot, ens han convidat a beure. La
senyora ha tret unes copes a la terrassa. Però! Les seves paraules m’han aterrit:
¾ Ratafia, amics! Els animarà.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur
Ara, sobresurt de la seva esquena,
el plomall d’una fletxa. I les meves maletes, al seu costat, tacant-se de la
seva sang. Els ho indico, amb els ulls desorbitats, com de boig. Els seus ulls,
clars i freds, com si fossin de gel, en miren fixament, sense cap expressió. La
veu càlida d’un senyor assegut en una butaca em convida a entrar:
¾ Passi! Passi! Les maletes, ja li pujaran més tard, al seu dormitori.
Vacil·lant barbuteixo:
¾
I
l’home mort?
¾
No
es preocupi! És la vida, també el recolliran.
¾
Però
és mort! L’han assassinat! Té una fletxa clavada a l’esquena.
¾ Amic meu, tot és relatiu, en la vida i en la mort. Avui, un respira i, demà ja ho deixa de fer.
Neguitós, vull enraonar altre cop,
per demanar una explicació. Quan, de sobte, torna a sentir-se, com si fos una
gravació la mateixa musiqueta. Pim! Pam! Pum! I també, de nou, l’afegitó: Tots
morts.
L’home que m’aguanta el braç dret,
sense ni un sospir, davalla al meus peus i, em taca de sang la sabata. Me’l
miro i no es mou gens. Una daga, de preciosa empunyadura, com ho mostra la
filigrana del seu treball, és inserida al seu costat. La sang de la seva boca,
taca la preciosa catifa persa.
Cap dels dos homes, demostren cap
por. Com si tot fos la cosa més habitual, que morin els companys apunyalats.
Són parcs de paraules, indiferents al que succeeix. L’home que m’aguanta
l’altre braç m’acompanya fins a una de les butaques. Aleshores, dona unes
puntades de peu al cos caigut del company per treure’l de la saleta. Quan és fora
de la llindar, tanca la porta. Em pregunta amablement:
¾ Alguna copa per beure. Tenim uns bons licors. per treure’s l’ensurt.
Ensurt, penso. Estic més a prop de la paranoia, que de beure qualsevol cosa. Miro els finestrals, tan tancats com els de l’exterior. M’hauria llançat de bona gana, contra els vidres per fugir. No em puc escapolir per enlloc. No tinc esperança. Em frego les mans, com si em volgués arrancar la pell. Tremolo i pico de peus, nerviosament. Els meus ulls, cerquen una sortida, que no troben. L’home assegut somriu, i encongeix les espatlles, com dient: Què hi poden fer; és així.
L’altre home se m’acosta amb una
safata i una copa amb d’un licor fosc. Me l’ofereix i em diu:
¾ Ratafia, amic! L’animarà.
No ho ha acabat de dir, quan s’escolta altre cop la musiqueta infantil i, també la temuda paraula: Tots morts. La safata, cau damunt meu. La boca del complaent home, escup sang, que em taca la camisa, i cau de costat amb una llança que li travessa el coll. Faig un bot, m’aixeco tremolós. Els meus ulls, demostren el meu frenesí neguitós, el principi de una gran bogeria. També escolto els meus propis crits, com si no fossin meus. Com si els emetés un conill en arrencar-li la pell.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur
Al llegir l’oferta de treball segurament el nom de la mansió em va fer gràcia: Pim, Pam, Pum. Semblava, ben bé, com la cantarella d’una cançoneta infantil. Tanmateix, com si fos d’una pel·lícula de Walt Disney.
Altres causes a justificar: el
perquè de la meva decisió.: M’havia barallat amb la Núria, la meva primera, i
única xicota. Sabeu, com corrou per dintre que, al cap de vint-i-cinc anys d’estar
costat per costat, et digui, que ja n’hi ha prou. Ens coneixíem des que portàvem
bolquers - tots dos. Guarderia, col·legi, família, amics, també allò habitual
entre promesos, ja complerts els vint anys, tot fins l’infinit. Doncs, una nit
a l’acomiadar-nos, em va dir:
¾
Demà
no vinguis! M’ho he pensat bé, la nostra relació no pot continuar. Fa dies que
ho cavil·lo i, ahir al vespre ho vaig decidir. Hem acabat!
¾
Però?
Per què? - Vaig exclamar horroritzat- Què he fet malament?
¾ Res. M’agrada un altre. M’hi casaré aviat.
Vaig voler insistir. Havia de saber
què havia passat. I em va tallar completament.
¾ He
mirat en una pàgina d’internet i, he trobat la meva parella. Un “brasileiro” de
sang calenta i, alegre com un gínjol. Com balla! Seré la reina en una “fazenda”
i, cada nits dansarem la cúmbia, a la llum de la lluna.
¾
Em
sembla, que t’equivoques. No serà tot, tan formós, com creus.
¾
Calla!
Calla! Sempre seràs un matemàtic, sense gens de romanticisme.
I em va deixar plantat enmig del carrer.
El viatge ha estat llarg. Dos dies de tren, un autocar i un taxi que finalment m’ha deixat a la porta del jardí. Ha marxat, només pagar-li la carrera. Jo diria més aviat, que s’ha escapolit després de cobrar-me un car preu. Murmurava entre dents, alguna cosa que no vaig entendre.
Un cuidat passeig, entremig de rosers. Un estany, amb peixos de colors i, per fi la casa.
Una gran casa, massa gran per al meu
gust. Els finestrals, completament tancats, al contrari del costum d’altres
països, impedien veure res del seu interior. Veig un timbre a la porta i,
truco. Poc després un passos m’indiquen que s’acosta algú a obrir. Escolto el
soroll del pany i la porta s’obre i veig davant meu, pel seu vestit endevino,
un criat que em saluda amablement.
¾
El
senyor professor, veritat! Què tal el viatge?
¾ Llarg, però bé.
Anava a afegir alguna cosa més quan sobtadament sona al passadís una música prou coneguda. Pim, pam, pum, però afegeix alguna cosa més, que crec escoltar com: Tots morts. En aquestes, el criat obre la boca amb una expressió estranya, i cau. L’agafo, perquè no caigui a terra, i noto una cosa calenta i viscosa, a les meves mans. Sorprès miro a l’home i, veig un fil de sang que li surt de la boca. Patina el seu cos de les meves ensangonades mans i, cau a terra amb un soroll sord.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Fa temps que tenim guardades per publicar les fotografies de la nostra visita a Madremanya. De la seva església de Sant Esteve, ja fa temps vam publicar la ressenya en Indrets.
L’origen de Madremanya cal buscar-lo a inicis de l’edat mitjana. La primera dada coneguda és del 834, quan el bisbe de Girona, Gotmar, obtingué de Lluís el Pietós la possessió d’una finca anomenada Miliasam (l’actual Millàs). Tot i que Otger de Monells comprà el feu de Madremanya als comtes de Barcelona l’any 994, la vinculació feudal amb la Catedral de Girona s’estengué durant tota l’edat mitjana. Diversos senyors s’encarregaren de recaptar el delme i administrar la zona en nom de la seu gironina. Així, a Madremanya trobem personatges com Berenguer de Medalla (s. XIII) o Bernat Estruç (s. XV) realitzant aquesta tasca.
A finals del segle XIII ja existia la Universitat o Assemblea de Madremanya, conjunt de caps de família que es reunia a la plaça del poble. Aquesta Universitat fou la que va decidir l’any 1337 reparar l’església o, l’any 1340, fundar un benefici a l’altar de Santa Maria per valor de 12 lliures anuals.
Al llarg de l’edat mitjana pren forma el nucli de Madremanya, emmurallat al cim d’un turó i que es troba en un estat de conservació notable. En no tenir castell, fou fortificada l’església, situada al punt més alt del turó. Es tracta, però, d’un terme rural, que l’any 1472 produïa blat, civada, ordi, mestall, raïms, carn, lli, cànem, llana, llegums, cols, oli i vi.
La segona revolta remença
(1484-1485) es deixà sentir especialment a Madremanya. Tot i que l’abril
de 1485, els habitants de Madremanya i d’altres indrets, en una reunió a
la sagrera del poble, decidiren cercar la via del diàleg, les coses no
s’arreglaren i el novembre del mateix any els pagesos revoltats saquejaren
el castell de Millàs. Dos madremanyencs tingueren protagonisme destacat.
Pere Ferrer es troba entre els signants de la Sentència Arbitral
de Guadalupe (1486), que solucionà el conflicte, mentre que Amador Vidal
fou condemnat a mort arran dels fets violents que protagonitzà durant
l’aixecament.
La població de Madremanya, entre els segles XIV i XVII, es mantingué força estable, malgrat que la pesta colpejà amb força el poble, especialment a mitjan segle XVII. L’any 1787 la població havia pujat fins a 262 habitants.
Durant la guerra del Francès, l’any 1809, Madremanya fou escenari d’alguns fets violents. El sometent local defensà aferrissadament Madremanya davant les tropes napoleòniques, que es venjaren saquejant el poble, cremant 37 cases i matant 7 homes i 2 dones.
Al segle XIX es produí l’annexió de Sant Martí Vell i la Vilosa (1879) a Madremanya, una unió que perdurà fins el 1931. En aquesta època es construí la carretera de Bordils a Madremanya, però el municipi continuà essent essencialment rural, amb molta població disseminada als masos i als diferents veïnats.
A la primera meitat del segle XX,
Madremanya continuà essent un poble rural i no s’hi esdevingueren gaires
canvis remarcables. Excepcionalment, cal destacar l’explotació de l’aigua
de la Font Picant, en ple massís de les Gavarres, que va propiciar
l’existència d’una planta embotelladora que va funcionar des de finals del
segle XIX fins ben entrat el segle XX.
Com arreu, la guerra civil representà a Madremanya un sotrac important. Els inicis del conflicte veieren la destrucció del material litúrgic de l’església de Sant Esteve, on destacava un retaule del segle XVIII, i de la creu de terme de Millàs, i també fou desmuntat el retaule de l’església de Millàs, obra de Pere Mates. Mentre ERC i la CNT s’alternaven en el govern municipal, en el front morien set madremanyencs.
Els canvis no arribaren, lentament, fins a la segona meitat del segle XX. El despoblament rural féu que Madremanya passés de 422 habitants el 1930 a 252 el 1970 i a 179 el 1991, però diverses millores, com la carretera de Corçà, l’arribada de l’enllumenat elèctric i, sobretot, les millores urbanístiques generals i de serveis públics que s’esdevingueren a partir de les dècades dels 80 i 90, van aturar aquest procés i han convertit Madremanya en el municipi tranquil i agradable que és actualment.
Text i recull Dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Web Ajuntament
Madremanya.
Cercant conèixer el nostre país aquesta ocasió van visitar el poble d’Albons i els seus voltants. Vam visitar en primer lloc, l’ermita de Sant Grau i després, ja en el poble l’església de Sant Cugat (romànica). Donarem raó de la visita als dos llocs en el bloc “Indrets”. Seguidament recorríem diferents espais del poble.
Com preguntant en va a Roma demanaven indicacions a una senyora amb qui ens van crear. Molt amablement en va indicar diferents espais i ens va dir que ella i la seva família havein viscut en el castell.
El principal edifici civil del poble és el castell, rehabilitat i convertit en diversos habitatges a començament dels anys vuitanta del segle passat, tot i respectant la seva estructura.
Des de la Plaça del Poble, la gran esplanada davant el castell, en la que en altre temps deuria haver-hi la resta de construccions i dependències annexes al casal, es pot contemplar la llarga façana de l’edifici, amb un gran portal dovellat dels segles XIV-XV que dóna accés al pati interior, delimitat per la banda sud pel mur de l’església de Sant Cugat. Dins el pati, no obert a les visites, es conserva una altra portalada dovellada, també dels segles XIV-XV i finestres rectangulars de la mateixa època.
Encara que l’aspecte que actualment
presenta l’edifici és el d’un casal fortificat del segle XV amb les reformes i
modificacions puntuals que s’hi han anat introduïnt durant els darrers
cinc-cents anys, el seu origen és més antic. Es documenta a començaments del s.
XIII entre els béns de la família dels Torrent i se’n coneixen algunes vicissituds
i possessors en èpoques diferents, constituint el motiu de litigis a inicis del
segle XIV entre el comte Ponç-Hug d’Empúries i el Rei Jaume II, el qual prohibí
al primer que continués les obres de fortificació d’Albons i Bellcaire. És,
sens dubte, l’edifici més emblemàtic del poble.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Dades
documentals: Web de l’Ajuntament d’Albons
Les paraules d’Anna Frank escrites en l’Alemània del genocidi dels jueus, són un cant a l’esperança. Però, l’esperança és un desig que la realitat, en la majoria de les ocasions, resta anul·lada en el transcurs de la vida. Això, li va succeir a la jove escriptora. Va sucumbir a la bogeria d’un poble, que també era el seu. Només, un home i els seus sicaris, van realitzar l’extermini d’una gran part dels habitants de la seva pròpia pàtria.
No és del meu interès jutjar als generals d’aquest feta. Ja ho van ser en Nuremberg, malgrat no hi eren tots. Alguns van poder fugir de la justícia emparats per la Santa Seu i pels règims totalitaris d’aquest injust món nostre.
Per desgràcia aquest fet no ha estat l’únic. La història des del principi ens mostra lluites des del naixement de la humanitat. Fins i tot, en l’Evangeli, Antic Testament, ja ens parla de guerres i conquestes en èpoques anteriors al naixement de Jesucrist.
Mirant enrere des del curt espai de la meva vida recordo: Indoxina, Japó, Corea, Formosa, l’eterna lluita dels pobles de l’Àfrica, Iugoslàvia, i ara darrerament Ucraïna.
Tanta sang! Tan Sofriment? És necessari! Parlàvem al principi de l’Anna Frank i, també la seva família confinats en un pis i, temen que qualsevol els poguès delatar. Però, penso en tots aquest anys per mi viscuts, (No vull allunyar-me en el segles anteriors) quantes Anna Frank i família hi ha hagut. Moltes!!!
No és solament això: quanta misèria viu la humanitat. Mentre altres gasten diners en armes. Segurament, sí aquestes despeses, fossin fetes per millorar la vida dels desarrapats de la terra, la Humanitat podria viure millor.
Miquel Pujol Mur
VILES AMB ENCANT
Visitàvem el poble de Palau Sator i ,ens
agradava voltar i fotografiar els seus carrers, carregats d’història i
segurament alguna llegenda. Carrers estrets i retorçats dins d’una muralla, que
l’envolta en gran part.
El municipi de Palau-sator, segons
demostren els descobriments arqueològics dels seus voltants, és d'origen romà.
És anomenat Palatii Murorum en un document de l'any 878.
L'any 904 el bisbe de Girona Servus-Dei donà les dècimes i primícies
de la villa Palatio Maurore a les esglésies de Santa
Maria de La Bisbal, Sant Joan de Salelles i Sant Miquel de
Cruïlles, en consagrar-les.
En documents més tardans el poble és anomenat únicament Palau o bé es complementa amb l'apel·latiu actual (Sa Tor o de la Torre). En un text -en català- de 1338 apareix com a jurisdicció dels Senesterra. El castell va pertànyer al secretari de Pere el Cerimoniós, Bernat Miquel, i els seus descendents, des de l'any 1380 fins a finals del 1600.
El poble conserva un ambient medieval als carrers, amb restes de muralles i una torre dita de les Hores que té a la part alta de la façana un rellotge, que sobresurt per sobre de la resta de les edificacions i és obligat passar-hi per entrar a la població.
El municipi es troba emplaçat al
bell mig de la rica plana al·luvial de la dreta del riu Daró, al sector
pròxim a l'estany de Pals, un territori que ha estat la font tradicional de
riquesa d'aquests pobles, de marcat caràcter agrícola i ramader.
Com altres pobles de la rodalia, els conjunts arquitectònics dels seus nuclis són d'extraordinari interès històric. Palau-sator il·lustra perfectament la disposició urbanística d'un antic nucli medieval, amb el recinte murallat ben definit, encara es poden observar restes de muralles i defenses i l'estructura dels carrers al voltant de la torre de l'antic castell, que presideix tot el conjunt. L'accés al nucli medieval es fa per la imponent torre de les Hores, d'on surt el carrer del Portal, que porta fins a la plaça del Castell, ben bé al cor del poble.
Un consell d'amic, si us agrada voltar val la pena conèixer aquest nucli de població.
Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
