EL LLIBRE DE TEMPS ANTICS II

 Al veure la meva cara sorpresa finalment m’ha deixat anar del braç i cridant-me  a dos dits de la cara, exclama: D’on has sortit, desgraciat! Desempallegant-se, m’ha empès de mala manera, ple de menyspreu, contra la resta de la gent. 

He quedat rodejat per aquell exèrcit que no fa més que ballar. I, he ballat, tampoc puc dir el que ballava.  He begut d’una ampolla de color ambarí, que passava de mà en mà, i també he cridat com un boig. Salto, m’he abraçat, amb no sé qui. Sento molts braços i cossos que també se m’estrenyen com si fossin companys o companyes de tota la vida. 

La freda aigua de la mànega m’ha despertat damunt d’una noia que no conec. El meu cos no respon als meus desitjos de caminar lassat per mil contraccions. Les meves oïdes només senten un bum-bum que no comprenc. Els meus ulls vermellosos no aguanten el primers raigs de sol de matinada. He de posar les mans davant meu, com una visera per guardar-me de la seva intensitat. 

Mig vestint-me, arrossegant els peus, a empentes i rodolons, m’he allunyat del lloc de perdició. Tal vegada, com si fos el mariner, que lligat al pal major de la nau, vol resistir-se als cants de les sirenes, que el porten al desordre i al lliure deler  de la passió. 

Aleshores, mal vestit, he fugit cap a la platja plena d’ombrel·les multicolors. El cap, em bull de passions incontrolades i, encara noto dins meu el regust del maleït líquid ambarí. 

Gent despullada, o mig despullada, que pul·lulen entre crits de la canalla, que criden desconsideradament. Ombrel·les que m’ataquen al passar. Individus tombats en l’arena que em maleeixen insultant-me i dient-me: borratxo. Pilotes que em persegueixen... Fins que he pogut allunyar-me. Poc a poc, sense força, adolorit i capcot he arribat fins un penyal que sobresortia de la sorra. 

He plorat de desesperança. Les llàgrimes en rodolen per la galta sense parar. En aquests moments he tornar a somniar amb ella i el meu fill rodejats de gent maligna i ... 

Una papallona s’ha posat damunt la meva mà. He sentit unes lleugeres pessigolles, com si fos una amiga que volgués salvar-me dels mals somnis. He obert els ulls a desgrat, tal ha estat la intensitat de la meva vivència. El pas de les hores ha mogut l’ombra que em protegia del sol. L’horitzó era el de sempre però com tot, ja no era el mateix. Els pas del temps ha modificat  moltes de les formes. La primera imatge mai torna  a ser la mateixa en un altre moment. 

M’he fregat els ulls i l’he trobat mig obert. Ha caigut a terra durant la meva bogeria mental. He netejat el millor possible la pols del terra i tancant-lo l’he premut damunt el meu pit. Estimat llibre, malgrat tot el sofriment i que anguniosament m’has tret per un moment de la monotonia de la vida el teu llegir m’ha donat una nova visió de la vida. Les aventures escrites per un escriptor fa dos mil anys han commogut el meu intel·lecte. 

Abandono l’indret fent el camí per davallar cap a casa. M’espera la meva esposa teixint però sense haver de desteixir. Les aventures humanes són menys arriscades. Ai, dels déus i semideus!!! 

Miquel Pujol Mur

EL LLIBRE DE TEMPS ANTICS I

 Soc assegut dalt de la muntanya. M’he acomodat en una roca a l’ombra d’un arbre. Finalment, l’he acabat de llegir. Sense saber, ben bè per què, el meu pensament memoritza els diferents episodis de l’extens llibre. L’he tancat i l’he acaronat com si fos un vell amic. Penso que ha estat el company amb qui m’ha agradat compartir la lectura i, així somniar en nous i bells horitzons. 

La panoràmica s’estén davant la meva mirada, amb la generositat que ofereix sempre la naturalesa, en un dia solejat. He tancat els ulls. Un lleuger ventijol em refresca la cara. Sobtadament, com succeeixen les coses meravelloses m’he deixat emportar pels records. L’aire, el silenci i la pau de l’indret, em fan de nou recordar noves i antigues idees.  Tanmateix em sento com si fos en els braços de la mare, quan em bressolava amorosament. 

De cop volta, sense voler, he notat com m’alçava. M’he sentit com un ocell pelegrí, en recerca de llocs desconeguts. M’he allunyat ràpidament de la terra i he pres força altitud. Fins que les meves mans s’entrelliguen amb els blancs núvols. 

A sota ha aparegut la blavor del mar. Les escumes blanques i blaves rodegen una illa. L’illa del meu oblidat pensament. Ítaca. La meva illa i, m’he recordat, amb els ulls malenconiosos dels meus records extraviats, de la meva dona, que teixeix de dia i desteixeix de nit, per no haver de pactar cap compromís matrimonial durant la meva absència. 

Però una ventada, forta i rauxosa, m’ha fet alçar encara més dins del cel. Aleshores, insegur, com moltes vegades som els humans, he davallat capriciosament cap una altra illa llunyana. 

Immediatament la por s’ha apoderat del meu cos. Hi ha dones que reclamen la meva presència com si fos un déu saturnal. També escolto les veus horroroses d’homes que criden paraules incomprensibles. 

Elles, són amazones, que volen apaivagar el seu deler en els meus braços. Ells, són ogres, que confonent-me amb el seus crits, volen aprofitar-se del meu deliri, per devorar les meves carns. Així, volen allunyar-me de les dones. En aquell maremàgnum de gent i crits, confós, no puc fugir. Les meves ales, no aconsegueixen impulsar el meu cos. Amb un suprem esforç he pogut lliurar-me i escapar. 

Tot d’una, s’esvaneix aquesta visió i em trobo rodejat de cotxes, motos i patinets entre barraques de fira, M’ofereixen mil objectes innecessaris. Quincalles de tota mena, menjars estranys, barrets de palla, camises blanques, llargues i sense coll, sabatilles de tiretes multicolors. Gent que passeja amb gossos que em fan basarda. Una música estrident i desenfrenada que em perfora les oïdes i m’omple el cap. A més, em crispa els nervis. 

Desconcertat, he entrat en un d’aquests antres, com la gruta de Polifem. Allò que he pensat fossin el membres del ramat que guardava, no, eren persones que ballaven enfurismades, sense control, mig nues, begudes i, posseïdes per una mena d’histèria col·lectiva. 

Un m’agafa pel braç i m’ofereix una herba o una píndola de relluents colors. Mou insistentment la mà, fregant-se el dit polze amb l’índex, i repeteix contínuament: “Money”, “Money”. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

CASTELL DE PÚBOL. GALA I DALÍ

 Aquest humil escrit que voldria rendir homenatge a Salvador Dalí ve portat per la nostra visita al Castell- Museu de Púbol.

El castell és documentat des del segle XI, i va pertànyer a diverses famílies, fins que el 1970 fou adquirit per Salvador Dalí que el regalà a Elena Ivanovana Diakonova, más conocida como Gala.

Abans de acceptar-lo la senyora de Púbol va imposar les seves condicions: 

«“Accepto el Castell de Púbol però amb una sola condició, que tu no vindràs a visitar-me al Castell si no és amb una invitació escrita.” 

Aquesta condició afalagà sobretot els meus sentiments masoquistes i m’entusiasmà, Gala esdevenia el Castell inexpugnable que no havia deixat mai de ser. La intimitat i sobretot les familiaritats fan minvar totes les passions.  El rigor sentimental i les distàncies, com ho demostra el cerimonial neuròtic de l’amor cortès, augmenten la passió.» 

El castell Gala Dalí de Púbol permet descobrir un edifici medieval, on Salvador Dalí va materialitzar un desbordant esforç creatiu pensant en una persona, Gala, i en una funció, un lloc adient per al descans i refugi de la seva esposa. 

El pas del temps va determinar que aquest lloc esdevingués el darrer taller del pintor i el mausoleu per a la seva musa. És, de l’anomenat triangle dalinià, l’indret associat a Gala, el més auster i relacionat sobretot amb la darrera fase creativa de l’artista. És, un lloc d’aïllament, malenconiós, d’aires proustians, de recerca d’un món perdut, de projecció subjectiva. 

La història daliniana del castell comença el 1968. Aquell any, alhora que avançaven les obres de construcció del Teatre-Museu de Figueres, Dalí encarregava la recerca d’un castell, no molt lluny de Portlligat, per regalar a Gala. Quan va veure Púbol, situat prop del Santuari dels Àngels, on els Dalí s’havien casat el 1958, no va tenir cap dubte. 

Dalí va crear tot l’univers estètic del castell amb la implicació directa de Gala i l’ajuda tècnica del mestre d’obres i amic, Emili Puignau. Primer de tot es van reforçar les estructures de l’edifici a partir de la voluntat de Dalí de deixar intacte l’aspecte deteriorat dels murs exteriors per conservar els signes del pas del temps. 

Tot seguit es va refer el jardí, del qual Dalí en va italianitzar l’estructura original de tal manera que ha quedat desbordada per les plantes que escolliren juntament amb Gala i per les diverses intervencions escultòriques i arquitectòniques que, com les escultures d’elefants amb un corb sobre la gropa o el sortidor en forma de cap de rap, semblen buscar l’efecte dels famosos monstres dels jardins de Bomarzo, a Roma.

La versatilitat artística de Dalí va atorgar una nova lectura dels espais interiors, redefinits i decorats al detall a partir de dibuixos, conservats als fons de la Fundació Gala-Salvador Dalí, com ara els dissenys per a les xemeneies o per a la taula-claraboia. 

També va pintar obres per a la decoració interior: un gran oli titulat Camí de Púbol, el sostre de la Sala dels Escuts —“M’he acontentat amb decorar els sostres perquè quan Gala aixequi els ulls, em vegi sempre en el seu cel”, explicava Dalí—, la falsa porta, els radiadors tapa-radiadors i altres petites pintures que es distribueixen per tota la casa. 

Després de la mort de Gala, enterrada a la Sala del Delme —on històricament els vassalls pagaven el deu per cent de les collites als seus senyors—, Dalí es va instal·lar al castell fins que, a causa d’un incendi fortuït a l’habitació on dormia, va patir greus cremades que obligaren a hospitalitzar-lo. 

Durant aquells anys el menjador va servir de taller, l’habitació blava de Gala va esdevenir la seva habitació i les golfes de la casa, on actualment s’hi exhibeix vestuari de Gala, es van convertir en el magatzem per a les obres que Dalí va anar recuperant de Nova York i Paris. 

Voldria ser aquesta crtònica un sincer homenatge al mundialment admirat geni empordanès. També un record de la nostra visita. Si no heu estat mai, visiteu-lo no us penedireu gens. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Organització  Museu- Castell

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MON PETIT CAT

 El vaig trobar enmig d’un parc. Vaig parar-me un moment, per fer els oportuns estiraments musculars, després d’una llarga sessió de fúting. Tot seguit, vaig notar una cosa fina i peluda, que s’enroscava a la meva cama. Vaig mirar per saber de què es tractava. Aleshores el vaig veure: un petit gatet de color lleonat que em mirava amb ulls tristos, tot demanant el meu auxili. El seu dolç meu i, la mirada dels seus ulls grisos, em van enamorar. 

Jo soc una persona força tancada, i el gatet va fer-se gran al meu costat com el company més estimat. Fins i tot, vaig trencar amb la xicota que tenia en aquells moments. Encara era petit, quan va començar a exercir el seu poder damunt meu. La meva idolatria era total per la seva personalitat. Havia llegit que els egipcis els consideraven una divinitat, estaven representats en tots els llocs sants i, acompanyaven faraons en les seves tombes. Jo sincerament ho he de dir, vaig perdre tot els meus sentiments vers les persones, per declarar-me súbdit del meu gat. 

Anava a treballar i obsessionat tornava a casa inquiet. Coneixia perfectament el significat de cadascun dels “meus” del meu adorat. Dormia al meu costat, però el senyor del llit era ell. Si en algun moment durant la nit es despertava enfurrunyat i, m’esgarrapava, jo com un submís  esclau dormia a terra en la catifa. 

Finalment  molt preocupat pel seu benestar i, egoistament per conservar la seva companyia, la qual m’era cada cop més necessària, a causa del meu volgut aïllament, vaig veure uns anuncis sobre pinsos per a gats esterilitzats. Vaig entendre, que era l’única solució per gaudir de la seva companyia, sempre i per a sempre. Que mai fugís del meu costat. Però un conegut em va mostrar el seu gat esterilitzat des de feia un curt període de temps. Gros, sempre dormin. La seva pell havia perdut la brillantor del meu estimat. 

Jo admirava la vivesa del meu gat. Les seves ganes de jugar. També la seva condescendència  de jeure alguna estona al meu costat. El seu “ron-ron” ple de satisfacció. Vaig entendre que mai no podia castigar-lo d’aquella forma i, no ho vaig fer.  També, una altra magnífica idea especial, vaig pensar en estacar-lo amb una cadena, per a què mai marxés del meu costat, però tampoc em va agradar. 

Quan va arribar el temps de la seva maduresa, per si mateix, va prendre la decisió més adequada. Una tarda, quan vaig tornar del treball, havia desaparegut i, mai més va tornar. Llavors vaig entendre la lliçó, jo també havia de sortir de la meva vida enclaustrada ì, com ell, seguir un nou camí. 

Temps després vaig casar-me amb la Clara, una companya de treball, a la qual no li agradaven els gats, però sí, els gossos. No va ser el mateix, un gos és un gos, amic i súbdit, però no exercia el mateix domini sobre els seus amos. 

Avui he tornat al parc amb el meus fills, a passejar el gos, i, he vist una munió de gats del mateix color del meu estimat. He sortit corrent tibant dels nens i del gos. Mai més vull perdre’m en el seu poder. Ho entès perfectament en cert moment dominaran la terra. 

Miquel Pujol Mur

EL GAT DE LA VELLA II

 Quan venien visites em feia amagar. Molt sovint eren dues dones, la seva filla i la seva jove. Venien només a veure si encara era viva, desitjant que s’hagués mort i, per saber on guardava les joies. Sobretot un collar de topazis que valia molts diners. 

Però a la vida tot s’acaba. Un matí la dona no es va aixecar del llit, malgrat els meus grunys. Alertats pel soroll del meus rugits, plens de dol, els veïns van avisar els fills. Seguint el costum de sempre, quan venien estranys, la vella em feia amagar, aleshores vaig anar-me'en a l’eixida. Va venir una ambulància i se la van emportar. Pobre dona, no va tornar mai més. 

Les que sí van tornar, a l’endemà mateix, van ser la filla i la jove a buscar el famós collar. No el van trobar. La dona me l’havia posat, al coll, la nit anterior, abans de morir. Deia que resplendia molt formós, damunt la negror de la meva pell. 

No vaig poder aguantar més la xerrameca, de les dues dones. Vaig sortir bruscament del meu amagatall. Quan de sobte em van veure, van cridar esmaperdudes:

¾    Una pantera!!! Una pantera!!! - I van sortir corrent. 

Les vaig perseguir, amb el collar bandejant a la meva esquena. Com corrien. Ben bé, semblava que la joia no els importava gens. 

D’un salt em vaig abraonar sobre la que corria menys. Vaig clavar-li les meves garres i vaig mossegar-la, clavant-li els grans canins al coll. Que bona és la carn i la sang dels humans, no aquell maleït pinso de gos que em donava la vella. Vaig saciar el meu apetit i, abans que vinguessin els caçadors, vaig fugir d’aquella terra d’empara. 

Vaig travessar de nou, muntanyes i rius. Fins a trobar el lloc, més apropiat per viure. 

Malgrat tot, sempre he tingut un dubte: la bona dona, no sabia què era jo? O potser vaig formar part d’una trampa, o venjança, per a la cobdícia de la seva filla i la seva jove. 

Miquel Pujol Mur

EL GAT DE LA VELLA I

Tot va començar amb un tret. Després, dos, tres i quatre trets, tots seguits. Quan vaig escoltar els crits eufòrics dels homes, dels caçadors, vaig entendre que estava sol en aquest món. Aleshores, què? Esperar per escoltar el tret definitiu, que acabés també amb la meva existència? No!!! Vaig sortir corrent, amagant-me entremig dels matolls. Així, impensadament vaig perdre de vista el lloc on vaig néixer i, era feliç. 

Jo era el més petit i escanyolit del grup familiar. Per això, com que sempre anava amb el cap cot, ningú em va percebre. 

Corrent i corrent, sense parar. Afamat i, més afamat. Només corria. Era un espectre del que són els de la meva raça. Fins que finalment vaig trobar recer en aquella casa per amagar-me i, reposar. El significat d’aquesta darrera paraula vol dir simplement descansar, perquè sincerament, jo no podia fer ni una passa més. El meu cos, només era pell i ossos. 

Poca estona després va obrir-se la porta del cobert on m’havia amagat. Va entrar una dona vella. De seguida, en vaig adonar que caminava fent tentines recolzada en un bastó. Al veure’l vaig pensar que la meva vida no valia res i, tant era morir de fam que a cops de bastó. En escoltar les seves paraules vaig adonar-me que la dona no hi veia gaire bé. Ja que al mirar-me va dir-me:

¾    Pobre gatet! Petitó i famolenc. Vine que et donaré lleteta i, et posaré a dormir en un coixí, vora la llar de foc. Ja veuràs que aviat et recuperaràs. 

Va agafar-me en braços i acaronant-me el cap, com feia la meva mare amb la seva llengua, va portar-me dins la casa. Al costat del foc, hi havia una caixa amb un gros coixí de roba, on em va depositar, comentant-me:

¾    Mira gatet, heretaràs el jaç del Max, el meu pobre gos, ja mort de vell. 

Va donar-me llet i menjar. Vaig descansar. Poc a poc em vaig anar recuperant. Per menjar, em donava una cosa que no m’agradava en demesia. Vaig comprendre, que era el pinso sobrant del seu difunt gos. Però ves, calentó, menjat i ben cuidat em vaig acostumar a viure a la casa. Malgrat tot, enyorava la meva desapareguda família i l’indret on havia nascut. 

Van anar passant els dies i la dona cada cop devia estar més cega. Jo creixia i creixia. El meu cos, cada cop era més fort i més gran. La meva pell negre lluïa brillant en la foscor. Els meus canins mostraven ja una mida, que no era gens la d’un gat. Algun cop la feia enrabiar, amagant-me, però a part d’algun: entremaliat, mai em reganyava. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

SENECTUT

 Tal vegada aquesta espècie de trista poesia em ve marcada pels anys d’existència, ja complerts.

Si la vida només és, 

Estimar

Pensar

Recordar

 

Que cruel és

Quan només resta 

Pensar

Recordar

 

I per últim, tal vegada,

Oblidar, i

morir.

 

Miquel Pujol Mur

ELS SUPERHEROIS

 L’escriptor està neguitós. A qui se li pot ocórrer un encàrrec tan difícil. No podia ser altre persona que el cap de producció. L’home, ja grandet d’edat, no parava d’estirar-se els blancs  cabells, com si cregués que a sota de la closca podia sortir alguna idea innovadora. Però res d’això succeeix. Es treu les ulleres, les deixa damunt la taula, per mirar amb els seus ulls miops a un infinit llunyà, situat rere la finestra. Res, res de res. No hi havia cap idea genial, ni tampoc cap de menys genial. Es que no n’hi havia cap. 

Agafa el llapis i escriu un nom “SUPERHEROIS”. Per un instant queda glaçat i mirant-se’n-el fa una ganyota. Una idea li madura dins el cervell. No és que la idea sigui molt suggeridora. Dubte i es diu: a veure, pensa, escriu, repensa una esto-na ... 

Semblarà una auto confessió però, que hi farem. 

Quan jo vaig néixer el superherois no existien. Segurament que a Amèrica si, però a l’Espanya de la postguerra: No. Teníem si bé recordo: “Alberto Alcázar y Pedrín”, “El guerrero de la antifaz”, “Hazañas bélicas”, El Capitàn Trueno, el Tiovivo i el TBO. Segurament algun ha quedat en l’oblit, sobretot els de les nenes. Que malament hauria quedat, en aquells temps, un noi llegint: “Mariola” o “Florita”. 

Els únics superherois que coneixia eren el superpare i la supermare. No n’hi havia cap més. El superpare sortia cada matí a guanyar-se les garrofes. Ben bé, no sé per què li deien guanyar-se les garrofes, si no ens en portava mai. La supermare cuidava la casa, em reganyava de tant en tant perquè deixava les joguines escampades pel terra i, cuinava. Quan arribava el pare, aleshores la mare, li començava a explicar tot el que havia fet i, deixat de fer. Si el pare contestava simplement amb un: Noia. Llavors la supermare s’exclamava enfurismada i li deia: Clar com que estàs tot el dia fora parlant amb els amigots, no penses en una pobra dona, tancada tot el dia, aguantant el marrec del teu fill. 

Després de sopar i escoltar una mica la ràdio, no gaire, em portaven al llit. Quedaven tots dos parlant a la cuina, alguna vegada reien. Després el pare prenia una pastilla blanca pel mal de cap i marxava a dormir. Després he sabut que li deien aspirina, no crec pas que fos la “kriptonita” del Superman. 

Després m’he assabentat que el meu pare era bomber. Quan van arribar les revistes de Marvel, amb tots aquests personatges de ficció, ho vaig comprendre tot. Com n’havia de venir de cansat, el pare, després de salvar el món. Pujant escales, salvant vides, entrant en el foc sense por, ensorrant portes per treure dones i criatures. No el vaig veure mai volar, però devia ser culpa de la supermare, que el tenia ben collat al terra. 

PD. L’aspirina ara és dolenta per a la salut; el metges recomanen el paracetamol. Dubto que sigui tan bo per als superherois. Com l’aspirina-kriptonita no hi ha res. 

Punt final ...... sis punts finals. 

Miquel Pujol Mur