Ara, sobresurt de la seva esquena,
el plomall d’una fletxa. I les meves maletes, al seu costat, tacant-se de la
seva sang. Els ho indico, amb els ulls desorbitats, com de boig. Els seus ulls,
clars i freds, com si fossin de gel, en miren fixament, sense cap expressió. La
veu càlida d’un senyor assegut en una butaca em convida a entrar:
¾ Passi! Passi! Les maletes, ja li pujaran més tard, al seu dormitori.
Vacil·lant barbuteixo:
¾
I
l’home mort?
¾
No
es preocupi! És la vida, també el recolliran.
¾
Però
és mort! L’han assassinat! Té una fletxa clavada a l’esquena.
¾ Amic meu, tot és relatiu, en la vida i en la mort. Avui, un respira i, demà ja ho deixa de fer.
Neguitós, vull enraonar altre cop,
per demanar una explicació. Quan, de sobte, torna a sentir-se, com si fos una
gravació la mateixa musiqueta. Pim! Pam! Pum! I també, de nou, l’afegitó: Tots
morts.
L’home que m’aguanta el braç dret,
sense ni un sospir, davalla al meus peus i, em taca de sang la sabata. Me’l
miro i no es mou gens. Una daga, de preciosa empunyadura, com ho mostra la
filigrana del seu treball, és inserida al seu costat. La sang de la seva boca,
taca la preciosa catifa persa.
Cap dels dos homes, demostren cap
por. Com si tot fos la cosa més habitual, que morin els companys apunyalats.
Són parcs de paraules, indiferents al que succeeix. L’home que m’aguanta
l’altre braç m’acompanya fins a una de les butaques. Aleshores, dona unes
puntades de peu al cos caigut del company per treure’l de la saleta. Quan és fora
de la llindar, tanca la porta. Em pregunta amablement:
¾ Alguna copa per beure. Tenim uns bons licors. per treure’s l’ensurt.
Ensurt, penso. Estic més a prop de la paranoia, que de beure qualsevol cosa. Miro els finestrals, tan tancats com els de l’exterior. M’hauria llançat de bona gana, contra els vidres per fugir. No em puc escapolir per enlloc. No tinc esperança. Em frego les mans, com si em volgués arrancar la pell. Tremolo i pico de peus, nerviosament. Els meus ulls, cerquen una sortida, que no troben. L’home assegut somriu, i encongeix les espatlles, com dient: Què hi poden fer; és així.
L’altre home se m’acosta amb una
safata i una copa amb d’un licor fosc. Me l’ofereix i em diu:
¾ Ratafia, amic! L’animarà.
No ho ha acabat de dir, quan s’escolta altre cop la musiqueta infantil i, també la temuda paraula: Tots morts. La safata, cau damunt meu. La boca del complaent home, escup sang, que em taca la camisa, i cau de costat amb una llança que li travessa el coll. Faig un bot, m’aixeco tremolós. Els meus ulls, demostren el meu frenesí neguitós, el principi de una gran bogeria. També escolto els meus propis crits, com si no fossin meus. Com si els emetés un conill en arrencar-li la pell.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada