Soc assegut dalt de la muntanya. M’he acomodat en una roca a l’ombra d’un arbre. Finalment, l’he acabat de llegir. Sense saber, ben bè per què, el meu pensament memoritza els diferents episodis de l’extens llibre. L’he tancat i l’he acaronat com si fos un vell amic. Penso que ha estat el company amb qui m’ha agradat compartir la lectura i, així somniar en nous i bells horitzons.
La panoràmica s’estén davant la meva mirada, amb la generositat que ofereix sempre la naturalesa, en un dia solejat. He tancat els ulls. Un lleuger ventijol em refresca la cara. Sobtadament, com succeeixen les coses meravelloses m’he deixat emportar pels records. L’aire, el silenci i la pau de l’indret, em fan de nou recordar noves i antigues idees. Tanmateix em sento com si fos en els braços de la mare, quan em bressolava amorosament.
De cop volta, sense voler, he notat com m’alçava. M’he sentit com un ocell pelegrí, en recerca de llocs desconeguts. M’he allunyat ràpidament de la terra i he pres força altitud. Fins que les meves mans s’entrelliguen amb els blancs núvols.
A sota ha aparegut la blavor del mar. Les escumes blanques i blaves rodegen una illa. L’illa del meu oblidat pensament. Ítaca. La meva illa i, m’he recordat, amb els ulls malenconiosos dels meus records extraviats, de la meva dona, que teixeix de dia i desteixeix de nit, per no haver de pactar cap compromís matrimonial durant la meva absència.
Però una ventada, forta i rauxosa, m’ha fet alçar encara més dins del cel. Aleshores, insegur, com moltes vegades som els humans, he davallat capriciosament cap una altra illa llunyana.
Immediatament la por s’ha apoderat del meu cos. Hi ha dones que reclamen la meva presència com si fos un déu saturnal. També escolto les veus horroroses d’homes que criden paraules incomprensibles.
Elles, són amazones, que volen apaivagar el seu deler en els meus braços. Ells, són ogres, que confonent-me amb el seus crits, volen aprofitar-se del meu deliri, per devorar les meves carns. Així, volen allunyar-me de les dones. En aquell maremàgnum de gent i crits, confós, no puc fugir. Les meves ales, no aconsegueixen impulsar el meu cos. Amb un suprem esforç he pogut lliurar-me i escapar.
Tot d’una, s’esvaneix aquesta visió i em trobo rodejat de cotxes, motos i patinets entre barraques de fira, M’ofereixen mil objectes innecessaris. Quincalles de tota mena, menjars estranys, barrets de palla, camises blanques, llargues i sense coll, sabatilles de tiretes multicolors. Gent que passeja amb gossos que em fan basarda. Una música estrident i desenfrenada que em perfora les oïdes i m’omple el cap. A més, em crispa els nervis.
Desconcertat, he entrat en un d’aquests antres, com la gruta de Polifem. Allò que he pensat fossin el membres del ramat que guardava, no, eren persones que ballaven enfurismades, sense control, mig nues, begudes i, posseïdes per una mena d’histèria col·lectiva.
Un m’agafa pel braç i m’ofereix una herba o una píndola de relluents colors. Mou insistentment la mà, fregant-se el dit polze amb l’índex, i repeteix contínuament: “Money”, “Money”.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada